MAGDA PICAÑOL OLIVA
OPINIÓ
Avui m’agradaria començar amb una frase de Mark Twain que m’ha fet pensar en la nostra condició de ciutadà de Catalunya i del mon que lluita dia a dia contra les adversitats imposades per un país veí que no ens vol i ens menysté, per sortir a la superfície sense perdre allò que encara ens queda i que s’anomena dignitat... ” Allunya’t de la gent que tracta de fer petites les teves ambicions. La gent petita sempre fa això, però la gent realment gran, et fa sentir que tu també pots ser gran”.
Sembla ser que aquesta gent, ja siguin polítics, periodistes o empresaris, que poden opinar en mitjans de comunicació de tot tipus, no ens deixaran acabar les vacances en pau. De fet, tampoc les hi hem començat i, el pitjor de tot, és que cada vegada hi ha més discrepàncies en assumptes que haurien d’ésser molt clars per tothom qui vulgui assolir la llibertat o aposti per un futur millor que el present que ens toca viure. No ens hem de deixar entabanar pel malestar de la nostra classe política que, encara que escollida per tots nosaltres democràticament, no ha estat a l’alçada del què volíem. Per tant, ara encara estem a temps de demostrar-los que amb nosaltres no podran i de deixar-los clar que no jugarem al seu joc de contradiccions, crítiques i despropòsits.
Les últimes dades que ha reconegut el Secretari d’Estat de Comerç, Jaime García Legaz, deixen entreveure un pessic més de la nostra força, que estem preparats de cara a l’Estat Propi i que la Comunitat Internacional ens valora molt per sobre del què imaginem. Penseu que les exportacions catalanes suposen un 25% de les del conjunt de tot l’Estat i que del turisme estranger que viatja a Espanya, un 26,7% ho fa a Catalunya. En ambdós casos, hem incrementat els nombres respecte anys anteriors... Que res ni ningú us ompli el cap amb xifres manipulades. De totes maneres, el què son les coses, el diari El País, com alguns altres mitjans “messetaris” i “cavernícoles”, atribueixen els èxits a tot l’Estat i s’omplen la boca amb titulars estratosfèrics i llampants a costa nostra, aquests destaquen frases com: “ El turismo internacional en España registra el major julio desde 1995” o “ Las exportacions alcanzan cifras récord en el primer semestre”...I com passa amb els èxits esportius, quan guanyem som espanyols i quan perdem som catalans!!!
Tampoc hem d’obviar una realitat que resta amagada sota la catifa d’alguns periodistes, doncs no he vist per enlloc, amb lletres grans, que es faci referència a la mala gestió de Rajoy. Doncs des que ocupa el càrrec de president ja ens ha endeutat en 207.234 milions d’euros més que Zapatero. No he llegit cap titular als mitjans patriòtics que parli de la despesa del Ministeri de Defensa, que enguany ha gastat un 24% més del que hi havia fixat al pressupost i que està destinat a armament. Si ho sumem al que portaven acumulat des de 2008, hi ha un augment del 21% en aquestes partides opaques. Tampoc ha quedat reflectit cap anàlisi en profunditat quan ens parlen de “recuperació econòmica”, perquè si ens ho mirem bé acabem de patir l’augment més considerable de deute públic del segle, tot i les retallades en serveis, privatitzacions, pujades de preus i d’impostos. També es va dir només de passada, però és més greu del què sembla, que el Govern ha invertit el 97% del “coixí” de les nostres pensions en deute públic per tal de “donar confiança” i així rebaixar la prima de risc...Tot això a costa de què? Per què no ens diuen les coses pel seu nom?
Mentre això passa, està a l’ordre del dia, ningú ho atura, ens ho amaguen i sembla que no ens afecti, a l’altra banda de mon es plantegen mesures per parar els peus als qui s’han aprofitat de la ciutadania. Tal és el cas del Regne Unit que ha multat a les entitats bancàries que varen “estafar” als seus clients obligant-los a contractar assegurances per tal de poder gaudir de targetes de crèdit; com el cas d’Estats Units, que es planteja presentar càrrecs a diferents empreses financeres, que segons proves concloents, varen abocar el país a la crisi l’any 2008...Una mostra més dels països on mana qui ha estat escollit per fer-ho, amb les seves coses bones i dolentes, però on el poder absolut no recau ni en bancs ni en empreses.
Aquí, però, les coses no son ni millors ni pitjors, el què si que es cert, és que tenim una oportunitat d’or per canviar el nostre futur i de retruc, el curs de la Història. Per tant, estem en un moment on la cohesió de la ciutadania és bàsica, on no podem permetre’ns estar dividits, on no podem donar ni un argument que reflecteixi la discòrdia a qui ens vol veure enfonsats, on no podem deixar de participar pacífica i lliurement en tots els esdeveniments que ens siguin possibles...No podem permetre que els rampells que ens agafen llegint les noticies i/o veient com alguns membres de la classe política dinamiten amb “xarlotades” actes seriosos proposats per l’ANC, Òmnium Cultural, plataformes i organitzacions ciutadanes, la mateixa classe política que ja ha fet fora dos alcaldes, de partits considerats minoritaris però amb les idees ben clares com son Solidaritat Catalana per la Independència i la CUP, i amb iniciatives independentistes que d’altres s’han agafat com a pròpies...No podem deixar que ens contagiïn la ràbia, l’avarícia del fals protagonisme i facin de nosaltres individus crítics i poc constructius...No ens compliquem nosaltres mateixos, no ens afeblim, que prou ens ho complicaran els altres.
