A Can Felip no ho veuen clar

Bona nit i bon dijous internautes. El refranyer català diu que 'Per Nadal qui res no estrena res no val.' Una dita que sens dubte molts de nosaltres ens agradaria veure acomplida pel que fa a la política, perquè ja fa massa temps que estem cansats al veure que uns i altres es dediquen a marejar la perdiu quan el que realment importa és el país. I si una cosa hem vist aquestes darreres setmanes és que a mesura que passen els dies el procés sembla que perdi pistonada, tal com reflectia la darrera enquesta del  Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat, en que el NO comença a guanyar terreny.

Quelcom que Can Felip VI se'n deuen també alegrar, especialment després d'escoltar el seu primer discurs nadalenc des que és monarca. Lluny de prodigar-se llegint la cartilla a sa germana, el rei ha preferit dedicar bona part de la seva intervenció al mal causat per les "fractures emocionals, desafectes o rebutjos entre famílies". Al marge d'un discurs calcadet al del govern, resulta curiós que li faci més mal una fractura inexistent enlloc de la real i reial que si que existeix a casa seva per irregularitats fiscals. O sigui, que poc crèdit pot tenir el primer dels espanyols alliçonant-nos sobre el bé i el mal, quan encara és l'hora que posi ordre a casa seva.
 

Un ordre que tampoc sembla regnar a casa nostra tenint en compte els notables retrets entre els partidaris d'una llista única i els de separades. El cert però és que quan tot sembla anar-se'n en orris, sempre s'obre una escletxa de llum que curiosament té com a protagonistes membres del statu quo espanyol, el qual acaba donant-nos un cop de mà, no tant per voluntat pròpia sinó potser perquè no en saben més. 

La injecció de moral ha arribat en aquesta ocasio per part del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), el qual com era d'espera ha admès finalment la querella contra el govern català per un delicte de desobediència al Tribunal Constitucional. I es clar, aquesta empatia i sentiment de solidaritat és una de les característiques dels catalans, especialment quan les coses van maldades. I no han passat massa hores perquè no només les formacions pel dret a decidir s'hagin posicionat a favor d'Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau, ja que les cues de centenars de persones davant l'alt tribunal han estat notables, després que l'Assemblea Nacional Catalana posés en marxa una campanya d’autoinculpacions.

A hores d'ara però, les posicions estarien força allunyades i no sembla que la renúncia d'ERC a presidir la Generalitat en cas de victòria, hagi canviat el més mínim la posició d'Artur Mas, el qual continua condicionant l'avançament electoral a conformar una llista unitària. És temps doncs de tenir amplitud de mires i deixar-se d'enviar missatges a través dels mitjans. Veurem si les festes ajuden a estovar el cor i el cap a alguns, i d'aquesta manera ens estalviarem haver de comprar carbó als protagonistes.

Òbviament qui segur que rebrà carbó per part dels reis és el jutge José Castro, el qual no ha sucumbit a les pressions per tal de desimputar la Infanta Cristina. Així, la germana de Felip VI haurà de passar pel mal tràngol d'asseure's al banc dels acusats com la resta dels mortals del cas Nóos. No li han caigut massa arguments al magistrat per justificar la seva decisió, amparant-se en que "Hisenda som tots", o si més no des de fa poc. El fet és que la parella Urdangarín-Borbón haurà de trencar la guardiola per pagar els prop de 17 milions d'euros de fiança.

De fiança a confiança. Si més no aquesta és la sensació que va deixar l'èxit de la convocatòria de Podemos a Barcelona, en un acte que aplegà 3000 persones i en deixà fora més de 2000. Protagonista absolut fou Pablo Iglesias, que sembla haver-se convertit en un gran gurú, expert en la indefinició, especialment quan parla de Catalunya. Dret a Decidir sí, però en tot, i d'independència res de res. Volgut o no, el cas és que Podemos no només s'ha convertit en un maldecap per PSOE i PP, sinó també per aquells que defensen una tercera via, ja que la formació lila ha aconseguit fer-se amb allò que Joan Herrera, Miquel Iceta o Duran i Lleida no han sabut defensar amb prou credibilitat.

I un dels partit que segurament plantarà cara a Podemos, és sens dubte la CUP, la qual mira de fer un front d'esquerres independentista que podria veure's traduït amb la incorporació de Procés Constituent, tot i que encara res no està tancat del tot. David Fernández ha volgut destacar que els punts d'acord amb la formació d'Arcadi Oliveres i Teresa Forcades podrien acabar transformant-se en una llista conjunta.

Restarem a l'espera de veure si finalment fructifica o no, perquè al final com moltes altres coses cal voluntat i fins i tot fe. Fe com la que sembla tenir el catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona, José Enrique Ruiz-Domènec, que hauria assegurat que el Sant Pare s'hauria proposat intermediar també entre Espanya i Catalunya, després del triomf assolit en el restabliment de relacions entre EUA i Cuba. Restarem expectants a veure si el 2015 el nou pontífex acaba fent un miracle i així guanya mèrit per fer-lo sant de la nostra devoció.

Lluny de ser un miracle, el diari anglès Mirror, explica l'increïble cas de Karen Dawson, una ciutadana britànica que va veure's forçada a fer un canvi radical de vida. Així, aquesta dona amant del menjar ràpid i la brioxeria industrial va decidir canviar els seus hàbits alimentaris, no tant pels efectes d'una campanya publicitària de dietes miraculoses sinó per l'accident patit en un tràgic context.

Karen que pesava 175 quilos hauria rebut un senyal diví, ja que en el funeral de la seva mare, no només hagué de patir la seva pèrdua sinó també els dolors causats després que el banc on seien els seus familiars i ella es tranqués al no aguntar.

La vergonya passada provocà que finalment prengués consciència del problema que tenia i acabés fent una dieta estricta que ja li ha fet perdre gairebé 60 quilos.

En fi internautes, no us poseu pedres al fetge perquè com deia el poeta "La vida és una malaltia mortal de transmissió sexual."

Bon Nadal i Bones Festes! 

Read More

Incerta glòria

Bon dia i bon dimarts internautes. 'El pitjor no és cometre un error, sinó tractar de justificar-lo, en comptes d'aprofitar-ho com a avís providencial de la nostra lleugeresa o ignorància.'  Són paraules de Santiago Ramón y Cajal que demostren la vigència de la hipocresia malgrat el pas del temps. En certa manera no cal ser un premi nobel per comprendre-ho, ja que això semblen pensar molts ciutadans després de veure l'estranya maniobra que Esquerra Republicana va fer ahir davant els pressupostos del 2015. La disjuntiva era ben clara, tirar pel dret recolzant el "govern de les retallades" o bé presentant una esmena a la totalitat com la resta de l'oposició.

Ara bé, com que en ambdós casos la imatge dels republicans en surt malmesa, els assessors del partit de Junqueras han optat per la via del mig, evitant ser els dolents de la pel·lícula que posen pals a les rodes a uns pressupostos que contemplaven la recuperació de la paga extra als funcionaris. Però, es clar que també la tàctica de driblar el NO a la totalitat i presentar esmenes per cada departament suposa mantenir un perfil esquerrà propi, no fos cas que perdessin suport de cara a unes plebiscitàries i municipals posant-los al mateix sac de CiU.

En resum, una maniobra que no deixa de ser hipòcrita i no té cap altra intenció que justificar-se davant els seus electors, creient fer una demostració de força per prorrogar novament els pressupostos per la porta del darrera i assegurar també un avançament electoral. Una posició que en altres circumstàncies ben segur que seria legítima en la tàctica electoral, però que en el context d'excepcionalitat que vivim no deixa de ser un "tira la pedra i amaga la mà", que ve a recordar-nos la famosa novel·la "Incerta glòria" de Joan Sales, perquè ningú sap fins a quin punt pot passar-los factura a les urnes.

