No-No i Sí-Sí

Bon dia i bon dijous internautes. Deia Oscar Wilde que 'El progrés és la realització de les utopies.' Malauradament, com era més que previsible, els 135 minuts que durà la reunió entre els presidents Mas i Rajoy van tornar a evidenciar que res a canviat en les posicions d'ambdós bàndols. Tot i així, Artur Mas va anar a la trobada amb els deures fets, ja que davant l'immobilisme constitucional del gallec va incorporar a l'ordre del dia 23 propostes sobre diversos àmbits al marge de la consulta. D'aquí la durada, ja que el primer i més transcendent dels punts es despatxà de pressa amb la tradicional lletania de "no es pot fer, es il·legal".

Mas, però, tot i escoltar la negativa presidencial sobre un acord per poder celebrar-la advertí Rajoy que si no era amb la legalitat espanyola es faria amb la catalana, donat que el poble de Catalunya té tot el dret a decidir el seu futur. L'actitud de Rajoy restà més receptiva vers els altres temes que el dirigent català ni plantejà, especialment sobre infraestructures i flexibilització dels interessos que les comunitats paguen pel Fons de Liquidació Autonòmic (FLA). En aquest sentit, es comprometé, no solventar-les, sinó a allò tan típic dels governs espanyols consistent en "lo estudiaremos", cosa que sempre acostuma a portar l'afegitó de "y ya veremos...".

Ja en terreny amic i no per casualitat, el president compareixia davant els mitjans a la Delegació de la Generalitat a Madrid, no per casualitat sinó perquè allà pogué emprar el català sense problemes, quelcom que està vetat a Moncloa. Al llarg d'una hora i mitja Artur Mas respongué les nombroses preguntes, sovint hostils dels mitjans de comunicació i deixà com anecdòtic la interrupció momentània que a l'inici feren seguidors de la Falange des de l'exterior.

Lluny de tenir una actitud defensiva, el president se'n sortí prou bé amb la via pedagògica, tot i que el vent bufava en contra, i no esquivà cap pregunta, a diferència del seu homòleg que malgrat la importància de la trobada decidí emetre un breu comunicat de tres pàgines i tres tuits complementaris, considerant que amb això ja complia sobradament amb la premsa.

Aprofitant la poca estima d'en Mariano vers els representants dels mitjans de comunicació, la dona més enfadada (morruda) del PP, Alicia Sánchez-Camacho va autoanomenar-se portaveu del govern fent gala del seu característic estil de vanitat, fins el punt de fer una valoració de la famosa reunió a la Moncloa, molt abans que els dos protagonistes diguessin la seva. Evidentment, tampoc aportà cap novetat. No m'estranyaria que si hi ha alguna altra trobada, l'afany de protagonisme la porti a sortir a fer la valoració fins i tot abans que se saludin a les escales.

La perla del dia ens la porta el diari anglès Mirror, el qual destaca la notícia d'un capellà polonès que no passa per un dels seus millors moments. Segons Marian Rajchel, la vida se li ha complicat i força després que fa uns mesos practiqués un exorcisme fallit a una adolecent que afirmava estar posseïda pel dimoni. El sacerdot explica que lluny del que s'imagina la gent, el mal pren moltes i diverses formes, perquè el diable no és precisament tímid i utilitza totes les eines al seu abast per manifestar-se.

El singular del cas és que en aquesta ocasió aquest esperit maligne i venjatiu estaria enviant SMS al religiós, amenaçant-lo de mort si s'interposa al seu camí. Caldrà esbrinar per curiositat de quina companyia és client el malèfic i en tot cas recordar-li que el que ara es porta són els emails i el WhatsApp.

Read More

Errors?

Bon dia i bon dimecres internautes. Deia el gran escriptor Edgar Allan Poe que 'Potser és la mateixa simplicitat de l'assumpte el que ens condueix a l'error.' , i el cert és que la justícia espanyola ha tornat a retratar-se ben bé fent gala de les seves mancances, que sovint acostumen a ser "presumptament" molt oportunes. Tot i que la generalització sempre és un recurs que porta a l'error, cal desgranar el blat de palla i veure que determinats vicis del franquisme continuen ben vigents en diversos àmbits. Si ja és prou escandalós llegir que una família catalana hagi estat expulsada d'un hotel andorrà per haver penjat una estalada, més greu és observar importants negligències policials que permeten lliurar-se de la garjola a organitzacions neonazis, nodrint les defenses d'arguments sòl·lids per denunciar defectes de forma.

Això és exactament el que ha tornat a passar en un dels tradicionals feus del PP, on els magistrats no és caracteritzen precisament per tenir un esperit progressista sinó més aviat ultraconservadors. Coincidència o no, els 16 neonazis acusats de ser membres del Frente Antisistema (FAS) poden estar més que agraïts als seus advocats, però també al tribunal i a la Guàrdia Civil. El cas és que s'han declarat nul·les les intervencions telefòniques efectuades perquè el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana ha considerat que les proves facilitades per la Benemérita a partir dels dos webs on venien armament i exaltaven valors no precisament democràtics, no tenien suficient base legal a causa d'un paradoxal matís digne d'estudi a la facultat de preses de pèl: les armes estaven prohibides però no eren il·legals.  Per més inri, els jutges argumenten que a manca de més proves és impossible condemnar els acusats, perquè ja en el seu dia la Guàrdia Civil destruí per "error" tots l'arsenal incautat que era la principal evidència de l'acusació.

