Bona tarda i bon divendres internautes. 'La religió mal entesa és una febre que pot acabar en deliri' i si bé Voltaire escrivia aquesta cita al S.XVIII, pot adaptar-se perfectament a l'actual context de la situació del nostre país. De ben segur que si es pogués prendre la temperatura, el termòmetre marcaria febre i força alta si tenim en compte l'elevat nombre de virus judicials que corre per aquestes contrades. Un tema del qual se'n fa ressò E-notícies, enumerant el nombre d'imputats per m2 al que últimament tenen acostumats als ciutadans. Com ja hem dit més d'una vegada, malgrat els mitjans tothom és innocent fins que es demostra el contrari, però tot i així no deixa de ser simptomàtic que les imputacions són gairebé un esport nacional que es pràctica en diversos àmbits, des de la política a l'economia, des de l'esport a la seguretat ciutadana i així podríem seguir. Contra aquesta infecció encara no tenim una vacuna eficaç malgrat alguns, cada vegada menys, que continuen creient que algun dia tindran èxit.
Sense deixar de banda les il·lusions, sembla ser que pocs dies abans de pactar la pregunta amb la resta de forces, Artur Mas va intentar reunir-se amb Mariano Rajoy per tornar a parlar d'un problema que no és precisament una utopia. Tal com explica Jordi Barbeta a La Vanguardia, aquest no ha estat l'únic intent del president català per trobar-se discretament amb el dirigent espanyol, a través de diversos intermediaris d'àmbits polítics i econòmics. Però es clar, a Moncloa tenen molt clar que qualsevol tipus de contacte té com a única condició deixar la consulta al marge, ja que aquesta queda fora de discussió.
El govern català ja s'ha pronunciat en més d'una ocasió sobre la voluntat d'arribar a un acord amb l'executiu central per tal de celebrar un referèndum dins el marc legal, però tots els senyals indiquen per activa i per passiva que mai autoritzaran que coses tan delicades pugui decidir-les el poble i molt menys els catalans, als quals consideren un territori annexionat i conquerit. Malgrat tot, Artur Mas ha posat deures als seus consellers demanant que participin en una campanya que expliqui a la resta de l'Estat el procés català per seguir la mateixa línia pedagògica que ja es fa a nivell internacional.
De tota manera, ho tindran complicat això de convèncer els ciutadans de la resta de territoris, fonamentalment perquè les campanyes anticatalanes i les manipulacions informatives dels darrers temps han fet forat en bona part de les Espanyes. Justament per això, ara ningú vol baixar del ruc perquè seria mostrar una feblesa intolerable vers uns "gals" que malgrat el temps continuen fent la punyeta als "romans". De fet, la consulta mal ens pesi difícilment es farà perquè l'Estat farà tot el que calgui per impedir-la. Avui per exemple, Soraya Sáenz de Santamaría, explicava després del consell de ministres que el govern espanyol actuarà contra la cessió de dades dels padrons municipals per
realitzar-la, amb la "bonica" excusa que l'executiu de Rajoy vetlla perquè no s'incompleixi la llei de protecció de dades i no es violi el "dret
fonamental a la intimitat".
Aquesta és una de les moltes amenaces i advertències que tracten de torçar la voluntat ferma dels catalans per ser lliures. Una altra ens la brindava Dolores de Cospedal, que assistit juntament amb part de la plana major dels conservadors a la convenció del PPC "Junts sumem". La dirigent ha dit que no
permetrà separar Catalunya d'Espanya a “mossegades” ni a “cops de
matxet”. Al marge d'aquesta propaganda gratuïta que ha fet la secretària general a la nostra publicació, ahir el ministre Margallo reprenia el discurs de la por dient que una Catalunya independent seria un 30 per cent més pobre. El titular d'Exteriors explicava que en cas de secessió els ciutadans veurien com el nou país s'enfonsaria més enllà de l'infern donat que cap organisme internacional el finançaria i no podria pagar cap tipus de servei. Com deia el poeta, aquí no estem per anar al cel, sinó per anar a tot arreu!
Parlant del cel, ben esperançadores foren les paraules que l'abat de Montserrat, Josep Maria Soler, pronuncià ahir en el debat organitzat pel diari El Punt-Avui a Barcelona, en que abordaren la independència des del vessant religiós. Sorprenent a tothom, el màxim responsable de l'abadia explicà que el Vaticà no deixaria sense
reconeixement Catalunya en cas d'esdevenir un nou estat. Soler també va deixar clar que la Conferència Episcopal
Espanyola mai no havia connectat amb la realitat catalana i per això, l'Església catalana manté un contacte habitual directe amb la Santa Seu per anar explicant-los tot el procés català de primera mà.
La primera perla d'aquest últim dia de la setmana mossegadora té com a protagonista un parent de Box Bunny i el desaparegut Nelson Mandela. Poc després que el líder sud-africà rebés l'homenatge en forma d'estàtua, el govern d'aquell país s'ha posat les mans al cap al descobrir quelcom que en un primer moment li havia passat desapercebut. Sembla ser que l'estàtua de 9 metres d'alçada tenia una sorpresa força amagada al pavelló auditiu del mandatari: un conill. Els escultors van argumentar la seva polèmica decisió pel fet que les autoritats no els havien permès signar el treball i per això van col·locar l'animaló a cau d'orella, ja que 'hass', en afrikáans, fa referència al conill i a la pressa. Els autors volien deixar palès el poc temps que els donaren per acabar l'escultura.
La segona perla té força a veure amb la vergonya a la qual fèiem referència ahir, aquesta però en la modalitat més olímpica. El periodista de la BBC Steve Rosenberg revelava a través d'una piulada que algunes de les instal·lacions que acolliran el proper mes de febrer els Jocs Olímpic de Sotxi tindran novetats importants, no tant en les proves esportives sinó en les infrastructures sanitàries. I és que les autoritats russes, lluny de sentir pudor en totes les seves accepcions (vergonya i mala olor), han tirat pel dret optimitzant recursos i han construït lavabos conjunts sense cap mena de separació. Es confirma doncs que els costums ni les dites no tenen el mateix sentit arreu, bàsicament per allò que sovint la confiança fa fàstic.
