Homenatge a Catalunya ja el trobem en còmic
La Biblioteca Poble-sec Francesc Boix del Poble Sec fou l'escenari triat per presentar el Còmic "Homenatge a Catalunya". En parlaren Andrea Lucio, il·lustradora, Jordi de Miguel, guionista i Nick
Lloyd, historiador.
Interessant la presentació d'un còmic fidel a una de
les obres de referència de l'anglès, Eric Arthur Blair, més conegut
literàriament com a George Orwell. Una adaptació al món del còmic que en
gran part es nodreix també d'entrevistes recents a experts en Orwell i
recorre els viatges que l'autor d'Homenatge a Catalunya va fer durant
els mesos que va passar al nostre país combatent el feixisme des del POUM.
Un llibre que no us podeu perdre si voleu entendre les eternes
malfiances de l'esquerra i que a més fou la base del mític "1984" i "La
rebel·lió dels animals". Com a curiositat cal fer esment a que
"Homenatge a Catalunya" no va editar-se sense censura fins el 2003, on
per exemple s'obviava el mot "feixisme" canviant-lo per "nacional".
Els secrets de la badia
La veritat pot esperar perquè és eterna. Implacable sentència que el pare de Victòria Molins li repetí al llarg de la seva vida i que de fet serveix en gran manera per resumir l'essència del que és "Els secrets de la badia". Una primera novel·la que recull bona part de la quarantena de llibres que la monja teresiana ha publicat al llarg dels anys.
Deia Antoni Bassas a la presentació que Molins és una heroïna que salva nàufrags en terra ferma i de fet això no només es veu reflectit en el seu compromís amb les persones en risc d'exclusió social, sinó també en un estil molt personal a l'hora de retratar un context marginal i difícil que coneix de primera mà.
L'autora es posa en la pell d'una jove metgessa barcelonina que decideix posar rumb a una Angola emergent farcida de noves oportunitats i experiències. Però, no tot seran flors i violes a l'ex colònia portuguesa, ja que haurà d'enfrontar-se a una societat marcada per la pobresa d'uns molts i la riquesa d'uns pocs, especialment la del clan presidencials dels dos Santos. Així, la Creu de Sant Jordi del 2016 no deixa indiferent ningú i malgrat negui que sigui una autobiografia, accepta somrient que conté moltes "històries viscudes". Una novel·la negra que denuncia les desigualtats, però també reivindica l'espiritualitat i la fe en forma d'optimisme.
La fitxa del Mobile
Bon dia i bon dimarts internautes. Escrivia Françoise Giraud que 'La dona serà realment igual a l'home el dia en què es nomeni una dona incompetent per a un lloc important'. Tot i el sarcasme de la periodista francesa, val a dir que si tenim en compte els primers mesos d'Ada Colau al capdavant de l'Ajuntament barceloní semblaria que la igualtat està cada vegada més a prop.
Només calia veure ahir la cara de pocs amics del conseller delegat de l'empresa organitzadora del Mobile World Congress, el qual es mostrava indignat per l'efecte de la vaga de metro i autobús d'aquesta setmana. Com ja dèiem en l'edició passada, els problemes se li acumulen a la líder de BComú, desbordada per les crítiques rebudes a causa de la inoperància a l'hora de gestionar aquesta crisi de "mobilitat".
La saviesa popular explica que "si no ets part de la solució, ets part del problema", i ara per ara els ciutadans de la capital catalana en pateixen la pertinaç sequera. És evident que qui fa vaga no és pas Colau, però aquesta supèrbia que l'acompanya sempre com un "escratxe" tampoc hi ajuda massa. Ara bé, l'oportunisme del comitè d'empresa dels treballadors del Metro demostra el poc sentit de país que tenen determinats representant sindicals.
Dilluns, passava pels micròfons de Catalunya Ràdio, el
secretari general de la Secció Sindical de la UGT al Metro. La intervenció de Carlos
González no fou lamentable, sinó el següent. Davant les preguntes dels contertulians sobre els sous de 29.000 i 33.000 euros fets públics per l'Ajuntament, no volgué entrar-hi i preferí anar-se'n per la tangent, mostrant un perfil baixíssim i argumentant que el veritable problema és la diferència amb el que cobren els directius de TMB.
