Bon dia i bon dimarts internautes. L'escriptor i diplomàtic espanyol Ángel Ganivet deixava escrit al llarg del S.XIX que 'Més val un minut de vida franca i sincera que cent anys d'hipocresia.'. Malauradament hipocresia i política són dos factors que sempre han conviscut en harmonia entre els polítics d'arreu i això és entre altres un dels factors que més distancien ciutadania de la "cosa pública". No sempre és fàcil dir allò que un pensa, però hi ha gent que lluny de voler quedar bé per allò del que alguns anomenen "políticament correcte" es decanta més per la sinceritat, pesi a qui pesi.
El cas d'ahir en el marc de la inauguració del MWC és més que significatiu i a Madrid encara se'n fan creus de com un empresari català li ha fet un lleig a l'hereu de la Corona al negar-li la salutació. Poc s'ho pensava Àlex Fenoll, responsable de l'aplicació ShareisFashion, que arribaria a compartir portades amb el famós creador de Facebook, Mark Zuckerberg. Fenoll que en el seu dia fou candidat a la secretaria general de Solidaritat Catalana per la Independència (SI) no es tallà un pèl a l'hora de donar la mà a Felip de Borbó quan aquest passejava per diferents estands del Mobile World Congress per tal de potenciar les relacions públiques, donant una imatge de modernitat lligada a les noves tecnologies davant la premsa. Però el príncep va tenir la desgràcia de triar l'estand equivocat ja que Àlex Fenoll negà l'amistat a algú que no deixa votar en una consulta democràtica i pacífica, tal podem llegir en la crònica del Nació Digital.
No cal dir que la sorpresa del Borbó així com de tot el seu seguici fou majúscula, fins el punt que marxaren amb la cua entre cames, perquè no s'esperaven una reacció com aquesta. Diuen que la família no la pots triar, però les amistats sí i el cas d'ahir és una mostra palpable que quelcom ha canviat en la mentalitat d'aquest poble, el qual vol deixar de ser mesell després d'uns quants segles de submissió.
Ben dòcils volen tenir-nos els governants espanyols com José Manuel García-Margallo, el qual posava cullerada a les darreres declaracions de la comissària de Justícia europea, Viviane Reding, en que apel·lava als dirigents catalans i espanyols a negociar sense marcar línies vermelles. No en va tenir prou el ministre d'Afers Estrangers en que la vicepresidenta Reding es mostrés partidaria d'una Catalunya espanyola, ja que tot i estar obert al diàleg, aquest mai pot traspassar les normes que delimita la Constitució. És a dir, que parlar de tot excepte de les aspiracions catalanes i a més sense assegurar que allò que es parli i s'acordi acabi materialitzant-se, com ja és tradicional. Tot i així, quelcom s'està movent segons revelava el conseller d'interior i president del Consell Nacional de UDC. Ramon Espadaler va explicar ahir que Duran i Lleida havia constat un apropament de l'Estat per obrir un diàleg. En un context diferent això podríem considerar-ho positiu, però venint d'algú que no és precisament defensor de les tesis sobiranistes pot resultar més preocupant que el mateix silenci.
Parlant de preocupacions, ben poques són les que deuen tenir els mítcs Millet i Montull malgrat haver de comparèixer aquesta setmana als jutjats, acusats d'irregularitats en el cas de l'Hotel del Palau. Ja han passat anys des que es destapà l'escàndol i el més indignant es que aquests senyors, que en el seu dia s'autoinculparen, només han passat 15 dies a la garjola. De moment la jutgesa ha desestimat anul·lar el judici per ajuntar-lo al cas Palau de la Música, però tal com van les coses no hi ha massa esperances que ambdós personatges siguin condemnats de forma imminent, ja que la seva millor defensa continua essent aquesta teranyina de contactes amb la majoria de partits i institucions als quals presumptament haurien anat untant. Per tant, els violins del Palau ben segur continuaran sonant quan se'ls pregunti pels fets delictius.
Les perles d'avui tenen com a protagonistes dos polítics amb diferents responsabilitats. El primer és Oriol Junqueras el qual s'ha vist sorpès per una nova estratagema de la caverna mediàtica espanyola, que cada dia hi posen més imaginació. La darrera la publicava l'exdiari de Pedro J, en un article de José Antonio Gómez Marín, segons el qual el líder republicà, catòlic practicant, hauria estat amagant la seva conversió a l'Islam. Tot i que el líder d'ERC s'ho ha pres a broma, no deixa de ser significatiu que ara l'estratègia sigui convertir-lo en un radical islamista que tingui un pla secret per fer una crida a la gihad o guerra santa.
La segona perla ens la servia aquest cap de setmana Risto Mejide en el seu nou programa d'entrevistes, Viajando con Chester, en el qual tingué com a convidat estrella l'expresident Zapatero. En un moment donat, el presentador va voler punxar-lo preguntant-li si parlava anglès i l'exmandatari es defensà dient que no era condició sine qua non per a ser cap de govern, ja que aleshores l'esquerra mai hauria aconseguit el poder per la manca d'oportunitats a l'hora d'estudiar. Mejide mossegà bastant bé i deixà en evidència una mancança que no només és patrimoni de l'esquerra sinó també de la dreta més mariana. I és que per Zapatero, els idiomes són importants, però amb intèrprets es pot anat a tot arreu. Com sempre, la llei del mínim esforç continua estan ben vigent a la Marca Espanya.
