Bona tarda i bon dimarts internautes. El filòsof alemany PierreVillaume va escriure un cert dia que 'L'esperança de la impunitat és per a molts homes una invitació al delicte'. Aquesta reflexió d'aquest pensador del S.XVIII la fem nostra molts dels que observem com els grans delictes sovint es dilueixen en el temps així com els seus autors, i és que la impunitat en aquest país s'hi ha trobat per norma força còmode, especialment pel que fa als escàndols financers. No és gens estrany que el populisme i la demagògia vagi calant convertint la idea que aquell que déu mil euros anirà abans a la presó que el que en degui mil milions. Un dels exemples més palpables el trobem en algú que ahir mateix compareixia davant la comissió d'investigació d'irregularitats financeres del Parlament.
Rodrigo Rato, expresident de Bankia i exdelfí de José Mª Aznar va passar ahir per l'hemicicle responent les preguntes dels diputats que representen les diferents formacions. Com era d'esperar, el que avui és el assessor internacional del Banc de Santander va tirar pilotes fores, donat que l'autocrítica és un altre concepte que no entra en el vocabulari de la majoria dels financers compareixents. Això sí, la tarda no fou tan plàcida com esperava l'exresponsable d'una de les entitats més ruïnoses de les que es fan i es desfan, perquè a Rato li feren passar una mala estona. El culpable d'aquest fet el trobem en la intervenció del diputat David Fernández de la CUP, el qual va emular el famós periodista xiïta que el 2008 li llençà una sabata al George Bush.
Vilaweb informa d'aquest mal tràngol que l'exministre d'economia va patir, entre altres coses perquè més per desgràcia que per sort, els representants públics no acostumen a cantar les veritats, per allò del que és políticament correcte. I el banquer, en aquesta ocasió va haver d'aguantar una bateria de preguntes i una corrua de crítiques implacables que el feren empassar saliva en vàries ocasions. Segurament no siguin les formes, però el que està clar és que David Fernández està fent sortir els colors a la cara d'uns quants i tractant molt millor del que ho feren ells amb milers d'afectats en preferents, indemnitzacions milionàries i desnonaments massius.
Després d'aquesta vena esquerrana, que em surt de tant en tant, ens fem ressò de les paraules que Alicia Sánchez-Camacho, pronunciava ahir referint-se al viatge oficial del president Mas a Terra Santa. Segons la líder popular, és una pèrdua de temps i de recursos que el govern es passegi pel món buscant "socis i còmplices internacionals", perquè la comunitat internacional no vol noves aventures que trenquin fronteres. Per Camacho els únics socis a l'exterior són els d'Espanya i advertí al president de la Generalitat que Israel és un gran amic d'Espanya. Potser la dirigent popular quedaria sorpresa si escoltés el que realment pensen els israelians de la marca Espanya, que entre altres coses es dedica homenatjar i condecorar militars nazis, que ben poc estimaven als jueus.
En el camp de les perles cultivades, destaquem el que ens explica l'agència de notícies AFP sobre una nova moda que comença a triomfar a Indonèsia. Ja ho diuen que l'emoció i la diversió van íntimament lligades a l'adrenalina, cosa que experimenten al cent per cent les persones que visiten un Spa de Jakarta. Aquest ha posat en solfa un mètode de massatge revolucionari, consistent en col·locar tres pitons de gairebé 2 metres, les quals s'enrosquen sobre l'estòmac del clients i van traient la llengua mentre olfategen el seu pacient. Aquest massatge que dura 90 minuts i costa 32 euros és la nova sensació si teniu ganes de desestressar-vos de forma natural.
La segona perla ens trasllada a una de les meravelles del món, el Machu Picchu. La premsa local peruana destaca que aquesta ciutat sagrada de l'imperi inca, podria tenir propietàries. Almenys això és el que volen demostrar Roxana i Gloria Abrill, les quals han demanat una indemnització de 100 milions de dòlars al govern de Lima, argumentant que són descendents directes de l'home que comprà aquelles terres abans que es descobrís aquesta joia de l'arqueologia. Veurem si l'escriptura de propietat del 1905 i un llibre d'un escriptor de 1916 que agraeix l'entrada a les seves terres, serà prou per convèncer el govern d'aquell país que afluixi la mosca inca o nord-americana en forma de $.