L'espectacle doncs està servit i pot tenir conseqüències no només per la ciutat, sinó també pel país i en especial per aquells partits Flower Power que algun dia aspiren a materialitzar els móns de Iupi. Això és el que pot desprendre's de la plantada que el responsable del congrés feu ahir al no assistir a la inauguració i deixant entreveure que la dotzena edició podria migrar cap altres ciutats. De poc ha servit la inauguració de la línia 9 accelerada en bona part per les exigències de l'organització, ja que si la xarxa no funciona a ple rendiment de poc serveix.
Així, uns i altres demostren una manca de responsabilitat majúscula. Els primers per "anar de sobrats", i els altres per voler estirar més el braç que la màniga, tenint en compte que és de les poques empreses públiques on tot i la congelació salarial, no hi ha hagut acomiadaments ni retallades. Quelcom que hauria de fer reflexionar a ambdós perquè coneixent la importància del transport no es pot anar pel món fent xantatge aprofitant esdeveniments mundials que aporten feina i milions d'euros al territori.
En fi internautes, que déu ens agafi confessats, perquè pel que es veu aquí tothom vol la veritat, però ningú vol ser honest. I és que com deia Confuci; "No són les males herbes les que ofeguen la bona llavor, sinó la negligència del camperol."
Sense cobertura
Bon dia i bon dilluns internautes. "Pensem en veure la televisió per desconnectar el nostre cervell, i en utilitzar l'ordinador quan volem tornar a connectar-lo." La frase és de Steve Jobs, un dels emprenedors importants dels darrers temps en noves tecnologies que pot extrapolar-se també en altres àmbits més propers.
Tan pròxim com l'onzena edició del Mobile World Congress, un dels esdeveniments mundials més importants que tenen com a capital Barcelona. Òbviament, en un congrés exitós com aquest amb totes les mirades internacionals, qui més qui menys lluita per sortir a la foto, malgrat que en determinats casos surt molt pixelada.
El context és el que és, i la realitat tossuda del procés català ja no passa desapercebuda arreu, per molt que els tentacles de l'Estat facin tot el possible per descafeïnar-la. Afortunadament, una cosa és al realitat i una altra molt diferent el desig. Ahir mateix, en el sopar d'inauguració en trobàrem un bon exemple, especialment perquè la morbositat dels mitjans espanyols davant la trobada entre el cap d'Estat i els presidents Puigdemont i Forcades podia suposar una incomoditat manifesta davant la comunitat forània.
Només cal veure determinats titulars dels mitjans espanyols que esperaven amb candeletes un lleig de les autoritats catalanes. A Libertad digital obren edició amb la següent capçalera: "La plana mayor del separatismo se comporta con
normalidad institucional en la inauguración del congreso de los móviles
en Barcelona."
El titular no és precisament innocent i passa amb més pena que glòria, perquè demostra que encara consumeixen el típic còctel de mala llet i desconeixement del caràcter català, caracteritzat pel savoir faire i les bones maneres. Així que, si pensaven que al sopar al Liceu ens dedicaríem a proferir insults i assistir-hi vestits en xandall els va sortir malament, encara que tampoc hagués estat estrany donat la predilecció de determinats diputats/diputades del Parlament per les prendes esportives.
Mentre el rei Felipe VI va voler aprofitar l'avinentesa per tornar a practicar el "català correcte" i convidar als presents a remar junts per fer gran la seva Espanya, el president Puigdemont reivindicava l'esperit de lideratge en el camp tecnològic. Curiosa referència la del monarca, venent l'interès per modernitzar un país que nega sistemàticament quelcom tan bàsic en democràcia com el dret a decidir.
El discurs marcadament espanyolista deixa entreveure que la "cobertura" fa temps que comença a perdre's, ja que el senyal no acaba d'arribar amb prou força al nostre territori. Es clar, que tampoc hi ajuden massa les interferències de corrupció generalitzada entre els grans partits o que s'arxivin les denúncies pels xiulets al "himne no cantat".