Ja ho diuen que la justícia és tant o més cega que la famosa vaca de Joan Maragall, i és per aquest motiu que després de l'antecedent valencià molts ciutadans ja comencen a veure amb certa desconfiança el possible desenllaç del cas protagonitzat pels joves que el 28 de juny van protagonitzar una agressió a Barcelona contra un noi mongol que viatjava al metro. Ahir mateix un dels detinguts declarava que aquell "episodi" fou només una criaturada sense importància que obeí a una provocació per part de la víctima. Lluny de sentir qualsevol tipus de penediment aquest milhomes es mostrà altiu i prepotent, deixant ben clar que els missatges i vídeos del seu compte a favor de la supremacia blanca i Hitler no tenien connotacions racistes.

Al marge d'aquest mal cos que deixen notícies com aquestes, avui és el dia D entre Rajoy i Mas. Una reunió en la que Mas arriba amb una motxilla inesperada des que es programà la trobada, a causa de la dimissió de Duran i de la confessió colpidora de l' "exMolt Honorable" Jordi Pujol, el qual s'ha vist obligat a deixar tots els càrrecs dins la formació, així com totes les prerrogatives que li pertocaven com a expresident de la Generalitat (pensió vitalicia, oficina al Passeig de Gràcia, secretària, cotxe oficial). Veurem com evoluciona aquest cas, si més no perquè arran del que digué Andreu Mas-Colell tindrem novetats i no precisament bones els propers dies.

La perla d'avui obre la porta a aquells escriptors novells que sovint els costa trobar aquell punt d'inspiració divina que els faci emplenar els fulls amb certa sensibilitat. Pensant especialment en els amants de la ploma, la companyia Magnus Ferrus ha decidit iniciar un projecte experimental sota el nom d'Onion Note.

Restarem a l'expectativa sobre aquest nou format, tot i que si us voleu estalviar l'import només cal que aneu llegint les notícies d'aquests dies que us faran plorar igual o més.

Read More

El joc de l'Això no t-oca

Bon dia i bon dimarts internautes. 'És prudent no refiar-se del tot dels que ens han enganyat una vegada.' Així de clar ho tenia el filòsof René Descartes i així semblen tenir-ho també els dirigents del partit que Jordi Pujol fundà el 1974, després de l'escalada de declaracions que apunten que en breu prendran mesures per tancar aquest trist capítol. En aquest sentit, les paraules més escoltades i repetides ahir foren "tristor", "perplexitat", "desolació", més pròpies d'un funeral que no pas a una confessió per haver-los enganyat durant 34 anys.

A Madrid, la premsa continua sucant pa amb delit, perquè feia temps que esperaven gaudir d'un moment tan sublim. I un altre dels que es mostrava exultant és com no Cristóbal Montoro, tot un clàssic de l'anticatalanisme que ahir aprofitava una roda de premsa per posar-se la medalla d'haver caçat el que per molts ha estat un mite del catalanisme. Això sí, amb aquell "peculiar" somriure que el caracteritza va prometre que la investigació sobre la família Pujol arribarà fins el final.

No és pas estrany que per complementar aquesta operació de desgast que el CNI està fent vers l'expresident, el PPC aprofità la jornada per demanar la creació d'una comissió d'investigació amb caràcter urgent, a la qual podria sumar-s'hi també PSC i C's que ja han demanat la compareixença de Pujol al Parlament per tal que doni detalls de la seva confessió.

Una confessió que no només ha aprofitat el sindicat ultradretà Manos Limpias per presentar una denúncia contra l'expresident i Marta Ferrussola, sinó també qui fou la guspira que destapà aquesta caixa de trons que ha acabat trastocant la política catalana. D'aquesta manera, Victòria Álvarez tornava a fer la tournée pels mitjans capitalins recordant el constant tragí de maletes carregades d'euros. I és que a Jordi Pujol Ferrussola cada dia li deu venir al cap el no hi ha res pitjor que una despitada.

L'examant no és l'única que apunta que la veritat tant sols ha començat a sortir, perquè segons es comenta en diversos àmbits ara que s'ha aixecat la llebre hi ha nombroses investigacions paral·leles que afecten gran part d'una família que ha tingut la sort d'incrementar el seu patrimoni de forma sensacional, fins al punt que el fill petit Oleguer comprés en el seu dia més de 1.000 oficines del Banc de Santander o que el seu germà Jordi tingui una més que notable col·lecció de cotxes de luxe part d'un complex hoteler a Mèxic.

Per tant, tot i mantenir la presumpció d'innocència, costa i molt combatre aquella llavor maligna que sempre queda pensant en el fatídic 'I si fos veritat?'. Així, el famós recurs que el president acostumava a emprar per despatxar les preguntes incòmodes, ara sí que toca. Cal doncs donar explicacions per respecte a la ciutadania de Catalunya i per salvar la institució que va presidir durant més de vint anys, perquè en cas contrari el fantasma del 3% acabarà perseguint-lo a ell i als seus condenmnant-los al més cruel ostracisme.

La perla del dia té caire gastronòmic i misteriós. Tal com publica l'edició britànica del diari Metro, Christine Watson va descobrir l'estreta relació de la química i l'alimentació després d'observar els efectes del postre del seu fill petit. Segons sembla, el nen no s'hauria pogut acabar el gelat Great Value de la marca Wal-Mart i l'hauria abandonat al jardí.

El curiós del cas és que malgrat la calorada que feia, l'enigmàtic aliment no va desfer-se ni deteriorar-se, un fet que provoca que la mare qüestionés la companyia sobre l'estranya fórmula que mantenia el gelat com si fos nou. Resposta de la companyia? "el gelat es fon sobre la base de la quantitat de greix de mantega i la nata que estan en ell. Els nostres productes en contenen menys,són més econòmics i a més s'ajusten a les normes de la FDA. "

En fi internautes, que si trobeu un gelat d'aquest tipus, penseu-vos-ho abans de "desfer-vos" en elogis.