I als problemes d'Andreu Mas-Colell a l'hora de quadrar els comptes per l'any que ve, s'hi ha de sumar els 600 euros que la Generalitat haurà de pagar pels costos del recurs del 9-N. D'aquesta manera, el Tribunal Suprem sentencia la no admissió de l'apel·lació i a més renya al govern català per autoerigir-se en defensor dels drets fonamentals dels ciutadans i no adreçar-se al Constitucional que és el competent en la matèria. O sigui, "no tens raó i a més havies de passar per l'altra finestreta".

Evidentment, l'ambient continua tens i la incertesa segueix el seu camí, motiu pel qual alguns comencen a fer moviments per allò que pugui deparar-los el futur. És el cas de Josep Antoni Duran i Lleida, el qual hauria demanat fa uns dies permís al Congrés de Diputats per exercir com advocat, tot i que mantindrà el seu escó. De fet, la retirada del portaveu de CiU a Madrid, tot i ser més lenta del que alguns voldríem, deixa clar la seva radical discrepància amb el nou rumb independentista marcat pels convergents. No és gens estrany que el líder d'Unió formalitzés l’alta al Col·legi d'Advocats de Barcelona el mateix dia que el president de la Generalitat presentava el seu full de ruta per construir un Estat propi.

L'edició nord-americana del Huffington Post desvetlla com d'estranys podem arribar a ser les persones a l'hora d'alimentar-nos. Però, es clar, de gustos també n'hi ha per donar i per vendre. El diari publica l'estrany cas de Jade Sylvester, una britànica embarassada que ha començat a agafat un curiós hàbit, que continua mantenint després de donar a llum.

Segons diversos facultatius, la nostra protagonista pateix un peculiar trastorn anomenat "pica", el qual provoca que certes persones consumeixin compulsivament qualsevol tipus de substància no nutritiva com guix, terra, cola...

I a diferència d'altres gestants que es decanten per les maduixes amb nata o la xocolata, Jade Sylvester, té la necessitat de consumir diàriament 1 rotllo de paper higiènic, perquè li encanta la textura i el plaer que li produeix a la boca.

En fi internautes, és una llàstima que visqui un xic lluny, perquè si no sempre podria alegrar-nos la vida menjant-se diaris tant "exquisits" com La Razón, El Mundo, Abc..., que no deixen de ser quelcom semblant al paper d'estrassa.

Read More

El canvi d'Iceta

Bon dia i bon dijous internautes. 'Els discursos inspiren menys confiança que les accions', una màxima del gran Aristòtil que bé podria aplicar-se avui a les paraules que Miquel Iceta pronunciava a Les Drassanes davant de 700 convidats. I és que el líder del PSC no ha volgut ser menys que els altres i s'ha apuntat a la moda de les conferències, com si aquestes fossin la mare dels ous de la persuació. Sigui com sigui, sempre s'agraeix que un polític parli clar, si més no perquè encara ens costa acostumar-nos-hi, i ahir Iceta va dibuixar alguna de les línies que els socialistes tenen per Catalunya. El full de ruta presentat veu necessari que el govern català abandoni la via independentista per facilitar un major encaix amb Espanya, un fet que facilitaria mesures com una quitança del deute català amb l'Estat, la qual permetria una disminució de l'ofec financer.

La idea del dirigent socialista no és pas gratuïta ja que el peatge que hauríem de pagar és doble, primer veure Pedro Sánchez a la Moncloa i que aquest s'avingués a la proposta. La mesura respondria a la voluntat dels catalans, els quals segons Iceta "no som majoritàriament independentistes". I és precisament aquí que el PSC torna a sumar-se al joc de la majoria silenciosa que tan agrada a PP i C's, caient novament en el parany que a dia d'avui ha estat l'independentisme el que ha aconseguit mobilitzar milions de persones de forma continuada, i no pas l'unionisme que lluny d'exhibir múscul només ha ensenyat pelleringues. Es clar que el títol de la conferència d'ahir ja ho diu tot, perquè "El Canvi que necessitem" passaria inevitablement per evitar caure novament en els errors del passat i confiar en que els acords adoptats per Parlament català seran respectats per l'executiu central vista l'experiència del senyor "Talante".

I qui si ha hagut de canviar sí o sí ha estat la Generalitat després de la galleda d'aigua freda que l'empresa Veremonte renuncíes a pagar els 380 milions d'euros per la compra dels terrenys on previsiblement s'ha de construir BCN World. Un sotrac que malgrat el govern català ha volgut salvar signant un acord amb La Caixa per reservar-se l'opció de compra, deixa tocada la confiança en el macroprojecte, no tant perquè no pugui ser viable sinó per la multimilionària inversió que cal fer-hi, i tot sigui dit, per la incertesa política que vivim. Caldrà estar atents i amatents davant el cas amb l'esperança que no acabi convertint-se en un segon Eurovegas.

Finalment la tan esperada reunió entre Artur Mas i Oriol Junqueras tingué lloc ahir a la Casa dels Canonges. El resultat no massa dolent, si entenem que el fet de marcar un calendari per a noves trobades dóna entendre una voluntat d'arribar a acords o si més no de justificar davant l'opinió pública que "s'ha fet tot el possible". A dia d'ahir, aquest fou l'únic punt en comú, davant la intransigència d'uns i altres a consensuar una solució que evite condemnar a l'ostracisme la il·lusió recuperada després de 300 anys d'història.

La perla del dia ens la porta el britànic Daily Mail, el qual es fa ressò d'una sorprenent iniciativa de Paul Di Lucca per frenar la pèrdua de fe als Estats Units. El projecte de l'empresari nord-americà pretén fusionar religió i capitalisme cercant una fòrmula que miraria de connectar les noves generacions amb el cristianisme de forma innovadora.

El projecte anomenat McMass (la missa McDonald 's) se centraria en obrir establiments d'aquesta cadena de menjar ràpid a les principals esglésies de tot el món, un fet que ajudaria a recuperar els més de tres milions de persones que segons diversos càlculs perden la fe cada any. 

De moment la idea inicial és recaptar un milió de dòlars per obrir una primera franquícia i anar recuperant fidels a base combinant hamburgueses i hòsties, reconvertint l'espai de culte en un centre per a la conversa i el compromís cultural.

De tota manera, gairebé és per perdre la fe en la humanitat, si a aquestes alçades alguns prefereixen vendre's per un Big Mac enlloc de per un plat de llenties.

Read More

La indefensió

Bona nit i bon dimarts internautes. Deia l'autor de Tom Sawyer que 'El 28 de desembre ens recorda el que som durant els altres 364 dies de l'any'. La frase de Mark Twain és ideal per fer un repàs d'allò que ha estat notícia al llarg de la jornada, començant per la peculiar visió que el fiscal Pedro Horrach té de la situació d'indefensió de la infanta Cristina. Però és clar, Espanya ha estat sempre capital de la dislèxia, capgirant situacions i delictes flagrants davant l'aborregament del "respectable" que fins fa poc sortia en massa, bandereta en mà, a veure la que suposaven família feliç. I no és d'estranyar que ho fossin, tenint en compte els delictes dels que se'ls acusa, o si més no, se l'acusa, perquè com ja era d'esperar han simplificat el plural pel singular menys regi.

És evident que la darrera paraula la tindrà el jutge Castro, però si més no, la gent que fa un temps s'ha tret la bena dels ulls ha vist com d'igual és la justícia per tothom, quan a l'olímpic duc de Palma li demanen 20 anys de presó i una fiança de 3,5 milions, mentre a la seva muller només li demanen que aboni 600.000 per cobrir expedient i marxar cap a casa. Ben diferent també de la situació del matrimoni Torres o Jaume Matas amb qui el fiscal no ha estat tan condescendent.

No és d'estranyar doncs veure el resultat de l'enquesta que aquest matí presentava el director de l'Oficina Antifrau, Daniel de Alfonso, sobre la percepció dels catalans vers la corrupció. Ja ho diu la dita 'tal faràs, tal trobaràs', i es que els polítics s'emporten la pitjor valoració al respecte, a diferència de com ens autoavaluem, ja que el 80 per cent considera que els catalans sóm molt o bastant honestos, modèstia a part.

