Bon dia i bon dimarts internautes. Diu un vell proverbi xinès que 'El que ha desplaçat la muntanya és el que començà traient les pedres petites'. I en això estem per aquestes terres, anar cremant etapes i fent els deures com a bons minyons. És evident que un Estat no es construeix del no res i cal temps i encara més paciència, gairebé tanta com aquells amants de l'obra gaudianiana que esperen veure acabada la seva Sagrada Família. Afortunadament sembla que el nostre termini d'execució va pel bon camí, malgrat la propietat no les té totes amb la direcció d'obra.
Avui per exemple tornarem a trobar-nos amb quelcom que ja sabem però és necessari que també ho sàpiguen els de fora. Una cosa és el que ens diu el cor i un altre ben diferent la que ens diu el cap, perquè si volem fer les coses ben fetes cal que tinguem suport internacional, no perquè no estem plenament legitimats en allò que volem ni tampoc perquè haguem de demana permís a ningú, però sí perquè per sortir d'aquest cercle viciós que ens té lligat al Regne d'Espanya cal tenir aliats a l'exterior que a part de reconèixer-nos ens han d'ajudar a finançar-nos, perquè no és el mateix començar amb diners que amb les mans buides.
I amb això juguen bàsicament el poder concentrat a la capital, advertint-nos una i altra vegada que sense ells no tenim futur, ja que acabaríem més pobres que les rates. Com que ens "estimen" tant volen estalviar-nos arribar en aquesta "precarietat" tan terrible, sense adonar-se'n que aquest argument més que gastat ja ens rellisca, perquè sabem que si seguim com ara ben segur que sí que hi arribarem, i és que com deia el poeta: "hay amores que matan". Aquest serà precisament una de les raons que el govern de Rajoy, probablement personalitzat en ell mateix, defensarà juntament amb les raons constitucionals i la sang que ens uneix.
Aquesta no és pas un argument massa sòlid donat que malgrat els llaços afectius i familiars que poguem tenir amb la resta de l'estat, ningú pot passar per alt que aquesta història compartida que tan exhibeixen els polítics espanyols no ha estat precisament perquè nosaltres ho hàgim decidit sinó perquè ens ho han imposat des de fa segles, i potser si els ciutadans volen cal evitar el cop de porta que ens donaran al diàleg i sortir per la finestra per evitar quedar-nos 300 anys més tancats i barrats en aquestes quatre parets.
L'estratègia de PP i PSOE, pactada i consensuada àmpliament entre dos partits que se suposa són antagònics, passarà per presentar-nos com aquells rebels que sempre es queixen per un finançament insuficient i per tant miraran de posar pedaços assegurant que treballen per millorar aquest tema per totes les autonomies. No sé si encara hi ha gent que com en determinats programes dels altres límits que pretenen ser d'humor encara riu, però aquí el nostre sentit de l'humor és un xic més exigent i menys del ji-ji-ja-ja, i certes bromes reformistes com les que anunciava Alícia Sánchez-Camacho o el mateix president espanyol farà avui no tenen cap mena de credibilitat. I és que tal com diu la meva àvia resulta díficil vendre duros a quatre pessetes, bàsicament perquè la caixa està més que buida i a més les enveges faran sempre impossible un tractament diferenciat vers Catalunya, malgrat puguin tenir-lo bascos i navarresos.
Afortunadament, aquest intent de vendre'ns fum ja que la moto ja no la poden vendre perquè fou embargada, es tradueix en la poca confiança que els espanyols tenen en el govern PoPular, un fet que reflexteix perfectament el CIS on el 84,5% dels enquestats creuen que la situació econòmica és dolenta o pitjor. Parlant de confiança, ben poca la que també sembla que tenen els dirigents de C's després d'escoltar com el seu secretari general, Matías Alonso, afirma sense posar-se vermell que "votar en segons
quines condicions no és sinònim de democràcia”.
Força més coherent i demòcrat és Laurent Abadie, president de la multinacional Panasonic a Europa, que en una entrevista a la revista Presència s'ha mostrat ben comprensiu amb el procés català, afirmant de la forma més normal que en cas que els ciutadans triïn la independència només caldrà que obrir una nova delegació al nou estat, com ja tenen Espanya i Portugal. No és del mateix tarannà el ministre d'Afers Exteriors, José Manuel García-Margallo, que en una recent entrevista a La Razón afirmava que no permetran privar als catalans el seu dret a ser espanyols. Llàstima que el que més ens emprenya a uns quants és el fet que la seva sacrosanta constitució impedeix per llei poder renunciar a la nacionalitat espanyola encara que se'n tinguin altres.
La perla del dia la protagonitza el ministre més sorneguer del govern, sovint amb poca gràcia. I això és precisament el que tingué ahir Cristóbal Montoro al voler posar-se una medalla a través d'una mesura que permetia incentius fiscals de 100 euros mensuals per a les mares treballadores. Una hora més tard, algú del seu equip activà les neurones i advertí al titular d'Hisenda que retirés l'anunci perquè ja estava vigent des de fa 12 anys, quan ell mateix va instaurar-la en el govern d'Aznar. Entre rialles va haver de recular tot dient que ahir tenia remei i ahir no havia estat el seu dia. Si només fos ahir...