Read More

Gens Honorable!

Bon dia i bon dilluns internautes. Un vell proverbi jueu diu que 'Amb una mentida s'acostuma a anar molt lluny, però sense esperances de tornar.'Aquesta és la història de la vida d'un personatge culte i molt intel·ligent que va obrir-se camí en la difícil Barcelona de postguerra. Això que podria ser una sinopsi de la novel·la Jo confesso de Jaume Cabré, és ni més ni menys el resum d'una dilatada trajectòria política que s'ha vist trencada després d'una confessió que no només ha sorprès sinó també decebut la ciutadania catalana.

D'aquesta manera, en un breu comunicat, l'expresident de la Generalitat s'autoinculpava de tenir un compte a l'estranger sense declarar des del 1980 per l'herència del seu pare. Resulta "xocant" que al llarg d'aquests 34 anys el "Molt Honorable" no va trobar el moment oportú per regularitzar aquests 7 milions, que segons la premsa formarien part d'aquest compte ocult. Com molt bé escriu Francesc Marc Álvaro, la figura de Jordi Pujol i Soley no es pot entendre si no parlem de la seva família nombrosa, protagonista els darrers anys de nombroses investigacions judicials per presumptes negocis opacs, si més no de cara a la hisenda pública.

En el breu PDF fet públic, Pujol entona el mea culpa i amb molt de dolor demana perdó per la seva conducta poc ètica. A ningú se li escapa que el seu gest no és fruit d'una il·luminació sinó per tal de treure ferro a totes les informacions que apunten diversos membres del clan familiar en afers judicials, el darrer dels quals hauria provocat la dimissió del seu fill Oriol com a secretari general del partit i probablement la fi de la seva carrera política pel cas de les ITV.

Tot i que en un primer moment el president Mas va voler minimitzar la notícia, circumscrivint-la en "l'àmbit estrictament familiar i privat", no n'hi ha prou amb que el president d'honor del CDC mostri el seu penediment, com en el seu dia féu l'excap d'Estat liquidant l'assumpte de la cacera elefantil dient allò tan repetit de "Lo siento mucho, me he equivocado y no volverá a ocurrir".

En aquest sentit, la bomba informativa li ha esclatat a Josep Rull pocs dies després de ser designat com a secretari general de Convergència, quelcom que ha portat al dirigent a fer una reflexió en veu argumentant la necessitat d'una refundació del partit i un replantejament del paper de Pujol dins la formació, que en altres paraules significa una invitació en tota regla a abandonar la presidència honorífica i el càrrec d'expresident.

I és que malgrat alguns catalans encara no se n'havien adonat, ni els Pujol són Catalunya ni CiU tampoc, la caverna mediàtica no sembla tenir-ho tan clar per tota la munició que han fet servir aquestes darreres hores enterrant el mite pujolià i alhora el procés independentista. Òbviament, aquest míssil no arriba en aquest moment per casualitat tenint en compte el context en què ens trobem, però si que deixa tocat i força el procés per la repercussió mediàtica i les possibles conseqüències entre els electors que veuen com aquells rumors que en el seu dia publicaren des de Madrid sobre comptes a Suïssa, ara podrien arribar a tenir certa dosi de veracitat si tenim en compte allò tan espanyol de "Donde dije Digo, digo Diego".

Per si un cas, algunes persones de l'entorn del polític veterà ja apunten que aquest estaria pensant marxar temporalment de Catalunya i establir-se a Alemanya per tal d'evitar perjudicar encara més el partit que va fundar i el transcendental moment que vivim. Sigui com sigui, està clar que això passarà factura a CiU, però no ho està tant que ERC no pugui beneficiar-se d'aquest descrèdit sempre i quan aposti per una regeneració democràtica en tota regla tal com reclamava ahir Carme Forcadell des de l'ANC.

Per tant, cal seguir ferms perquè a Madrid entenguin que per molts dòssiers que treguin dels calaixos, la força de la sobirania popular recau en el poble i encara que determinats polítics no estiguin a l'alçada, Catalunya és prou adulta com per separar els naps de les cols i seguir el seu propi camí, malgrat el flamant líder del PSOE ens posi al mateix sac que la crisi, la desigualtat o violència de gènere. Això sí, cap retret per part d'Iceta o dels tres nous membres de l'Executiva Federal: Carme Chacón, Pere Navarro i Meritxell Batet.

La primera perla de la setmana ens la serveix el Daily Mail, el qual es fa ressò de l'impactant cas d'un ciutadà xinès de la provincia de Zhejiang que acabà descobrint gairebé el quart secret de Fàtima. Tal com explica el rotatiu britànic, el Sr. Chen decidí anar al metge a causa d'un dolor intens a l'estòmac i d'orinar sang. Si bé en un primer moment els metges apostaven per una úlcera o problemes renals, el diagnòstic va canviar sobtadament després de diverses proves que demostraren que Chen, casat des de feia 10 anys, era en realitat una dona i els seus dolors obeïen a la regla, ja que tot i tenir un òrgan reproductor masculí una tomografia revelà que a més tenia úter Ii ovaris.

Així que internautes, no us automediqueu alegrement amb Almax o Alka-Seltzer quan noteu cremor a l'estòmac perquè potser és quelcom més complicat de resoldre.

Read More

Per si un cas...