Si un país funciona o mig funciona d'aquesta manera és normal que determinats personatges busquin alternatives per superar aquest tràngol i no fer-se mala sang. És el cas de l'expresident del Barça, Sandro Rosell, el qual estaria al darrere d'un centre de meditació a Àger, que ajudaria a desconnectar de tant estrès. Es clar que lluny de la filosofia ascètica prefereix optar estar ubicar en un hotel de luxe i una gastronomia de quatre forquilles, suposo que les penes passen molt millor així.

Qui sembla que encara deuen continuar estressats o si més no molt enfeinats són Artur Mas i Oriol Junqueras, que encara no han trobat el moment per trobar-se i apropar posicions. De fet, el conseller Oms ja advertia avui que a falta d'acords sobre la llista única, sembla que el govern comença a deixar de banda l'avançament electoral amb la intenció d'esgotar la legislatura, deixant el mort als republicans que continuen defensant llistes separades. Encara que no és ben bé una bassa d'oli pel que diuen algunes fonts d'ERC, ja que la unanimitat en el si del grup parlamentari respecte a la negativa al pla de Mas brillaria per la seva absència i hauria provocat algunes tensions.

Al revés del que ens porta la perla d'aquest dimarts, perquè del que podia haver estat un problema, Tabatha Bundesen, la mestressa d'un gat un tant especial que hauria nascut amb una discapacitat que l'impedeix créixer. El Daily Express en explica la sorprenent vida de la seva mascota Trigar Sauce, la qual s'ha convertit en tot un fenomen viral a internet per la seva expressió d'enfadada crònica.

Ja ho diuen que per triomfar en el món dels negocis s'han de fer en el moment oportú i en el lloc adequat, i la senyora Bundesen s'ho agafà tan al peu de la lletra que va decidir penjar un vídeo de la felina a YouTube, i quina fou la seva sorpresa que després de 2 anys ja té més de 16 milions de visites, 521.000 seguidors a Instagram, 225.000 a Twitter i el que és més important, 80 milions d'euros guanyats gràcies a les visites i a la publicitat.

En fi internautes, que com deia el poeta 'un miol és un massatge al cor', i en determinats casos a la butxaca.

Read More

L'ovella lila

Bona nit i bon divendres internautes. 'L'única cosa pitjor que un mentider és un mentider hipòcrita.' La frase del novel·lista i dramaturg Tennessee Williams ens demostra que per molt que ens hi esforcem la corrupció també és patrimoni de la humanitat. Aquesta lacra s'ha convertit en la segona preocupació dels espanyols segons l'últim baròmetre del CIS, només per darrera de la desocupació. I precisament a l'atur podria estar ben aviat el número dos de Podemos, Íñigo Errejón, el qual ha estat suspès cautelarment de sou i feina a la Universitat de Màlaga.

Ja ho diuen que cada família té una ovella negra, i potser en el cas que ens ocupa sigui lila. Colors al marge, és evident que una formació que ha sorgit del no res i amenaça en convertir-se en alternativa de govern, no és que vagi fent amics entre la tradicional casta. En aquest sentit, no cal dir que aquesta aprofita qualsevol esquerda per mirar de torpedinar un moviment popular que genera entusiasme, no tant pel seu programa, sinó perquè ha sabut destacar totes les febleses d'un sistema que per molt 3 en 1 que hi posin, grinyola per tot arreu.

El cas d'Errejón, que s'hauria beneficiat d'una plaça per endollisme i sense trepitjar el centre de treball, demostra que si les enquestes acaben materialitzant-se a les urnes, Podemos no estaria tan lluny de l'actual statu quo, perquè ja tenen elements a la direcció que apunten maneres. Així, amb escàndols com aquest, en que la quantitat no és l'important, sinó l'actitud ètica, és força lògic que fins i tot Felipe Juan Froilán de Todos los Santos de Marichalar y Borbón, que resumit és el fill revel de la infanta Elena, s'hagi vist temptat per la marea lila. Es veu que això de treballar per la república ve de família,  tenint en compte els antecedents familiars.

A casa nostra, mentre ERC i CDC s'esforcen  a vendre'ns tranquil·litat alhora que es llencen els plats pel cap per la llista única i els pressupostos, el govern català insisteix a internacionalitzar el procés. Ahir mateix, el conseller de Presidència, Francesc Homs, anuncià des d'Itàlia l'obertura de delegacions a Roma i Viena, per anar gestant relacions que afavoreixin el reconeixement d'un nou estat. Caldrà veure si amb unes eleccions plebiscitàries el fracàs del Diplocat fa un gir i aconsegueix que la comunitat internacional prengui nota enterrant aquesta inhibició disfressada de "neutralitat".

 
La perla d'avui divendres ens arriba des de Youtube, el qual ens descobreix un vídeo surrealista que demostra que la reforma laboral no és només exclusiva de Mariano Rajoy. I és que els ciutadans de Tòquio han descobert que anar a fer unes copes pot tenir conseqüències imprevisibles.

Això és el que proposa cada nit als seus clients l'establiment de Kaoru Otsuka, el qual no només ofereix alcohol als visitants sinó quelcom que difícilment veuran en un altre lloc a menys que acabin en un estat d'embriaguesa lamentable.

D'aquesta manera, quan els clients ja hagin demanat la beguda, es sorprendran per qui els la porta, dos macacos vestits amb un peculiar uniforme. Segons explica el propietari, les mascotes eren tan aficionades a imitar-lo que al final va plantejar-se que l'ajudessin a mantenir el negoci.

Ja ho veieu internautes, que per agafar una bona mona no cal pas haver consumit alcohol, si més no al Japó.

Read More

Final feliç

Bona nit i bon dijous internautes. 'Tenir o no un final feliç depèn d'on decideixis aturar la història'. D'aquesta manera el gran cineasta Orson Welles deixava clar que en les nostres mans està l'opció d'acabar "brutalment bé" o malalment. I encara que tard, el president de la Comunitat de Madrid, Ignacio González, no ha tingut més remei que fer fora un d'aquells personatges al que no presentaríem a ningú per vergonya aliena. Així, Javier Rodríguez, el fins avui conseller de Sanitat de Madrid l'han obligat a fer les maletes després que ahir mateix tornés a fer mèrits parlant de l'auxiliar d'infermeria Teresa Romero.

I és que determinats personatges sembla que no en tenen prou i converteixen les declaracions desafortunades en un valor a l'alça de la "xuleria" i la insensibilitat en grau superlatiu. Un fet que quedava palès la jornada passada quan aquest individu es vantava d'haver gestionat la crisi de l'ebola de forma impecable, impedint la mort de Romero i evitant un contagi massiu.

La pressió mediàtica i l'horitzó de les eleccions han fet caure finalment aquest metge, que potser en el seu dia va subscriure el jurament hipocràtic, però ben segur que el codi ètic i les bones maneres les deixà pels altres. Per sort, els ciutadans de Madrid han acabant tenint un feliç lliurant-se'n. 

Els que a hores d'ara deuen estar també contents són els 33 jutges que fa uns mesos eren expedientats pel CGPJ a causa d'un manifest pro-consulta que defensava el dret a decidir. El membres de l'òrgan judicial han acordat arxivar el cas basant-se en el dret a la llibertat d'expressió i d'opinió. Això sí, han censurat l'actitud que tingueren, perquè segons ells "allunya els tribunals de la ciutadania", cosa que per a molts de nosaltres és tot el contrari.

I mentrestant, els SMS de Junqueras i Mas han centrar bona part de la informació d'avui a l'espera d'una trobada que no acaba d'arribar. Una reunió que hauria de servir per apropar posicions pel bé del país després de la trencadissa que provocà la conferència de Junqueras. Diuen diverses fonts que ara és hora d'arremangar-se i deixar les antipaties personals de banda, prioritzant allò que milions de catalans demanden.