Qui també sembla patir de cobertura és el nou coordinador general del PPC, Xavier García Albiol, un càrrec de recent creació que únicament obeeix al fet que Alícia Sánchez Camacho no ha volgut abandonar del tot la presidència perquè si hi ha eleccions anticipades a Espanya no vol quedar-se ni fora de joc ni sense un sou. La darrera ocurrència del loquaç personatge ha estat en demanar al govern espanyol que recuperi les competències dels ports de Barcelona i Tarragona, davant la constant deslleialtat de l'executiu català.
Una altra usuària de mòbil que aquests dies sembla tenir el terminal apagat és Ada Colau, que sembla haver patit un error de càlcul davant els sindicats de Metro i Autobusos, pensant que sent BComú un partit tan "progre" i d'esquerres, els agents socials no li girarien l'esquena. Al marge d'aquest excés de confiança i les presses per negociar d'urgència i de matinada un conveni col·lectiu, potser que l'alcaldessa comenci a actualitzar-se les "aplicacions" i d'aquesta manera evitar que els congressos internacionals optin per marxar cap a terres on se'ls cuidi millor.
En fi internautes, que mentre per la majoria això són faves comptades, altres continuen fora de cobertura pensant que a la vida "Hi ha tres tipus de persones: els que saben comptar i els que no."
Doble suspens
Bona tarda i bon dimecres internautes. 'Només serà una bona pel·lícula si el preu del sopar, l'entrada i la cangur han valgut la pena". Una teoria la d'Alfred Hitchcock que si l'extrapolem a l'àmbit polític ens permetrà entendre, amb permís de Quim Monzó, bona part de "el perquè de tot plegat". Es clar que al marge de ser conegut per la seva silueta, el director britànic fou consagrat com a rei del suspens, un honor que no podria compartir pas amb el TC, ja que aquest Tribunal és tan o més previsible que trobar un anglès amb mitjons vermells i sandàlies.
Però ves per on, resulta que la màgia de les paraules comporta trobar mots amb diverses accepcions, i en la segona si que el Constitucional hi entraria de ple, donat que vist l'estadística dels darrers anys contra Catalunya, podem afirmar sense fer escarafalls que la credibilitat de l'alt tribunal està a la mateix alçada que el fracking emprat per extreure petroli. La darrera ocurrència del fidel escuder del govern espanyol ha estat suspendre cautelarment durant cinc mesos el flamant Departament d'Afers Exteriors de la Generalitat.
Una decisió que significa una altra clatellada al govern català, deixant fora de joc la conselleria de Raül Romeva. Ja ho havia advertit feia dies l'executiu espanyol al·legant que només ells són competents en diplomàcia. Evidentment, la importància de seguir internacionalitzant el procés és quelcom prioritari si volem materialitzar-lo, perquè per molt que creem estructures d'Estat si no hi ha algú allà fora que ens reconegui ho tenim tan o més pelut que els socialistes facilitant un referèndum.
La pilota ha tornat doncs al nostre terreny i deixa el govern de Carles Puigdemont amb la tessitura de tirar pel dret essent fidels al Parlament o bé acotar el cap i claudicar amb la suspensió. Òbviament, més tard o més d'hora arribarà el moment en que caldrà desobeir i acceptar-ne les conseqüències si realment tenim ganes d'esdevenir Estat o anem marejant la perdiu.
Aquests dies, però, Catalunya continua pesant i molt en les negociacions dels partits espanyols a l'hora d'encarar la investidura. Això sí, els dos partits majoritaris defensant cadascú pel seu cantó el monopoli de la unitat d'Espanya, un fet que només demostra una debilitat manifesta si tens la necessitat diària de reivindicar les fronteres indissolubles de la pàtria.
En aquest mateix sentit, els nostres veïns francesos assistien atents a l'emissió que la Televisió pública France 3 va fer d'un reportatge sobre el rei emèrit Juan
Carlos I, en el que repassava tota la seva trajectòria davant la prefectura de l'Estat. L'episodi més curiós fou quan li preguntaren sobre la seva relació amb el dictador, personatge amb el qual l'uní una íntima amistat que acabà materialitzant-se en la successió un cop finat en Paquito.