Bon dia i bon divendres internautes. "És molt millor preveure, fins i tot sense certesa, que no preveure en absolut". La frasé és Henri Poincaré´, un dels divulgadors més importants de la ciència al llarg del S. XIX, té molt a veure amb el que publiquen diversos diaris catalans en l'edició d'avui perquè denoten que si a casa nostra encara tenim certs dubtes sobre el que pot passar, a 500 quilòmetres de distància tampoc ho tenen massa clar. Si més no, això és el que desprèn de la resposta que el ministre d'Afers Exteriors , José Manuel García Margallo, donava al diputat de CiU Jordi Xuclà, reconeixent que entre els escenaris que estudia el seu departament hi ha la Declaració Unilateral d'Independència.

Això demostra que, a part de que el govern espanyol no les té totes sobre el que acabem fent, una nació com la catalana no té perquè demanar permís a ningú per esdevenir un estat, perquè òbviament ningú acostuma a tirar pedres sobre la seva teulada i Espanya menys. No deixa de ser significatiu que l'informe jurídic té molt en compte les repercussions econòmiques que tindria una sortida d'una part del seu territori i el posterior reconeixement dels altres països. Precisament per això maiteix Espanya busca la complicitat i el suport de la comunitat internacional postulant-se com a candidata al Consell de Seguretat de les Nacions Unides per mirar de frenar el repte plantejat per Catalunya.

En el terreny econòmic, les balances fiscal publicades pel govern central continuen generant comentaris a casa nostra, especialment per l'operació de maquillatge que intenta dissimular com pot el greuge que pateix Catalunya respecte al que generem i al que rebem. Un dèficit que no només la Generalitat denuncia sinó també entitats com la Cambra de Comerç de Barcelona, la qual presentava un ampli informe segons el qual la inversió del Ministeri de Foment a Catalunya en els darrers 10 anys ha caigut fins el 50% a diferència d'altres comunitats menys productives. No cal ser pas massa llest per pensar que tampoc tenen especial interés en solventar-ho perquè la lògica els diu que no és massa rentable invertir en un territori que té tots els números per marxar.

Sense abandonar números i desfases, Societat Civil Catalana, l'entitat que pretén ser el buc insígnia tot i que s'assembla més a les Golondrines, presentava un estudi elaborat a partir les la Gigafoto de l'ANC, segons el qual la Generalitat i l'ANC haurien inflat el nombre d'assistents a la Via Catalana quan en realitat ells calculen que "només" hi participaren 793.683 persones. El càlcul que s'ha fet al llarg de tres mesos, comptant gairebé un per un els participants, posa de manifest l'alt grau de miopia que serveix per afirmar també que la majoria dels catalans estan frontalment en contra de la independència, però no ho demostren perquè tenen por a pronunicar-s'hi obertament. Potser que es miressin un xic el melic i trobessin altres excuses, tot i que potser aquesta "por" de que parlen és fruit de fer el més gran dels rídiculs cada vegada que fan crides a la mobilització per la seva causa.

La perla d'aquest divendres demostra fins a quin punt la imaginació i l'afany recaptatori poden acabar fusionant-se fins a límits insospitats. Això és el que publica la premsa veneçolana que denúncia el mal estat de les infraestructures del país que venen degradant-se malgrat sigui un dels principals productors de petroli.

I es clar, si una cosa tenen els veneçolans és una burocràcia imaginativa que com en altres contrades s'esforça diàriament per crear nous tributs, seguint el solc que en el seu dia deixà el desaparegut Hugo Chávez amb iniciatives tan peculiars com instaurar un Ministeri de la Felicitat.
 

Si els impostos no generen especialment alegria, molt menys el que s'han empescat al país caribeny ja que els "afortunats" passatgers que passin per l'Aeroport Internacional de Maiquetia veuran com els cobren una taxa de 127 bolívars (15 euros) en concepte de "respirar". Les autoritats han hagut de justificar les "airades" argumentant  que han instal·lat unes moderníssimes màquines que generen ozó i optimitzen l'oxigen de forma extraordinària, eliminant qualsevol tipus de microbis i patogens, amb una única excepció: els buròcrates del règim

Read More

Solidaris o imbècils?

Bon dia i bon dijous internautes. Escrivia Plató que 'La burla i el ridícul són, entre totes les injúries, les que menys es perdonen.' I el gran filòsof grec no deixava de tenir raó, en especial si la presa de pèl és reiterativa. Ahir la notícia tenia com a protagonista una xifra: 8.455. Aquests no són precisament els milions de la Grossa de Nadal sinó el dèficit fiscal de Catalunya segons les balances fiscals publicades pel Ministeri d'Hisenda a partir d'un peculiar mètode fiscal que té la virtut de rebaixar l'Espanya ens roba en un simple furt, necessari i solidari. Això és el que es desprén de l'informe elaborat per l'economista Ángel de la Fuente que ha capitanejat aquests darrers càlculs.

Segons el seu autor, el sistema de finançament actual és dolent però destaca que el dèficit català és irrisori i normal, tenint en compte que Catalunya és una comunitat rica i per tant li toca pagar més que la resta de comunitats. El més curiós és que la capital del reino, beneficiària d'un munt d'inversions d'arreu, surt com la més perjudicada de les autonomies amb 16.700 milions, seguida per Catalunya (8.455, València (2.000) i Balears (1.400)

La presentació de les noves balances no deixen de ser un altre element per consolidar el mur infranquejable que La Moncloa exhibirà davant Artur Mas el proper 30 de juliol, quan ambdós dirigents s'asseguin per parlar. Òbviament, els 15.006 milions d'euros que la Generalitat sempre ha reivindicat queden ben lluny de la xifra feta pública ahir i això servirà per recordar al president català, que mentre Madrid aguanta un dèficit que duplica el català, ells es mantenen fidels a Espanya i no van convocant "referèndums" que trenquin la pau. En resum, tot i ser previsible no deixa de fer ràbia i ser l'enèsima presa de pèl, per justificar la negativa a negociar qualsevol pacte fiscal per allò de "¡Que no estamos tan mal, hombre!".