Aquesta és un dels arguments que segurament deuria reclamar la presidenta de l'ANC a la secretària general d'ERC, després de l'acte del líder republicà. I és que al marge dels incondicionals, pocs foren els que aplaudiren i molts els que acabàrem emprenyats al veure que lluny de construir ponts de diàlegs es creaven murs que no ajuden gens al procés. 

Probablement, Carme Forcadell deuria retreure a Marta Rovira aquest mateix punt, ja que sembla que l'eufòria dels republicans al veure la Generalitat a tocar, els hauria fet oblidar que per molt que no els agradi, sense els altres partits (Convergència inclosa) no hi haurà ni eleccions ni independència. No és doncs estrany, que a hores d'ara tant l'ANC com Òmnium vegin amb més simpatia el full de ruta de Mas.

La perla d'aquest dijous ens la porta la premsa del país del sol naixent, perquè si una terra ha sabut combinar la tradició mil·lenària, la tecnologia i alhora l'excentricitat, sens dubte ha estat Japó. En aquest sentit, la premsa nipona ens explica l'èxit que està tenint una empresa emprenedora oferint un peculiar servei de taxi.

Davant el ritme frenètic de la societat actual ha sorgit la necessitat de prendre's les coses amb més calma per combatre l'estrès diari. Una filosofia que ha estat vital perquè la companyia Sanwa Kotsu creés el servei de "Taxi Tortuga".

D'aquesta manera, els passatgers que no tinguin la pressa a l'agenda podran gaudir  d'un viatge més agradable. Entre els seus clients trobem des de dones embarassades, jubilats, famílies amb nens petits i turistes.

En fi internautes, un servei que en hores punta tindrà un munt de competència donat el volum de trànsit, però de de ben segur que algun dia aconseguirà eliminar una de les frases més gastades dels guionistes de , ja que el "segueixi aquell taxi" quedarà desfasat perquè el seguirem nosaltres mateixos xino-xano.

Read More

Cop de porta

Bon dia i bon dimecres internautes. 'Amb el puny tancat no es pot intercanviar una encaixada de mans.' Una cita d'Indira Gandhi que ens situa en allò que passà ahir al vespre al Palau de Congressos de Barcelona on Oriol Junqueras va pronunciar una conferència exposant el seu full de ruta. El líder republicà no va sorprendre, si més no en quan a la seva negativa a formar part d'una llista única amb Convergència. Ahir el líder d'Esquerra preferí ser professor universitari enlloc de polític, quelcom que es notà al llarg de l'hora llarga que durà el seu parlament, que mirant i remirant les cares dels 2.000 assistents mostrava avorriment, badalls i son. 

Com recull algun mitjà, l'esmena al pla de Mas fou a la totalitat, incidint especialment en la idea del "paraigua independentista" que permetria que els partits mantinguessin la seva ideologia compartint només determinats punts i posteriorment formar un govern de concentració. D'aquesta manera, l'esperada generositat que esperaven alguns no es produí, i els republicans van mostrar-se ferms defensant polítiques socials i econòmiques diametralment oposades a les del govern. Una tàctica que és una picada d'ullet en tota regla al vot d'esquerres que fa temps viu en l'orfandat més absoluta i espera que algú l'adopti.

La preocupació ben visible que mostraren ahir Muriel Casals i Carme Forcadell davant el cop de porta d'ER. Menys visible, si més no de portes enfora, és la preocupació en el sí de la federació nacionalista després que Artur Mas proposés una candidatura integradora entre polítics, societat civil i professionals de prestigi. El problema i la por d'alguns és que aquest full de ruta podria deixar-los fora de les llistes i segurament no repetirien com a diputats.

El que segur que no es repetirà és el suport d'ERC als pressupostos presentats ahir al Parlament per Andreu Mas-Colell. Uns comptes que el mateix conseller d'Economia qualificà de pressupostos amb un "plus polític", perquè dels 22.400 milions de despesa previstos no quadren amb el 19.900 milions, havent-hi un desfase que el govern espera compensar amb la venda d'immobles i la negociació amb Madrid reclamant tot el que se'ns deu. Un problema de liquidesa que lluny de trobar solucions reals és molt probable que acabi novament amb una pròrroga per la manca de suport a uns números purament ingenus i virtuals.

Qui ja no és virtual aquest matí és el titular del ministeri de Sanitat, que recentment cedí solidàriament Ana Mato. Moncloa sorprengué altra vegada i nomenà Alfonso Alonso, el fins ahir portaveu del PP al Congrés. El perfil gens tècnic en la matèria es compensa fonamentalment per ser un home de la màxima confiança de la vicepresidenta, tenir la llengua esmolada parlant de Catalunya i finalment, no tenir una parella que li faci regals amb fons de la Gürtel.

L'edició canadenca del Huffington Post és l'encarregada d'apropar-nos a la realitat de les perles. La d'avui ens la situal a la tranquil·la ciutat de Hamilton on la seva comunitat s'ha vist sorpresa per la història protagonitzada  per la família de Peter Wald.

Segons llegim, l'home fou diagnosticat de diabetis i enlloc d'iniciar el tradicional tractament va preferir encomanar-se a Déu. I pel que es veu, Nostre Senyor no se'l deuria escoltar massa perquè la malaltia fou implacable i se l'emporta amb ell.

El relat no acaba aquí perquè si Peter Wald era creient, la seva família encara ho era més. Fins a tal punt que un cop finat el cap de família, enlloc d'enterrar-lo van preferir tenir-lo a casa a l'espera que els seus precs aconseguissin ressucitar-lo algun dia. 

Lògicament, el cos del patriarca acabà en un estat lamentable després de 6 mesos al pis de dalt, i no fou fins que els desnonaren per impagament que les autoritats denunciaren l'estrany comportament de la família, la qual responia sempre al veïns que s'interessaven per ell dient que estava "en mans de Déu".

En fi internautes, que per molta que un tingui, no s'ha d'oblidar mai que la fe pot moure muntanyes, però no cadàvers.

Read More

Les aparences...

Bon vespre i bon dimarts internautes. 'No parlis a menys que puguis millorar el silenci.' Gran frase la de l'argentí Jorge Luis Borges que ens demostra la nul·la il·lustració de determinats dirigents que ens governen. Ja diuen que les aparences enganyen i més si tenim en compte el protagonista del dia, que tot i dir-se Català, el cognom no li fa justícia, malgrat sigui aquesta la cartera que ocupa des de fa uns mesos.
I és que el ministre del ram (de la mala educació) ha aprofitat l'esmorzar informatiu d'Europa Press per comparar nazisme i sobiranisme, un fet que fins ara sempre havíem sentit dir a dirigents del PP però no pas a membres del govern. Com ja és costum i fins i tot tradició, Dolores de Cospedal no ha volgut quedar-se enrere i s'ha sumat al discurs del que se suposa és qui vetlla per la justícia de tots els ciutadans.

Sigui com sigui, ja no és tant el mal que ens puguin fer declaracions com aquestes, perquè fa temps que estem immunitzats contra l'estupidesa, però sí que en aquests casos en que es fa un revisionisme malintencionat de la història del vell continent, som molts els que trobem a faltar una condemna enèrgica d'Europa, la qual continua escudant-se en "això és un afer intern i nosaltres no ens hi posem".

Però com la vida, la política no està pas exempta d'incomoditats. I això és precisament el que es palpava ahir en l'acte del Dia de la Justícia, on el destí o si més no el protocol va reunir el president de la Generalitat i el fiscal superior de Catalunya. A diferència d'altres ocasions en que la processó va per dins i es guarden les formes per allò tan hipòcrita del "políticament correcte", en aquest cas Artur Mas no es mossegà la llengua i etzibà que "no s'ha de confrontar la legitimitat democràtica i la legalitat de l'Estat de dret". El discurs no sentà especialment bé a Jose María Romero de Tejada, el qual no només no aplaudí sinó que malgrat compartir taula, no dirigi la paraula al president català.

