OPINIÓ
Magda Picañol Oliva.
Avui m’agradaria comentar , des d’un altre punt de
vista , la interlocutòria del TSJC sobre
l’ús del castellà a l’aula si un sol alumne ho demana. Aquesta interlocutòria ,
l’enèsima que qüestiona la immersió lingüística, està escrita en castellà, i
signada per un magistrat que està essent investigat pel cas ITV...és sospitós ,
si, però la meva opinió al respecte no va per aquí. Ho deixo escrit per tal que
hi reflexioneu.
En tot aquest embolic, no dic problema, perquè
socialment no existeix, vull parlar del paper dels PARES.“Quin grau de responsabilitat hi tenim?”
Hi
ha un passatge molt interessant en el llibre “El
Profeta” de Khalil Gibran ( bé, val la pena tot el llibre) dirigit als
pares i que parla dels nens M’agradaria compartir-lo amb vosaltres els
pares utilitzant-lo per parlar del tema : “Podeu donar-los el vostre amor,
però no els vostres pensaments. Perquè ells tenen els seus propis pensaments.
Podeu aixoplugar els seus cossos, però no les seves ànimes. Les seves ànimes
viuen en la casa del què està per venir, que està tancada per vosaltres, encara
pels vostres somnis....Podeu esforçar-vos en ésser semblants a ells, però no
busqueu fer-los a la vostra semblança”
Per tant, crec que la nostra responsabilitat com a
ciutadans és la de treballar per fer un país millor, pels nostres pares, pels
nostres fills per nosaltres i per tants que ho varen fer i ara no hi són...Això
passa per defensar la nostra llengua, però també la nostra cultura...I no ho
oblidem, la llengua és cultura, sigui la que sigui, i ens enriqueix com a
persones.
En cap cas però, s’ha de promoure una revolta envers
el sistema educatiu català, ni per part d’alguns pares ni per part d’alguns
partits polítics i traslladar la pressió al nostres fills... No els hem de fer
responsables de les nostres mancances demanant que aixequin el dit a classe...què ens hem pensat?....I el més trist és que hi ha partits i pares que celebren
aquesta sentència.
He treballat uns anys amb nens, tinc fills i penso que
no es mereixen rebre aquesta batzegada, qui som nosaltres per inculcar al
nostre fill que es faci abanderat de les nostres idees, siguin les que siguin,
enmig d’una classe ( centre d’ensenyament) i davant dels seus companys. Fent
això, els estem abocant a la impossibilitat de culturitzar-se ,doncs no els
permetem que aprenguin altres llengües i altres formes de relació personal...
Els nens són “esponges” i mai millor dit, perquè tal i
com són capaços d’adaptar-se a tot ( llengües i cultures ) , també absorbeixen
i assimilen l’exemple que donem nosaltres. Hem d’ajudar-los a pensar per sí
mateixos, a corregir-los des del raonament i a deixar que s’expressin
lliurement des del respecte i l’educació.
Senyors, senyores, no traslladem les nostres mancances
socials, educatives i polítiques a als nostres fills , ajudem-los a casa
corregint-los ortogràfica i lingüísticament ( SMS, WASSAPS, FACEBOOK, ....on
s’escriu malament per part del jovent, on veiem frases jeroglífiques i
esotèriques quan es comuniquen ) , perquè això no només és feina de l’escola.
Deia Albert Einstein : “ Mai consideris l’estudi com una obligació, sinó com una oportunitat per
penetrar en el bell i meravellós món del saber “
En la introducció que fa Amalia Navarro Mateo al
llibre amb el que he començat “El profeta” hi ha una frase que no he traduït i
que diu moltes coses : “El lenguaje solo
adquiere un valor cuando es palabra entre amigos y es el espíritu el que mueve
los labios de ambos y guia sus lenguas” ( val a dir que Khalil Gibran
desconfia de la paraula ja que pot matar l’esperit ).