No cal dir que li va faltar temps a la presidenta del PPC per afirmar que després de fer-se públiques les balances es demostra que que l'espoli fiscal és una invenció dels independentistes que finalment ha quedat desacreditada. Sense abandonar la demagògia, tant pròpia del seu estíl, Alicia Sánchez-Camacho, va exigir ahir (en castellà perquè a Madrid veiessin que feia els deures) que el president de la Generalitat abandoni d'una vegada aquesta idea "esbojarrada" del sobiranisme i és preocupi del que preocupa als ciutadans com és la recuperació econòmica i per a la "regeneració democràtica", obviant que si per alguna cosa molts opten per la independència és perquè l'escenari permetria una autèntica recuperació i no un pegat com proposa ella.

I si fins ara els nostres veïns francesos s'havien mantingut bastant al marge del procés català fent-se seu el "això és un afer intern espanyol", ahir el primer ministre francès, Manuel Valls, se sumava a les paraules que dos dies abans havia pronunciat François Hollande, sobre el perill que suposen les regions que volen escindir-se i les greus conseqüències que segons ells poden tenir per la Unió Europea. Un baló d'oxigen inesperat per Rajoy que veu com França i Alemanya mouen fitxa a canvi de no sabem ben bé què, però està clar que més tard o més d'hora, al final acabaran trucant-nos a la porta perquè seria temerari deixar-se perdre un soci com Catalunya, una nació molt més estable i segura que Kosovo, país al qual van reconèixer ambdós per qüestions merament comercials.

Deia Alexandre Dumas que 'L'home neix sense dents, sense cabell i sense il · lusions. I mor el mateix: sense dents, sense cabells i sense il · lusions. Aquesta frase de l'escriptor francès serveix per introduir-nos la perla del dia, la qual té com a protagonista Ashik Gavai. No sempre ve de gust anar al dentista, per no dir mai, però el jove indi no va tenir més remei que passar per la consulta després de patir durant mesos uns dolors terribles que li ocasionaren fins i tot un tumor a la boca.

Tal com recull la BBC, Ashik i els cirurgians que li extreien el quist van veure's sorpresos davant la resistència al bisturí. Davant d'això, van optar per usar un cisell i un martell que finalment permeté fer una troballa insòl·lita a l'interior del tumor, ni més ni menys que 232 dents.

En fi internautes, menys mal que era de bona pasta, perquè si s'arriba a enfadar i ensenya totes les dents...
 

Read More

El pols mediàtic

Bon dia i bon dimecres internautes.'Totes les coses fingides cauen com flors pansides, perquè cap simulació pot durar massa temps.' Això és el que pensava en el seu dia l'escriptor i polític romà Ciceró al referir-se a quelcom que malgrat haver passat més de 2000 anys continua vigent als nostres dies: el fingiment. Aquesta és la primera impressió que a dies vista els analistes tenen de l'anhelada trobada entre Rajoy i Mas, després de gairebé un any de no reunir-se. Finalment, la pressió ha fet que possible concertar una cita el proper 30 de juliol per tal que ambdós presidents escenifiquin el que ja tots sabem que passarà: res de consulta i una possible millora en el finançament condicionada a un acord amb la resta de comunitats.

El cert és que ni un ni altre sembla tenir cap intenció de cedir en els seus postulats, bàsicament perquè hi ha massa en joc sobre la taula i sempre queda millor de cara a la galeria practicar el "ni un pas enrere", no tan per acontentar la galeria sinó més aviat per no decebre-la, especialment quan l'any que ve hi ha les municipals. De fet, des del govern espanyol continuen insistint aquests dies en la seva voluntat de diàleg, sempre i quan no es tracti el tema del "referèndum", paraula que si us fixeu bé sempre utilitzen els dirigents populars obviant que malgrat ens pesi, això nostre és només una consulta no vinculant.

Rajoy pretén arribar a la reunió amb els deures fets, especialment per vestir una posició més o menys acceptable davant la comunitat internacional, ja que això de que uns quants milions de ciutadans siguin vetats a les urnes és quelcom més aviat lleig. En aquest sentit, el cap de govern pretén oferir un missatge d'unitat entre Executiu, Legislatiu, Tribunal Constitucional i alhora amb el que encara és el primer partit de l'oposició, no tant perquè el PSOE sigui una alternativa real sinó perquè pot veure's superat per Podemos o IU vistos els darrers comicis.

D'aquesta manera, Mariano Rajoy es reunirà amb el nou secretari general dels socialistes per tal de cercar una posició de conscens davant el que a Madrid anomenen "órdago nacionalista". No li costarà pas massa, perquè Pedro Sánchez ja s'ha manifestat contrari a la consulta seguint la línia de Rubalcaba, deixant la reforma de la constitució com a premi de consolació perquè no sigui dit que un partit d'esquerres no aposta pels canvis, que tants bons resultats van donar-los el 1982 amb Felipe González.

El canvi en sí fa temps que l'ha fet el PSOE abandonant els famosos vestits de pana i la defensa del dret a l'autodeterminació, del qual n'havia fet bandera a finals dels 70. Una anys més tard, el PSC seguint l'estel·la deixada pels companys mira de justificar el no a la consulta buscant desesperadament arguments i coartades que facin comprensible l'incompliment del seu programa electoral. Així, els socialistes presentaven una petició de dictament al Consell de Garanties Estatutàries sobre la Llei de Consultes que s'han compromés a votar, però també sobre la pregunta formulada. El dictamen que també espera el PP de Sánchez Camacho servirà per veure si en cas positiu els socialistes d'Iceta s'integren als partits proconsulta o bé ratifiquen la seva negativa negant credibilitat a aquest òrgan jurídic, tal com previsiblement faran els populars afirmant que està supeditat a CiU.