Qui continua fent feina de picapedrer és David Fernández, que finalment ha aconseguit que CiU i PSC canviessin la seva posició inicial respecte a les 22 compareixences que vetaren en el seu dia per comparèixer a la comissió d'investigació sobre el frau i l'evasió fiscals. D'aquesta manera, si els citats no s'hi neguen o unes eleccions anticipades ho impedeixen, veurem desfilar fins a 200 persones per donar explicacions sobre casos tan sonats com Pretòria, Palau, Pujol, Camarga...

I parlant d'escàndols, no podem pas deixar passar la polseguera que ha aixecat la renúncia de Mercè Pigem al Consell General del Poder Judicial, perquè tal com recullen alguns mitjans, la jugada hauria estat doble. Primer desprestigiar novament algú vincular a CiU i segon fer una ziga-zaga perfecta al substituir-la per Antonio Álvarez-Buylla, el qual estava imputat per falsificació de document públic. Es dóna la circumstància que finalment se l'ha desimputat i això reforça el sector conservador perquè permetrà treure a concurs la plaça que actualment ocupa del jutge Pablo Ruz de forma interina. Una jugada mestra, per posar més pals a les rodes del cas Gürtel amb l'objectiu que acabi dilatant-se en el temps i possiblement prescrivint.

La perla d'aquest dimarts ens arriba a partir d'una investigació publicada per la revista científica PNAS, segons la qual els humans ens mirem massa el melic sense tenir en compte que no som els únics en aquest planeta. La publicació desmenteix la tesi que fins ara creia que l'alcohol fou introduit per primera vegada a la dieta fa prop de 9.000 anys.

Una recent investigació paleogenètica demostra que fa uns fa uns 10 milions d'anys, els primats ja prenien alcohol. Així, els nostres avantpassats haurien començat a entrompar-se com a conseqüència d'ingerir la fruita caiguda, gairebé podrida, que hauria tingut els primers efectes etílics de la història.

En fi internautes, que al final el temps és el millor mestre, llàstima que al final acaba matant tots els seus estudiants.

Read More

Amb més pena que glòria

Bon vespre i bon dilluns internautes. 'Es viatja no per buscar la destinació sinó per fugir d'on es parteix.' Aquestes cèlebres paraules de l'escriptor Miguel de Unamuno reflecteixen en gran manera la visita metge amb que Mariano Rajoy i la plana major del PP van obsequiar als fins llavors oblidats companys de partit a Catalunya. Alguns esperaven amb certa expectació al president del govern, per si de sobte hagués portat alguna oferta sota el braça. Res més llunys de la vertitat, retrets i menyspreus en un acte més propi d'una campanya electoral que no pas de reconciliació i entesa tal com pregonaven dies abans.

Val a dir que en perfecta sintonia amb el temporal d'aquest cap de setmana, Rajoy va demostrar que a l'igual que es va negar novament l'estació de l'AVE a Girona, ell va tornar-se a erigir en aquell dirigent "negat" per fer front als problemes reals del país. Es clar que tot són maneres d'enfocar les coses, i el cap de l'executiu espanyol va voler penjar-se medalles davant d'una claca incondicional que aplaudia per l'emoció que despertaven les paraules que algú li va escriure. D'aquesta manera, restà importància a l'èxit del 9-N, qualificant-lo de fracàs internacional, gràcies al seu gest de no haver fet res per impedir-lo.

No faltaren lloances per Alicia Sánchez-Camacho, la qual colpida pel discurs engrescador del seu amo i senyor, era un mar de llàgrimes. D'aquestes i altres coses n'ha parlat avui la presidenta del PPC a Catalunya Ràdio, on s'ha vist en molts moments acorralada per Mònica Terribas que ha anat desmentint un per un tots els arguments que exposava la dirigent. I és que dos dels punts destacats del "míting" de Rajoy foren la idea de negociar amb la ciutadania i no pas amb el govern català. L'altra, igual de preocupant, a l'afirmar que "el PP és l'alternativa constitucionalista". Aquest últim argument, més propi de temps passats, ens recorden que si en el seu dia PP i PSOE ja van impulsar i aprovar una llei de partits, sempre poden ampliar-la adaptant-la al procés català.

A l'igual que el seu ministre d'Economia, Mariano Rajoy va voler tranquil·litzar-nos tot dient que malgrat la deslleialtat del govern de la Generalitat, els catalans no hem d'inquietar-nos pas, perquè el seu executiu sempre abocarà diners a cabassos a través del FLA, això sí, sempre i quan els tornem els nostres calers amb interessos. Pura demagògia.

L'altra notícia del dia ha estat la presumpta unitat secreta de la Policia Nacional que hauria creat el ministeri de l'Interior per investigar possibles drapets bruts de dirigents independentistes. Així, pel sol fet de ser un cos reservat, l'existència o no del mateix no ens ha de treure pas la son, perquè el nostre és un poble que fa temps que conviu amb el CNI i la seva particular brigada d'informació "político-social" com en els millors temps d'un tal Paquito.

Potser una de les víctimes d'aquest cos seria Mercè Pigem, la fins avui vocal del CGPJ, que s'ha vist pressionada a deixar el seu càrrec després que la Guàrdia Civil li trobés a ella i la seva germana 9.500 i 10.600 euros respectivament quan tornaven d'Andorra. Malgrat que la filtració als diaris ja podem imaginar-nos d'on ve, no deixa de ser significatiu que no hauria comès cap delicte, potser l'únic haver estat proposada per CiU. Sigui com sigui, no deixa de ser curiós que tinguin una mare tan generosa a Andorra que els fa regals de Nadal tan generosos.

La perla d'aquest dilluns demostra que el món està canviant. Si més no això és que es desprèn de la notícia que ens arriba des de terres xineses, on un jove va intentar robar un banc armat amb un ganivet. Una escena que no es diferenciaria gens de qualsevol atracament al món, si no fos per un petit detall.

Segons afirmaren diversos testimonis, l'acció del delinqüent fou d'allò més surrealista, ja que en un primer moment el lladre se situà davant la caixera anunciant que allò era un atracament. La treballadora, lluny de posar-se nerviosa, l'obligà a respectar el seu torn i a posar-se a la cua.

Quan finalment li tocà, el jove exigí 10.000 iuans (1.300 euros), petició que no fou concedida per la caixera argumentant que en el seu compte només hi tenia ingressat 1 iuan. Fou aleshores quan els guardes de seguretat procediren a detenir-lo.

Ja ho veieu internautes, els tentacles de la "burrocràcia" ja arriben a tot arreu.

Read More

Jaque Matos

Bon vespre i bon dijous internautes. 'Els sentiments de culpa són molt repetitius, es repeteixen tant en la ment humana que arriba un punt en què t'avorreixes d'ells.' La reflexió del dramaturg nord-americà Arthur Miller podria haver estat inspiració del president de govern espanyol, quan ahir mateix acceptava la dimissió de la fins llavors ministra de Sanitat. Però es clar, parlem en condicional perquè ni Rajoy ha estat mai un home inspirat, ni tampoc Ana Mato va presentar-li la renúncia "voluntàriament".

Encara que sembli estrany, es veu que per Moncloa encara deu haver-hi algun assessor amb una mica de criteri, i advertí l'entorn del cap de govern que calia sacrificar una de les PoPulars més despistades i alhora afortunades, perquè malgrat el jutge no la va imputar pel cas Gürtel, aquesta no va fer escarafalls quan rebia luxosos "regalets" i molt menys va preguntar al seu exmarit d'on venien, no fos cas que la seva ànima vinculada a l'Opus Dei es veiés corrumpuda.

Una dimissió que novament deixa l'executiu tocat, dos mesos després de la també sonada renúncia d'Alberto Ruiz Gallardón. Nova crisi de govern que ha coincidit amb el debat sobre corrupció que avui ha tingut lloc al Congrés. Rajoy però no ha passat de puntetes sobre la dimissió de Mato, defensant la seva innocència, però sense aclarir exactament el motiu de la seva baixa del banc blau. Molt més contundent es mostrava unes hores abans al parlar de la conferència d'Artur Mas, etzibant el desori i desgovern que hi ha a Catalunya. Segons el dirigent espanyol, aquí només es governa per una minoria.