“Entre possible i impossible només hi ha dues lletres de diferència. Les mateixes que hem de treure perquè allò que creiem que és difícil es torni fàcil” ( Johan Garcab, “Píndoles de Felicitat” )
Sembla ser que aquesta gent, ja siguin polítics, periodistes o empresaris, que poden opinar en mitjans de comunicació de tot tipus, no ens deixaran acabar les vacances en pau. De fet, tampoc les hi hem començat i, el pitjor de tot, és que cada vegada hi ha més discrepàncies en assumptes que haurien d’ésser molt clars per tothom qui vulgui assolir la llibertat o aposti per un futur millor que el present que ens toca viure. No ens hem de deixar entabanar pel malestar de la nostra classe política que, encara que escollida per tots nosaltres democràticament, no ha estat a l’alçada del què volíem. Per tant, ara encara estem a temps de demostrar-los que amb nosaltres no podran i de deixar-los clar que no jugarem al seu joc de contradiccions, crítiques i despropòsits.
Les últimes dades que ha reconegut el Secretari d’Estat de Comerç, Jaime García Legaz, deixen entreveure un pessic més de la nostra força, que estem preparats de cara a l’Estat Propi i que la Comunitat Internacional ens valora molt per sobre del què imaginem. Penseu que les exportacions catalanes suposen un 25% de les del conjunt de tot l’Estat i que del turisme estranger que viatja a Espanya, un 26,7% ho fa a Catalunya. En ambdós casos, hem incrementat els nombres respecte anys anteriors... Que res ni ningú us ompli el cap amb xifres manipulades. De totes maneres, el què son les coses, el diari El País, com alguns altres mitjans “messetaris” i “cavernícoles”, atribueixen els èxits a tot l’Estat i s’omplen la boca amb titulars estratosfèrics i llampants a costa nostra, aquests destaquen frases com: “ El turismo internacional en España registra el major julio desde 1995” o “ Las exportacions alcanzan cifras récord en el primer semestre”...I com passa amb els èxits esportius, quan guanyem som espanyols i quan perdem som catalans!!!
Tampoc hem d’obviar una realitat que resta amagada sota la catifa d’alguns periodistes, doncs no he vist per enlloc, amb lletres grans, que es faci referència a la mala gestió de Rajoy. Doncs des que ocupa el càrrec de president ja ens ha endeutat en 207.234 milions d’euros més que Zapatero. No he llegit cap titular als mitjans patriòtics que parli de la despesa del Ministeri de Defensa, que enguany ha gastat un 24% més del que hi havia fixat al pressupost i que està destinat a armament. Si ho sumem al que portaven acumulat des de 2008, hi ha un augment del 21% en aquestes partides opaques. Tampoc ha quedat reflectit cap anàlisi en profunditat quan ens parlen de “recuperació econòmica”, perquè si ens ho mirem bé acabem de patir l’augment més considerable de deute públic del segle, tot i les retallades en serveis, privatitzacions, pujades de preus i d’impostos. També es va dir només de passada, però és més greu del què sembla, que el Govern ha invertit el 97% del “coixí” de les nostres pensions en deute públic per tal de “donar confiança” i així rebaixar la prima de risc...Tot això a costa de què? Per què no ens diuen les coses pel seu nom?
Mentre això passa, està a l’ordre del dia, ningú ho atura, ens ho amaguen i sembla que no ens afecti, a l’altra banda de mon es plantegen mesures per parar els peus als qui s’han aprofitat de la ciutadania. Tal és el cas del Regne Unit que ha multat a les entitats bancàries que varen “estafar” als seus clients obligant-los a contractar assegurances per tal de poder gaudir de targetes de crèdit; com el cas d’Estats Units, que es planteja presentar càrrecs a diferents empreses financeres, que segons proves concloents, varen abocar el país a la crisi l’any 2008...Una mostra més dels països on mana qui ha estat escollit per fer-ho, amb les seves coses bones i dolentes, però on el poder absolut no recau ni en bancs ni en empreses.
Aquí, però, les coses no son ni millors ni pitjors, el què si que es cert, és que tenim una oportunitat d’or per canviar el nostre futur i de retruc, el curs de la Història. Per tant, estem en un moment on la cohesió de la ciutadania és bàsica, on no podem permetre’ns estar dividits, on no podem donar ni un argument que reflecteixi la discòrdia a qui ens vol veure enfonsats, on no podem deixar de participar pacífica i lliurement en tots els esdeveniments que ens siguin possibles...No podem permetre que els rampells que ens agafen llegint les noticies i/o veient com alguns membres de la classe política dinamiten amb “xarlotades” actes seriosos proposats per l’ANC, Òmnium Cultural, plataformes i organitzacions ciutadanes, la mateixa classe política que ja ha fet fora dos alcaldes, de partits considerats minoritaris però amb les idees ben clares com son Solidaritat Catalana per la Independència i la CUP, i amb iniciatives independentistes que d’altres s’han agafat com a pròpies...No podem deixar que ens contagiïn la ràbia, l’avarícia del fals protagonisme i facin de nosaltres individus crítics i poc constructius...No ens compliquem nosaltres mateixos, no ens afeblim, que prou ens ho complicaran els altres.
“Entre possible i impossible només hi ha dues lletres de diferència. Les mateixes que hem de treure perquè allò que creiem que és difícil es torni fàcil” ( Johan Garcab, “Píndoles de Felicitat” )