“El dia abans de morir, Franco em va agafar la mà i em va dir que
havia de mantenir la unitat d’Espanya, i això he fet a la meva manera”. Unes paraules que recordava amb certa melangia, a l'igual que quan es referí a la sobtada i misteriosa mort del seu germà, l'infant Alfonso. Dos dels aspectes que dècades després continuen a la caixa de pandora del CNI, tenint en compte que gairebé ningú no s'atreveix a parlar-ne. L'exemple més palpable, el de la televisió pública espanyola, ens que per cert coproduí el programa sobre el monarca i que curiosament no pensa emetre'l en aquesta país transparent i postfranquista.
Una mostra més d'una Espanya rància, més preocupada per delimitar llibertats i per malbaratar els recursos públics finançant programes per no emetre'ls, no fos cas que la gent canviés el xip després de veure les vergonyes dels que manen.
Tabús
Bon dia i bon dimarts internautes. 'Déu no hauria arribat mai al gran públic sense l'ajuda del diable.' Aquesta cita del poeta i artista francès Jean Cocteau podria ajudar-nos a entendre l'estat de la qüestió de la política espanyola, on Pedro Sánchez s'ha convertit en la gran esperança blanca, sempre i quan el "diabòlic" Pablo Iglesias no ho impedeixi. I és que el considerat per molts dimoni escuat va tornar a posar com a condició sine qua non la celebració d'un referèndum a Catalunya.
La reacció dels partits a la suposada línia vermella de Podemos demostra novament les mancances democràtiques d'una transició feta a mida. Així, temes tan tabús com la sexualitat semblen haver superat àmpliament altres com molts més delicats com preguntar a la gent com vol el seu país. Ja ho deia el poeta que "la veritable intimitat comença sempre de cintura cap amunt".
Malauradament, l'Espanya d'avui continua sent víctima d'aquella democràcia reprimida i pactada en un postfranquisme que en bona part continua ben vigent. En aquest context, la ruptura de les regles del joc proposades pels "podemites" es converteix en un nou xoc de trens inesperat pels partits tradicionals.
Populisme o no, el cert és que la proposta de govern que ahir presentava Iglesias per un pacte amb els socialistes, posava contra les cordes Pedro Sánchez que necessita Sí o Sí el suport de la formació lila, per fer fora l'actual ànima en pena que es passeja per Moncloa. La compareixença serví per anunciar importants mesures que traieren de polleguera al PSOE, no tant per la radicalitat de les mateixes, sinó per el do d'oportunitat mediàtica de Pablo Iglesias.
Sigui com sigui, Podemos intenta dominar els tempos i assegurar una partida que començarà jugar-se el 2 de març i que si no prospera pot acabar en una convocatòria electoral en plena temporada d'estiu. I la preocupació a les files socialistes era més que palpable la passada jornada, titllant la posta en escena dels possibles socis de "perplexa, preocupant i decebedora".
D'igual manera s'expressava ahir la portaveu de la sucursal socialista a Catalunya, Esther Niubó, afirmant que l'oferta no ajuda gens a les negociacions. Al marge de l'amnèsia del PSC, el que comença a circular en determinats cercles de la capital del reino és la contraoferta que tenen en ment al carrer Ferraz per tal d'apagar el foc independentista.
Lluny de consultes o referèndums, el PSOE recuperaria les 23 propostes que fa 2 anys Artur Mas va presentar a Rajoy. Falta d'atenció o dificultat per entendre la realitat catalana, digueu-li com vulgueu, però aquesta pantalla en forma de premi de consolació fa temps que la vàrem tancar.
Lluny de consultes o referèndums, el PSOE recuperaria les 23 propostes que fa 2 anys Artur Mas va presentar a Rajoy. Falta d'atenció o dificultat per entendre la realitat catalana, digueu-li com vulgueu, però aquesta pantalla en forma de premi de consolació fa temps que la vàrem tancar.