Una fugida endavant la de Rajoy que mira de tapar les seves vergonyes avantposant el "problema català", però que evidencia una por in crescendo davant la possibilitat que convergents i republicans acabin pactant una solució comuna davant d'un avançament electoral. Una temença que també té Pedro Sánchez, ja que si la llista mixta d'experts, personalitats i polítics es materialitza, deixaria ben descol·lada la casta espanyola. Així, poca efectivitat tindrien els arguments amenaçadors, donat que els nous diputats tindrien un mandat limitat a 18 mesos,  i per tant res a perdre.

L'entesa encara és lluny, tot i que pel molt que s'hi juguen de cara al país, ben segur que acabaran trobant una resposta que asseguri que aquests darrers anys no hem perdut el temps. En aquest aspecte, Artur Mas que ahir passava per 8TV va puntualitzar alguns dels punts de la seva intervenció al Fòrum. A preguntes de Josep Cuní, el president va aclarir que la seva proposta de llista mixta només limitaria als "no polítics" un sol mandat i no a la resta. I potser el més destacat, perquè fins ara no l'havíem escoltat mai tant contundent, fou que una Catalunya independent seria una república, ja que "els catalans no tenim rei".

D'aquesta manera, malgrat el futur encara sigui encert, podem dir que els temps de les ambigüitats i mitges tintes han quedat enrere. Quelcom que no deu ser pas del grat de tothom, especialment del que a hores d'ara encara és soci de federació. L'emprenyamenta de Duran i Lleida aquests dies és més que notablement, provocant-li una maldecaps fins ara impensables. Així que després del full de ruta, la distància entre CDC i UDC s'amplia, i deixa en evidència que la ruptura és només qüestió de mesos, tal com evidencia la precipitació del líder d'Unió al crear la plataforma "Construïm".

La perla d'aquest dijous ens arriba des de la mítica BBC, la qual es fa ressò d'una notícia que ha deixat desconcertat a més d'un. I és que en un context on els països normals compten amb llei de protecció dels animals, encara n'hi ha uns quants que prefereixen seguir amb les tradicions eludint els drets de les bestioles.

Així, una important ONG internacional ha impulsat una petició amb 16.000 signatures per demanar la prohibició de menjar animals domèstics. Un fet que a diferència del que expliquen la llegenda urbana sobre els restaurants xinesos, en aquest cas se centra en el costum que tenen a la sempre "civilitzada" Suïssa.

Segons SOS Chats Noiraigue, ni més ni menys que el 3% del suissos són habituals consumidors de carn de gos i gat, especialment en època de Nadal. I és que segons els comensals, l'estat helvètic no té cap llei que prohibeixi el consum de les pròpies mascotes.

En fi internautes, que pel que sembla els suïssos tenen uns quants secrets al marge del bancari.

Read More

No és normal...

Bon dia i bon dimecres internautes. Deia el filòsof suís Jean Piaget que 'Intel·ligència és el que fas servir quan no saps què fer' i ahir més d'un no sabia què fer per dissimular el que molts anomenen un discurs brillant amb una fina estratègia que obliga a moure fitxa als demés. Aquest podria ser un resum de l'esperada intervenció del president de la Generalitat per presentar el seu full de ruta després del 9-N. L'escenari triat per Artur Mas fou l'auditori del Fòrum de Barcelona, un espai solemne que serví per desgranar una part important del que poc esdevenir en els darrers temps si la resta de forces implicades al procés acaben sumant i no restant.

La incògnita més esperada era saber si finalment hi haurà eleccions anticipades o bé s'esgotarà la legislatura, una qüestió que Mas va condicionar al consens amb la resta de formacions, sempre que s'avinguin a utilitzar els comicis com a "consulta definitiva". El to personalista del dirigent deixà en evidència quelcom al que no estem acostumats a veure, un polític que ahir deixà de banda sigles donant pas al "fer país".

El discurs posà especial relleu en la excepcionalitat de la situació per fer un oferiment al conjunt de partits i la societat civil, per articular una llista única amb experts i persones rellevants d'ambdós àmbits, les quals, al llarg de 18 mesos, serien les responsables de gestar les bases durant 18 mesos per un estat propi que tindria com a culminació una constitució catalana. A aquest caràcter temporal se li afegiria la condició d'un únic mandat, comprometent-se a no repetir en les següents eleccions que serien ja constituents.

Ara bé, lluny de tancar-se en aquest plantejament, el president també deixà clar que resta obert a altres fòrmules que afavoreixin el consens pel Sí, en una clara referència a Esquerra Republicana que s'ho mirava des de la primera filera, però salvant les distàncies. I és que Oriol Junqueras pagava amb la cara, descol·locat per l'oferiment de Mas, al veure's en certa manera acorralat i pressionat quan els republicans ja tenien coll avall això de presentar-se per separat, vist el desgast de CiU i uns sondejos força favorables a la seva formació.

Veurem què pesarà més a ERC, si la idea de país o els interessos electorals, els quals ahir quedaren superats també per la darrera intervenció al Fòrum quan el president es mostrà disposat a ser cap de llista o bé a tancar-la si amb això aconseguia sumar esforços, un gest de generositat i un "escac i mat" al principal partit de l'oposició si no s'avé a aquest oferiment, un fet que podria castigar-lo en gran manera a les urnes.

Al marge d'aquestes consideracions, qui no era a ahir al vespre a Barcelona fou el líder d'Unió Democrática de Catalunya, que preferí aprofitar el matí per concedir entrevistes i així parlar del seu altre full de ruta anomenat "Constrïm". No tingué però un matí tranquil, perquè Mònica Terribas posà força nerviós Duran i Lleida, tal com demostraren els tensos minuts de la conversa, en la que el líder democristià es queixà que "sempre es parla d'indepedència". Potser és perquè la Tercera via la van rematar amb la presentació de la querella i Duran encara pensa que es pot reanimar o bé creu en la reencarnació.

I a Madrid més del mateix, però amb novetats gràfiques com les que protagonitzaren els senadors de CiU a l'exhibir cartells en què es podia llegir "Jo m'autoinculpo 9-N", un fet inusual en aquesta formació i a la cambra, perquè fins ara només era propi de les esquerres i dels abertzales. Aquest gest de protesta també sorprengué Rajoy, que des de la cambra alta, reiterà que mai de la vida havia donat instruccions a la Fiscalia perquè presentés la querella. Després de la credibilitat que m'inspira el president del govern, només se m'acut que l'únic responsable deu ser el "pequeño Nicolás".

EI en l'àmbit de les perles ens fem ressò de la informació que publica la premsa de Corea de Sud sobre una moda que va en augment, el "selfie" o autofoto. En aquest sentit, les autoritats d'aquell país han començat a prendre mesures contra aquest nou costum, no perquè els protagonistes puguin no ser massa afavorits, sinó per les conseqüència que provoca els bastons extensibles que es connecten als telèfons a través de bluetooth que no sempre estaria certificat.

Tan greu és la situació que sembla que aquesta tendència tecnològica provoca important interferències ens altres dispositius electrònics dels voltants, raó per la qual estarien estudiant imposar sancions d'entre 20.000 euros i una pena de presó de fins a tres anys.

En fi internautes, tal com deia el poeta "A alguns els han fet un test d'intel·ligència i ha donat negatiu".

Read More

El caramel senatorial

Bona nit i bon dilluns internautes. 'No podem negociar amb aquells que diuen, el que és meu és meu i el que és teu és negociable.' La frase del president Kennedy al·ludeix en essència a aquella història tan nostrada d'en Robert amb les cabres, el qual creient-se més espavilat que ningú acabà en la misèria més absoluta. I és que a mode de globus sonda o si més no de caramel enverinat, la cadena Bloomberg publica avui una possible contrapartida que estaria estudiant el govern espanyol per mirar de rebaixar les aspiracions catalanes. Així, la publicació es fa ressó d'un rumor que sona a la capital del reino, segons el qual Moncloa oferiria el trasllat del Senat a Barcelona a canvi de renunciar a la independència.