El diari britànic Daily Post és l'encarregat avui de portar-nos la perla del dia, la qual té força a veure en com la necessitat i la crisi poden aguditzar l'enginy per tal de superar les dificultats. Aquest és el cas de l'anglesa Helen Wright, la qual va començar a aficionar-se a fer les populars polseres de gomes amb coloraines i acabà fent un vestit que donaria molt que parlar.

Diuen que qui no s'arrisca no pisca, així que la nostra protagonista va decidir provar sort posant l'original i elàstic vestit en el portal de subhastes eBay per la raonable xifra de 50 lliures. Allò que havia començat com un divertimento, més propi de canalla, ha acabat convertint-se en una benedicció ja que la idea quallà entre els internautes, fins el punt de ser venut per 170.100 lliures (215.515€).

Read More

"Virgencita, virgencita...

Bon dia i bon dimarts internautes. 'El canvi és llei de vida. Qualsevol que només miri al passat o al present, es perdrà el futur.' Les paraules del que ha estat un dels presidents més populars dels Estats Units, John Fitzgerald Kennedy, sens dubte reflecteixen la necessitat de canviar per tal de no ancorar-se al passat i així poder evolucionar. El cas espanyol però sembla resistir-se a qualsevol tipus de canvi, a excepció d'aquells que vinguin imposats des de Brussel·les. I és que tal com ens recordava fa uns anys a les nits radiofòniques: "España, desgraciadamente, sigue siendo diferente".

Nació Digital en aquest sentit explica l'estudi realitzar per la consultora nord-americana IHS en que preveu l'impacte econòmic que suposaria una declaració unilateral d'independència de Catalunya per l'Estat ja que podria conduir-lo inevitablement a un rescat a l'estil grec. I és que el document detalla que el deute espanyol patiria un incrementar del 116,4% que deixaria en un no res les millores econòmiques que tant s'entesta Mariano Rajoy a vendre'ns, malgrat que el seu executiu ha tornat a tirar de 500 milions del fons de reserva de la Seguretat Social per pagar les pensions. 

Així, 'Catalunya: possibles implicacions d'una secessió d'Espanya', preveu que les mesures menys traumàtiques passarien per aprovar un pacte fiscal o bé una independència acordada que evitaria el colapse de l'economia espanyola per no poder afrontar el deute després de perdre la gallina dels ous d'or.

Per tant, s'entén perfectament aquesta política de la por que des de fa temps vé impulsant-se des de Moncloa, fonamentalment perquè realment són ells qui tenen por a perdre el que tenen, un fet que com deixa en evidència l'estudi nord-americà afectaria en gran manera l'actual finançament de diverses comunitats autònomes. D'aquesta manera, una de les línies de treball de l'executiu central passa inexorablement per escanyar l'economia catalana i impedir que aquesta pugui rebre algun tipus de finançament exterior per tal de tenir-nos lligats de mans i peus. 

Els darrers exemples ens els ofereix la premsa del dia, la qual destaca el veto que ha rebut el president de la Generalitat per a participar a la cimera que l'Organització Internacional de la Francofonia (OIF) celebrarà el proper 29 de novembre a Dakar (Senegal), després de diverses pressions de la diplomàcia espanyola. La mà del govern però no només es fa sentir en les altes esferes sinó també altres àmbits, un fet que deu conèixer prou bé el professor Jordi Galí, tot una institució en el terreny econòmic i ferm candidat a incorporar-se al Banc Central Europeu. El problema és que l'economista és independentista i membre del col·lectiu Wilson, i aquest factor podria ajudar a facilitar que una Catalunya independent rebés finançament per part del BCE.

Tampoc deuen haver fet massa gràcia les declaracions que aquest cap de setmana feia l'exdirector de El Mundo a Catalunya Ràdio, assegurant que tot el que comença també acaba i la unitat d'Espanya no té perquè ser-ne una excepció. Segons el periodista tot tornarà a la normalitat quan l'economia millori, però també afegeix que si algú no s'hi troba bé (a Espanya) és lògic que marxi.

La perla del dia ens la serveix el diari Qué!, el qual ens recorda l'insòl·lit cas de l'advocat Jenaro Gajardo Vega. Aquest xilè que per a molts és un desconegut no passà desapercebut a l'administració Nixon quan el 1969 el mateix president se li adreça per carta per tal de sol·licitar-li permís per anar a la Lluna. I per què? No és que el mandatari fos un llunàtic, més aviat un mentider il·luminat, sinó que el 1954 Gajardo el la gosadia d'anar al notari i registrar el satèl·lit com a propietat de la seva família des del 1857. Com que després de posar tres avisos i no rebre cap impugnació, el lletrat es convertí en el legal amo i senyor d'aquest astre.

Read More

La venjança se serveix freda

Bon dia i bon dilluns internautes. Escrivia Sir Francis Bacon pel vols de l'any 1600 que 'Una persona que vol venjança guarda les seves ferides obertes.' I com en altres àmbits de la vida, en política aquesta també hi és més que omnipresent, sobretot perquè a vegades els "intercanvis" de cromos es torcen i és aleshores quan comencen retrets i acusacions que més tard o més d'hora acaben passant factura. Les darreres setmanes Europa ha assistit a una batalla en tota regla en l'elecció del nou president de la Comissió, per les notables discrepàncies que generaven els candidats entre els 27 membres. El punt àlgid fou quan es filtrà que el primer ministre britànic posà com a condició que Jean-Claude Juncker no es convertís en el substitut de Durão Barroso perquè seria un anacronisme i això podria condicionar la permanència del Regne Unit a la UE.

