MAGDA PICAÑOL OLIVA
OPINIÓ
Encara que sembli fàcil parlar de la Diada d’enguany, no ho és gens i menys quan la barreja de sentiments i fets costen de canalitzar. Als ulls del món hem demostrat una vegada més que som capaços de reivindicar sense que es produeixi cap incident; que som un poble alegre i pacífic; que no defallim davant l’adversitat i que la nostra manera de fer és la que ens fa tant diferents de la resta. Crec que no hi ha ningú amb dos dits de front i que s’estimi aquesta terra, independentment de la seva ideologia, que no estigui a hores d’ara orgullós de la gent d’aquest país.
“La independència de cada nació és el bé més preuat per establir la pau a la Terra. Mai cap país no pot mercadejar la qualitat de la seva llibertat” (Lluís Mª Xirinacs)
L’abast de la jornada d’abans d’ahir ha estat aclaparadorament comentada arreu del món, d’una banda a altra del planeta , perquè les imatges parlen per si mateixes...poca cosa hi podem afegir, només ens queda felicitar als organitzadors de tots els actes i felicitar-nos pel nostre comportament exemplar.
Malgrat això, vaig trobar a faltar per part dels mitjans de comunicació de Catalunya un breu esment a les diferents manifestacions convocades a Barcelona per diferents entitats populars i partits polítics minoritaris, on hi havia més de 400.000 persones, així com la concurrència de públic a diferents actes paral·lels i un cop finalitzada la Via Catalana, que indiscutiblement era la protagonista de la jornada. Sens dubte!
El què si ha transcendit, però, és la “majoria silenciosa” a la qual, per un mòdic preu, empararà el Govern Espanyol. Aquells qui per rebequeria no han participat ni als actes institucionals i que diuen tenir el suport d’un bany de masses, com son PPC i C’s , han aconseguit concentrar 200 persones a la Plaça del Rei en el cas del Partit Popular i 300 persones a la Plaça Almirall Cervera en el cas de Ciutadans, que va calcular millor el nombre de globus que el de persones...Com podeu veure una gran “majoria” que pica l’ullet a Madrid amb aires de fals victimisme.
Sembla ser, però, que encara hi ha persones i mitjans que davant la manca d’arguments lògics, davant la manca d’incidents, necessiten omplir els buits amb declaracions , imatges desafortunades i actes violents sortits de la impotència més ferotge i primària.
Sorprèn positivament, però, que només el Ministre d’Afers Estrangers Garcia Margallo tingui l’honradesa suficient per reconèixer que la Via Catalana ha estat un èxit de convocatòria, d’organització, de logística i de comunicació , fins i tot, recalca que la nostra estimada Constitució contempla la “llibertat d’expressió”...Tot un luxe, vist el panorama cavernícola, que no val la pena ni esmentar perquè la talla intel·lectual d’alguns ens deixa molt que desitjar. Si no que li preguntin al “cervellet” de Vargas Llosa, escriptor i premi Nobel de Literatura, que va de culte i fa plorar amb declaracions tant desafortunades com les que va etzibar al dia 11 en una entrevista : “ El nacionalisme és una tara, un tornar a la tribu “...Bé, un mal dia el té tothom , i més quan et passen la mà per la cara 1.600.000 persones.
Per altra banda, en un to més unionista que separatista però pensant amb el cap, hi trobem a Iñaki Gabilondo que en el seu videoblog d’’El País’, ha renyat , i de quina manera, als polítics de Madrid per no presentar cap alternativa davant una comunitat que se’n va . Significatiu és el títol del comentari al respecte d’aquest periodista “Bah, no fueron tantos”.
Per tant, aquesta lliçó que hem donat de civisme i empenta ha de servir-nos per enfortir el nostre desig de llibertat i crec que els nostres polítics haurien de començar a posar fil a l’agulla, en un sentit o un altre, abans no s’acabi l’any, doncs demostrat queda que la ciutadania no els hi girarà l’esquena i que tenen la majoria suficient per tirar el país endavant.
Caldrà despertar d’aquest somni viscut amb tanta intensitat i que per molts de nosaltres la magnitud del mateix va fer-se present quan vàrem arribar a casa i vàrem veure les imatges... Despertar del somni no és abandonar-lo, és lluitar dia a dia per fer-lo realitat.
Visca Catalunya Lliure!