Digne d'estudi les mentalitats capitalines, perquè per molt que els resulti estrany, la nostra no és pas la mateixa societat que durant anys s'acontentava amb el peix al cove, sinó que afortunadament ha madurat i ha dit prou. Ni pacte fiscal, ni blindatge de competències, sinó trasllat d'un "cementiri de belles glòries", amb un paper purament testimonial que, lluny de ser una cambra que vetlli per protegir els drets dels territoris integrants de l'estat, l'únic que fa és generar una despesa innecessària per pagar una jubilació daurada a ses senyories.

Un "caramelet", aquest de la cambra alta, que només provoca càries, i Catalunya ha apostat obertament per un canvi de dentista, perquè amb el de sempre tenim les peces corcades i no volem pas que ens treguin el seny que és el que ens ha de dur a tenir un estat propi i independent. Quelcom això que no ho veu tan clar El Periódico després de publicar una enquesta que donaria entre 58-60 escons a una llista conjunta entre CDC i ERC. 

Com tota enquesta, aquesta també ha estat cuinada, bàsicament perquè qui paga mana. I qui mana força ara en aquell rotatiu és el grup Planeta, que hi ha desembarcat en el moment oportú per torpedinar tant com pugui el procés, fent seva la màxima divide et impera (divideix i venceràs). Evidentment, aquest sondeig ha estat fet a mode de deconstrucció d'Adrià, aprofundint en els darrers dubtes del republicans per decidir-se a comparir cartell amb els convergents. Una decisió complicada, perquè al marge de les veus internes que no se'n refien de Mas, els darrers sondejos apunten que haurien perdut pistonada en favor de CDC, a l'haver-se desmarcat de l'acord parlamentari i d'un tímid suport al president després de la querella. De moment però, no es pronuncien fins a analitzar el full de ruta que presentarà demà Artur Mas.

Un full de ruta que distarà força de la línia que UDC defensava aquest cap de setmana amb la presentació en societat de la plataforma "Construïm", el qual pretén seduir els votants de centre que no veuen ni en la independència ni en els populisme la millor solució per resoldre els conflictes de Catalunya.

Aquest neguit de Duran per Podemos és àmpliament compartit per altres forces que veuen amenaçada la seva presència a les institucions. Tant és així que ja hi ha qui comença a veure una fusió, per no dir absorció, d'IU per part del partit de Pablo Iglesias, I no deu ser tan estrambòtica la teoria si tenim en compte els darrers moviments de Joan Herrera, primer presentant-se a les municipals barcelonines amb Guanyem, i després assistint al Congrés de Podemos, possiblement per mirar d'establir aliances que puguin repuntar un xic els resultats que no sembla que els somriguin, potser a costa de perdre les sigles.

I és que de pretendents no li falten a un partit que no s'ha presentat mai en unes eleccions a les institucions espanyoles. El darrer ha estat un altre mediàtic, Albert Rivera, que després del cop de porta i la carbassa donada per UPyD, ha deixat anar que després de les eleccions no descartaria arribar a acords amb els de Pablo Iglesisas.

L'edició nord-americana del Huffington Post és l'encarregada de portar-nos la perla d'aquest primer dia de la setmana. Diuen els entesos que cal reinventar-se si es vol sobreviure en el món dels negocis, i el lleure tecnològic no n'és aliè. Així, els amants dels videojocs podran viure noves sensacions a flor de pell amb el nou enginy de Jonathan Root y James Jarvis.

Aquests canadencs han traspassat la barrera del realisme virtual fent que els jugadors pateixin de la mateixa manera que el seu heroi a les consoles. L'invent s'anomena "Kickstarter", un comandament adaptat i modificat que extreu sang cada vegada que els nostres protagonistes són ferits. Evidentment, caldrà molta habilitat si els gamers no volen quedar secs.

En fi internautes, lluny del que diuen els convencionalismes olímpic, per alguns 'L'important no és guanyar sinó fer perdre a l'altre', si més no l'enteniment.

Read More

Jo també hi era!

Bona nit i bon divendres internautes. Ja en ple segle XII, l'abat Bernat de Claravall que 'La culpa no està en el sentiment, sinó en el consentiment.' Una reflexió que pel que sembla no deuen tenir en compte els assessors de Moncloa pensant que amb una querella contra el president, vicepresidenta i consellera d'Educació aturarant el sentiment d'un poble. Una de les lleis més conegudes és la d'acció i reacció, i ja fa temps que els catalans han perdut la por i no consentiran que es culpi tres dels seus representants polítics pel simple fet d'haver afavorit la participació ciutadana per donar una opinió.

La partida ja ha entrat en una nova fase, segurament més crítica perquè ja hem entrat en el "túnel penal", i això no deixa de ser una nova mostra que el diàleg, per molt que el Sr. Duran d'esforci a convèncer-nos que encara és possible, està més que trencat. El famós xoc de trens ja fa temps que s'ha produït i ara és només qüestió de veure si només ha afectat les locomotores o també a la resta de vagons que és on viatja la gent.

Una gent que està a l'expectativa del que puguin fer tant Òmniu com l'ANC que sembla que estarien preparant algunes accions per donar recolzament al govern català. De moment, han estat els portaveus de CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP al Parlament els que han deixat ben clar que assumeixen les responsabilitats legals derivades del 9-N. Un fet que les xarxes socials ja fa dies que recullen les autoinculpacions de molts internautes, que se senten vexats per una fiscalia espanyola al servei del seu amo, no fos cas que també l'acusessin de desobediència.

Amb la querella ja han marxa i els constants incompliments estatals, probablement forçaran al president de la Generalitat a avançar les eleccions els primers mesos de l'any que ve. L'escenari és més que favorable per dos fets: dos milions de persones mobilitzats i una querella que el perfila com a màrtir d'un procés democràtic. 

Sigui com sigui, per molt referèndum descafeïnat que ens vulgui vendre l'executiu central, és evident que el procés ha trastocat les Espanyes i bona part dels seus dirigents, que s'han vist descol·locats al veure que els catalans ja no són tan mesells. Òbviament, això els ha tret de polleguera, fent que personatge que estaven a l'ombra hagin tornat a fer-se sentir i no per dir paraules amables. És el cas d'Alfonso Guerra, el qual sortia de la rereguarda comparant el 9N a la violència de gènere. L'exemple, a més de ser molt desafortunat, fins i tot pot tornar-se en contra seva si ens poséssim a analitzar qui és el maltractador i qui n'és la víctima.

I qui poden ser víctimes de la crisi són els lectors de El Periódico, ja que el deute acumulat pel rotatiu fundat per Antonio Asensio, ha fet que el grup Zeta hagues de buscar nous inversors per evitar tancar la paradeta. Si fins ara, el diari sempre ha estat un referent pels votants d'esquerres, la cosa podria canviar tenint en compte qui n'ha adquirit el 23 per cent. El més probable és que el desembarcament del grup Planeta de José Manuel Lara comporti un canvi de línea editorial, que segons apunten voldria convertir el rotatiu en una versió més light de La Razón. Esperem pel bé de tots que almenys no se li acudi nomenar Marhuenda com a director, perquè això seria un fracàs majúscul.

La perla d'aquest divendres ens arriba de la mà del The Telegraph, el qual destaca una informació que té com a protagonista un dels punts més visitats del planeta. Sempre s'ha dit que no és el mateix viure en una ciutat com a turista que patir-la com a ciutadà. I això és precisament el que milers de venecians han denunciat a les autoritats italianes, cansats d'haver de suportar el molest "sorollet" que fan les maletes dels 27 milions de turistes quan arriben a la ciutat.