 
Coincidint amb aquesta forta oposició, la premsa anglesa s'explaià i feu un linxament mediàtic en tota regla contra l'exprimer ministre luxemburgués, al qual qüestionaren la seva capacitat per exercir el càrrec per ser un alcohòlic irresponsable. Finalment, aquest últim sembla haver guanyat la batalla, especialment després de que la Kaiser Merkel donés finalment el seu vist i plau. I per què parlem d'això si ja està més que passat? Per dues raons que hi tenen quelcom a veure, perquè al marge dels estira i arronsa de l'alta política també hi afloren els més baixos instints tal com hem pogut llegir aquest cap de setmana.

Mentre Cameron es posicionava en contra del ja president de la Comissió i ha més marcava un precedent al permetre un referèndum independentista, Angela Merkel tirava una galleda d'aigua freda a les aspiracions catalanes afirmant que s'alineava amb Mariano Rajoy en la seva negativa a permetre la consulta, perquè cal mantenir la integritat de tots els estats, quelcom que ella deu haver oblidat ja que si no arriben a canviar les fronteres ella encara estaria vivint a la RDA, tal com li recordà el republicà Alfred Bosch en un escrit.

Diuen que la venjança és un plat que se servei fred i Juncker ho sap prou bé si tenim en compte l'article d'Andrew Whitaker al diari escocès The Scotsman en el que assegura que el mandatari veuria amb bons ulls que una Escòcia independent evités els farragosos tràmits per incorporar-se a la UE, fent ús del procediment d'urgència que estarien preparant i suposaria la no explusió. Està clar que decisions tant importants no obeeixen només a un sol factor, però no deixa de ser curiós que si aquesta notícia es confirma donaria molt que pensar perquè al final les relacions interpersonals no en queden al marge i poden influir-hi en gran manera en un assumpte que no és menor.

Si res no canvia sembla que avui mateix podria anunciar-se la dimissió de Josep Antoni Duran i Lleida com a secretari general de CiU, després de vàries setmanes desfullant la margarida o marejant la perdiu si us ho estimeu més. Això sí, el democristià conservarà el càrrec de portaveu de la federació al Congrés a condició que no posi pals a les rodes a la consulta amb declaracions o articles que la perjudiquin. Diuen els seus col·laboradors que Duran es dedicarà a altres coses a partir d'ara, i probablement serà passejar-se per aquests móns de déu en qualitat de president de la Comissió d'Exteriors de la Cambra baixa, que al final és com ser ministre del Reino de España sense ser-ho.

La perla d'aquest dilluns també té quelcom a veure amb el fred i amb el gelada que deuria quedar la propietària d'una funerària australiana que fa uns dies va viure un dels episodis més rocambolescos de la seva vida. El Sydney Morning Herald explica que ell problema sorgí quan l'Hospital de Port Headland va informar-la que no podria fer-se càrrec del cadàver del seu client perquè aquest sobrepassava els 200 quilos de pes i el centre estava només preparat per emmagatzemar cossos de fins a 150 kg.
 

Fou aleshores que fent ús de la seva professionalitat, Joanne Cummings va haver d'espavilar-se i tirà pels dret traslladant el cos a casa seva, passant una de les nits més fredes a causa de l'aire condicionat que mantingué el cos fins l'endemà. L'empresària va haver de llogar un contenidor marítim amb refrigeració interior per emmagatzemar el cadàver fins que no van poder enterrar-lo.

En fi internautes, menys mal que amb empentes i rodolons la dona va aconseguir treure's un pes de sobre pel mort que li havia caigut.

Read More

Sí-Sí, We Can!

Bon dia i bon divendres internautes. Jef Richards, un dels grans referents pels publicistes nord-americans va escriure que 'La creativitat sense estratègia s'anomena art. La creativitat amb estratègia és coneguda com publicitat.' Aquest darrer pensament deuen també compartir l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural que ahir presentaren conjuntament "Ara és l'hora" (araeslhora.cat), una campanya que estarà vigent fins el 9-N i pretén convèncer el mig milió d'indecisos perquè optin pel Sí-Sí. I és clar, una cosa és la propaganda i una altra ben diferent és la publicitat, tot i que a vegades poden arribar a confondre's i perquè això no passi l'estratègia que ambdues entitats han dissenyat  passa per contractar Blue State Digital, la reconeguda empresa de màrqueting que té entre els seus èxits haver portat el primer afroamericà a la Casa Blanca, juntament a assessors com l'andorrà Jordi Segarra i el català Àlex Terés que foren peces claus de la campanya presidencial.

La campanya s'autofinançarà a través dels donatius recollits en els prop de 1.000 actes que organitzaran arreu del territori i que culminarà amb la celebració de la V humana que omplirà d'estelades la Gran Via i la Diagonal de Barcelona el proper 11-S. La pregunta subsegüent és inevitable: Cal tot això si probablement no és farà la consulta? Doncs sí, no tant per un exercici d'autocomplaença sinó també per demostrar a indecisos i al món que el nostre és un país amb arrels profundament democràtiques i que té clar el que volem: MARXAR!

Si observem les hemeroteques dels darrers anys la por ha estat la tònica general per mirar de convèncer que sense Espanya no som ningú i restarem pels segles dels segles condemnats a l'ostracisme internacional. Està clar que aquesta tesi obvia que més tard o més d'hora les coses acaben caient pel seu propi i al final, imposicions i manipulacions històriques resulten insuficients per contenir la voluntat d'un poble que de fet és l'únic que protagonista del seu destí per molta constitució o legalismes de qui fa 300 anys féu ús del dret de conquesta.

