Bon dia i bon dilluns internautes. La notícia del cap de setmana s'ha situat al nord, perquè Galícia i Euskadi han celebrat eleccions autonòmiques amb resultats ben diferents. Aquesta vegada les enquestes no s'han equivocat ni a un lloc ni a l'altre.
En terres gallegues el PP no només ha aguantat sinó que ha vist augmentada la seva majoria absoluta en tres diputats. Els socialistes han perdut 7 diputats i continuen la tendència negativa, ja que no han sabut fer una oposició amb cara i ulls en una terra considerada tradicionalment com a feu popular. La sorpresa la donava l'exlider del BNG, Xosé Manuel Beiras, que es presentava amb un nou partit després d'estat 7 anys fora del parlament.
Euskadi ha tingut una altra lectura, el nacionalisme ha triomfat clarament si tenim en compte els resultats de la força guanyadora, el PNB i de la segona força de la cambra basca, la coalició Bildu. La pèrdua de diputats de PP i PSOE, que no han rentabilitzat la seva aliança els darrers anys, ha causat les primeres valoracions crítiques en ambdós bàndols. A diferència dels socialistes que han fet autocrítica, els populars s'han escudat en la decisió del Tribunal Constitucional de permetre que els abertzales de Bildu poguessin presentar-se als comicis. Torna a repetir-se la història de les contradiccions, perquè ells que són tant constitucionalistes no els agrada gens una decisió del Tribunal Constitucional perquè, simplement, els perjudica electoralment.
L'augment de les forces nacionalistes a Euskadi hauria de fer veure al govern de Mariano Rajoy que alguna cosa està canviant i per solucionar-les no s'ha de posar una vena als ulls, com si no passés res, perquè això només ho fan els que no volen assumir responsabilitats. Tot i aquesta majoria, el procés basc poc té a veure amb Catalunya perquè les reivindicacions que s'han sentit en aquesta campanya no són especialment independentistes sinó més autogovern. Aquesta afinitat malentesa i mai corresposta que durant molt temps els catalans han sentit pels bascos, fa que Catalunya hagi emprès la seva pròpia via. Probablement, una camí sobiranista que després voldran aprofitar perquè els hi haurem aplanat les dificultats.
Parlant de dificultats, diuen que quan les coses van malament calen redreçar-les fent un canvi fort de timó, però permeteu-me que m'aventuri respecte a la situació dels socialistes, perquè el més probable és que l'aparell del partit no canvii res, i en tot cas, els partidaris de Chacón tornin a fer-se visibles per dir que encara que no ho sembli encara són allà. No veig Alfredo Pérez Rubalcaba amb predisposició a dimitir i a fer un gir copernicà que trenqui aquesta tendència negativa en suports que li està comportant la seva oposició tranquila. Fora de micròfons, són molts els socialistes que continuen dient que la pèrdua de vots ve de l'herència que els va deixar Zapatero.
Les paraules d'Artur Mas referint-se a la consulta a realitzar després de les eleccions com a segona volta, han provocat que l'encara líder del PSC, Pere Navarro hagi afirmat que ni malalts ni aturats poden esperar a resoldre la seva situació i que els joves així no tenen futur. Potser el que hauria de plantejar-se els seu futur és el Primer Secretari dels socialistes catalans ja que, amb el seu pla federalista que no convenç ni al PSOE, és possible que tampoc ho faci amb els electors i vegi repetits els resultats que han patit els seus companys a Euskadi i Galícia.
I Alberto Ruiz Gallardón continua prodigant-se fent aparicions per Barcelona. En un acte del Col·legi d'Advocats advertia que en cas d'Independència, els inversors marxarien massivament del Principat. El ministre de Justícia hauria de plantejar-se una altra hipotesi possible, perquè potser els inversors internacionals marxarien d'Espanya perquè sense Catalunya difícilment podrien fer front al dèficit de l'Estat i molt menys a tornar els famosos rescats d'Europa.