Venècia basa la seva oferta en el patrimoni arquitectònic, ha mantingut en gran part l'urbanisme `de temps passats i això no sempre és compatible amb l'arribada massiva de forasters. Fins a tal punt ha arribat l'enuig dels vilatans que han aconseguit que la l'alcaldia estudiï sancions de fins a 500 euros per aquells nouvinguts que trenquin l'armonia de la ciutat amb el grinyol de les "rodetes". Com alternativa, el municipi ofereix que usin rodes de goma plena d'aire o si són forçuts que carreguin a pes l'equipatge.

En fi internautes, que com deia Alan Moore : 'El soroll depèn del silenci del que procedeix. Com més absolut és aquest més escandalós és aquell.'

Read More

La simpatia personalitzada

Bona nit i bon dijous internautes. 'Les enemistats ocultes i silencioses, són pitjors que les obertes i declarades.' Sàvies paraules les del filòsof Ciceró, que bé poden aplicar-se avui a l'espectacle protagonitzat per Ana Magaldi davant la premsa. La fiscal en cap de Barcelona, ha fet un interessant exercici de comunicació al més pur estil "rajolià", llegint un comunicat en que divergia radicalment de l'actuació de la fiscalia catalana davant la telenovel·la en que s'ha convertit la famosa querella contra la Generalitat.  

És evident que Magaldí té tot el dret del món a discrepar, però les formes l'han perdut, i avui no deu haver fet massa amics entre els periodistes, ja que s'ha mostrat molt dura amb la premsa després que majoritàriament hagin publicat la revelió de la fiscalia vers la decisió del seu cap jeràrquic a Madrid. Davant d'això, la fiscal barcelonina ha advertit que bona part dels companys són partidaris de presentar accions legals contra els responsables del 9-N, fet que segons ella "demostra la parcialitat de la premsa al donar una visió deformada."

“En català? Bon dia i bona tarda” i s'ha acabat. D'aquesta manera tan seca i taxativa ha plantat als mitjans que esperaven poder fer preguntes, com acostuma a fer-se en les rodes de premsa, si més no a casa nosta. Vistes les formes d'aquesta senyora, que per cert apunta maneres per anar a una llista de C's o del PP, no seria agosarat pensar que aquest gest podria comportar-li un ascens, probablement per substituir algun dels seus col·legues que avui tant ha criticat.

Al marge de l'àmbit judicial, sembla que les aigües entre ERC i CDC comencen a calmar-se, arran del que es despèn de l'entrevista que Oriol Junqueras ha concedit a Nació Digital. Si bé el líder republicà continua discrepant de formar part d'una llista de país, sí que ha obert la porta a crear un "paraigua" on poguessin encabir-se els partits sobiranistes de forma independent i mantenint la "marca", que en resum seria quelcom com junts però sense barrejar-nos. Caldrà veure si la idea avança i és tinguda en compte en el full de ruta que dimarts que ve presentarà Artur Mas.

En un altre àmbit de coses, la notícia que recull la majoria dels diaris passa per la ja previsible sortida dels crítics del PSC i fusionar-se en un nou partit. D'aquesta manera, Necat i Moviment Catalunya, preparen ja el terreny per a unes possibles eleccions anticipades, que per molt que des del govern català s'esforcin a esgotar la legislatura, el cert és que les possibles conseqüencies penals de la querella han fet que la flauta soni més fort que el violí.

Sense abandonar el terreny musical, avui el tinent general Rafael Comas, ha tornat a centrar la mirada informativa al opinar en un esmorzar informatiu que és partidari de reimplantar el servei militar obligatori.  Segons el militar "la instrucció ajudaria a formar a les persones". I a mesura que anava parlant, l'home ha acabat envalentonant-se i ha suggerit que veuria molt bé que la "mili" obligatòria també fos per les dones.

La perla del dijous ens arriba des de Colòmbia, on després de 17 anys una part de la població ha conseguit recuperar drets civils, un cop els magistrats d'aquell país han acabat tombant una llei absurda.

I és que el país sud-americà que compta amb prop de 180 mil agents de policia, ha desestimat el reglament d'aquest cos en bé de la igualtat. La mesura ha consistit en una antiga reivindicació consisitent en que tothom pugui lluir bigoti i no només els oficials.

En fi internautes, veient com la feina d'alguns juristes és fàcil entendre el que deia el poeta: "La ignorància és temporal, però la idiotesa és per sempre".

Read More

Qui té toga s'esquivoca

Bona nit i bon dimecres internautes. Deia un dels escriptors anglesos més coneguts que 'Hi ha homes que semblen tenir només una idea i és una llàstima que sigui equivocada.' D'aquesta manera Charles Dickens posava negre sobre blanc sobre la limitació de determinats personatges de l'època. El temps ha passat, però sembla que l'estupidesa és manté ben lúcida, i més després d'observar aquest titubeig dels fiscals espanyols per bastir una querella infumable contra el president de la Generalitat i part del seu govern.

La dubitació no ha estat menor a la Fiscalia de l'Estat, la qual s'ha vist també instrumentalitzada pel govern, a l'igual que el Tribunal Constitucional. Aquesta tàctica matussera per delegar responsabilitat en els altres i així lliurar-se de les possibles crítiques internacionals, diu molt de la baixesa d'uns dirigents que lluny d'afrontar amb valentia i rigor un problema política, prefereixen derivar-lo cap altres rentant-se'n les mans, alhora que en són els principals instigadors.

La supèrbia acostuma a ser mala consellera i més tard o més d'hora acaba passant factura, perquè en el cas que ens ocupa les conseqüències poden ser molt pitjors pels seus interessos. Però això, com bé sabem els catalans, aquesta no és pas patrimoni d'un partit sinó de moltes generacions que han tingut com a pròpia la prepotència per damunt del seny i sense pensar en les seqüeles.

El cas és que si finalment la querella acava prosperant contra Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau, no és que tinguem un problema, sinó que n'hauran generat milions, perquè juntament als partidaris del Sí-Sí, probablement s'hi sumaran els que no havien votat, i fins i tot els que no volien un estat indedependent.

Com molt bé diu Pepe Antich, la Moncloa està aconseguint l'impossible, i és apropar-nos cada vegada més a una llista de país, que de ben segur tindria un èxit aclaparador en cas que els inhabilitessin, i no diguem si fins i tot s'atrevissin a engarjolar-los.

Lluny de posar pau i asserenar els ànims, els populars han decidit passejar Rajoy per Catalunya, per tal que s'expliqui millor, perquè es veu que els provincians de la perifèria no acabem d'assimilar el que significa la seva idea d'Espanya. Tant és l'obcecació d'aquesta gent, que aprofitant l'avinentesa de deixar-se caure per aquí, el conseller Homs va convidar el president del govern a reunir-se amb Mas la setmana que ve. La resposta per molt que esperada, fora de lloc. Ho deixava ben clar Alicia Sánchez-Camacho afirmant taxativament que "ara no era ni el lloc ni el moment." Potser esperen que ja haguem fet la DUI, curiós concepte el que tenen de l'oportunitat.

El rotatiu britànic The Mirror és l'encarregat de dur-nos la perla del dia, la qual se centra en el cas d'una parella que un mal dia va decidir passar unes vacances a l'Hotel Broadway de Blackpool. El matrimoni de jubilats, que prèviament s'havia informat a internet, va veure com l'establiment no tenia cap crítica, fet que va fer decantar-los per fer la reserva.

Ara bé, després de passar-hi una nit, ja en van tenir prou i van decidir marxar sense perdre temps. Els clients insatisfets van voler advertir els internautes d'aquesta hotel "brut", "fastigós" i "pudent", pensant que amb aquest comentari ajudarien uns quants a desdir-se. Però ves per on, poc després de publicar la critica al portal de viatges Tripadvisor, van veure com l'hotel els havia carregar a la targeta de crèdit 100 lliures de penalització, ja que el reglament intern adverteix que els clients no poden publicar cap mala crítica a pàgines de turisme.

Ja ho veieu, com deia Charles Chaplin: 'Errar és d'humans, però donar la culpa als altres és més humà encara!

Read More