Bona tarda i bon divendres internautes. Deia el gran filòsof alemany Arthur Schopenhauer que 'Cadascú té el màxim de memòria pel que l'interessa i el mínim per al que no li interessa.' I a l'igual que determinats polítics acostumen a fer ús de la memòria selectiva, una cosa semblant passa a aquells magistrats i fiscals que han canviat la toga i els tribunals per aquesta altra disciplina. Aquest sembla ser el cas de Carlos Jiménez Villarejo, l'exfiscal que fou un dels pitjors malsons de Jordi Pujol pel cas Banca Catalana i un dels que recomanà presó pels membre de la Crida a la Solidaritat que realitzaren accions en defensa de l'ús del català.
Tot i la seva jubilació com a fiscal anticorrupció, festejà força amb Iniciativa per Catalunya fins que els ecosocialistes tingueren la "mala pensada" de donar suport al dret a decidir, un fet que aquest opositor al franquisme no ha acceptat mai de la vida. Fou aleshores que després d'un breu període de reflexió optà per col·laborar amb el projecte de Pablo Iglesias. L'èxit de Podemos amb més d'un milió dos-cents mil vots ha catalpultat Villarejo fins el Parlament Europeu, ja que ha estat un dels cinc candidats que assoliren l'escó el passat diumenge. I com que malgrat tot, l'èxit ha sorprès la pròpia empresa, convertint aquest professor amb estètica hippy en una estrella més mediàtica i controvertida perquè no va vacil·lar a l'hora de manifestar-se a favor del dret a decidir dels catalans.
Donde dije digo, digo Diego, això és exactament el que es desprèn de la reacció que el flamant i veterà personatge ha fet les darreres hores, incomplint la promesa de no ocupar l'escó de Brussel·les per la seva edat, ha canviat de parer perquè on s'és vist que un partit espanyol doni suport a la consulta dels catalans? Sensacional veure com persones autoanomenades progres trien aquest nacionalisme espanyol imperialista enlloc de la mare dels ous de la democració que són les urnes. Ja es nota que Villarejo ha assumit ben bé el seu paper de polític, començant la seva carrera incomplint la promesa, que com moltes altres s'emmarcà en la coartada que sempre presten les campanyes per aquest tipus de brindis al sol.
Però les discrepàncies internes de Podemos són mínimes al costat de les expressades pels dos principals partits espanyols tal com recordàvem aquests dies a La Mossegada. Ahir mateix, el prestigíós "The New York Times" es feia ressó de la gran gesta d'aquesta formació nascuda del no res i amb un èxit sense precedents a Espanya. El rotatiu nord-americà arriba a comparar el seu líder amb la campanya que en el seu dia va portar Barack Obama al despatx oval. No és gens estrany que aquesta revolució electoral hagi esperonat els partits tradicionals com PP i PSOE que veuen amenaçat per uns quants indignats el seu "xiringuito", altrament dit guingueta. El mateix expresident Felipe González despotricava en gran manera fa dos dies advertint que si pugessin al poder convertirien Espanya en una catàstrofe bolivariana a l'estil veneçolà.
Com ja es habitual, després de la sessió del Consell de Ministres, la vicepresidenta ha dedicat una part del seu parlament davant la premsa a aquells que gosen destorbar l'statu quo amb consultes o amb ponències com l'aprovada ahir al parlament basc pel dret a l'autodeteminació. Si una cosa és pitjor que una crisi interna és tenir-ne dos, i això no ha agradat gens ni mica l'executiu central. Sáenz de Santamaría ha tornat a fer ús del discurs constitucional i legal per tallar les ales a catalans i bascos, alhora que els recordava que no hi ha cap mena d'iniciativa per reformar la constitució, ni creu que hi sigui mentre el PP tingui una àmplia majoria absoluta, perquè es veu que algú ho havia de dir, no fos cas que ho haguéssim oblidat.
La darrera perla de la setmana ens arriba de l'agència France Press que recull la curiosa notícia protagonitzada per un individu poc, ben poc dissimulat. Segons llegim, els funcionaris duaners de l'aeroport internacional José Martí de l'Havana van veure's sorpresos per la mala traça d'un passatger que pretenia treure il·legalment del país caribeny diversos animals exòtics per vendre'ls als EUA. Sense cap mena d'escrúpol ni sensibilitat per la vida, l'home va amagar fins a 66 "tomeguines de la pineda", uns ocells molt atractius per les coloraines del seu plomatge. Evidentment, els policies no trigaren pas massa a descobrir el traficant, segurament perquè aquest va escollir els pantalons que duia posats com a millor amagatall. Llàstima que al final, se li escaparen els ocellets de la gàbia tot i portar la bragueta tancada.