En aquest sentit, aquest pessimisme que durant anys ha caracteritzat els catalans i que ara alguns s'entesten a pregonar vaticinant el que pugui passar si ens neguen les urnes, ha quedat més que desqualificat per les diverses manifestacions a les quals els catalans hem acudit massivament. Han servit per a quelcom? Només cal veure el gir copernicà que el carrer ha obligat a fer als partits polítics, els quals han vist superats els tradicionals discursos i  han hagut d'arramangar-se i mullar-se empesos per la pressió popular que ha dit prou de tanta presa de pèl.

La consulta és més que evident que les institucions espanyoles ni la permetran ni la toleraran perquè per molt que ho neguin tenen por al resultat, però la qüestió està en si nosaltres acceptarem posar l'altra galta per rebre la bofetada o pràcticarem la desobediència pacífica que ja en el seu dia posà en solfa un dels pares de l'excolònia britànica més gran, l'Índia.

La darrera perla de la setmana ens arriba des d'una altra excolònia espanyola en aquest cas que com altres casos tampoc es penedeix d'haver abandonat la metròpoli. La notícia ens arriba a través de la premsa asteca que recull la reelecció de l'alcalde de San Blas a l'estat mexicà de Nayarit. Aquest fet que pot ser considerat normal se surt de la norma per la victòria del batlle amb el 40,32% dels vots, incrementant-se la seva popularitat gràcies a que durant la campanya confessés "sense despentinar-se" que en alguna ocasió durant el seu exercici al consistori havia robat, però no massa perquè el municipi "està pobre".

Ja ho veieu internautes, tal com recollia ahir l'informe de Transparència Internacional l'important és evitar l'opacitat, tot i que com bé sap aquest alcalde, la transparència no evita la corrupció, tot i que a alguns com Hilario Ramírez els doni vots, probablement perquè si roben almenys que siguin "honrats".

Read More

El Fòrum de la disbauxa

Bon dia i bon dijous internautes. Ronald Reagan digué en certa ocasió que 'La política és la segona professió més antiga de la història. De vegades crec que s'assembla molt a la primera.' I de motius no n'hi faltaven a aquest mal actor convertit en president dels EUA, cosa que malauradament també coneixem de prop a les nostres contrades. El darrer exemple ha estat l'informe que 10 anys després ha elaborat la Sindicatura de Comptes sobre allò que havia de ser una entrada massiva de capital i en realitat fou un dels nyaps més grans del consistori barceloní o "barcelonès" com li agradava dir a l'alcalde Joan Clos. El cas és que eren temps de vaques grasses i els milions sortien més que entraven amb una alegria extraordinària sense cap mena de control al Fòrum Universal de les Cultures.

Així, el document presentat ahir destaca que el pressupost de l'esdeveniment, cofinançat per Estat, Generalitat i Ajuntament, tingué un "petit" sobrecost de 240 milions d'euros que serviren per acabar de rematar el cúmul d'irregularitats tan propis de la tradició picaresca. L'informe és demolidor amb la gestió, especialment pel que fa a les irregularitats en la contractació de patrocinadors i personal, les indemnitzacions milionàries pels contractes blindats d'alguns directius, adjudicacions "digitals" sense justificar. El súmmum de tot plegat el trobem no només en el fet de tenir un 57% menys dels visitants previstos sinó també en que una dècada després encara no se sap el nombre d'entrades venudes i/o regalades.

L'actualitat d'avui també té com a protagonista la llei de consultes catalana després que ahir fos aprovada en comissió al Parlament, el penúltim pas abans de la ratificació definitiva que probablement tindrà lloc el setembre permetent la convocatòria legal de la mateixa. I aquest serà el punt número 1 de l'agenda del president de la Generalitat quan es reuneixi en el propers dies amb Mariano Rajoy, el qual ja ha tornat a donar un cop de porta a la possibilitat de reformular una pregunta pactada.

En aquest sentit, Artur Mas tranquil·litzava els partits favorables a la consulta i anuncià que mantindrà contactes amb ells per tal d'elaborar una estratègia comuna a l'hora d'abordar la trobada amb el president espanyol, que per cert continua anomenant la consulta no vinculant com a referèndum, segurament per justificar-ne el discurs el bloqueig. Resulta extraordinari observar els arguments de Moncloa perquè si adreçar-se el poble per conèixer què en pensa d'un fet transcendent és il·legal, aleshores per la mateixa regla de tres totes les enquestes demoscòpiques també ho són.

Parlant de sondejos, ben pocs pronosticaven que la que disputà el lideratge del PP Català acabaria abraçant el sobiranisme de CDC. Però la política com la vida dóna moltes voltes i la realitat s'acaba imposant, sovint no tant per ideologies sinó segons bufi Tramuntana, Mestral, Xaloc... D'aquesta manera, Montserrat Nebrera fou ratificada ahir com a candidata a ocupar l'alcaldia de Sant Just Desvern, coincidint amb la col·locació a la façana del Naixement de la Sagrada Família. Sincronia o no, el cas és que la llum celestial estelada ha permès el "naixement" sobtat d'una nova independentista.

La perla d'avui dijous ens la serveix la CNN i ens acosta a les noves mesures de producció que estan adoptant algunes empreses nord-americanes per tal de millorar els beneficis. La cadena parla en concret de WaterSaver Faucet, una companyia que ha implantat un innovador reglament que límia l'ús dels lavabos a 6 minuts per dia, sota l'amenaça de rebre sancions si els treballadors no s'ajusten a les normes.

La direcció ha argumentat les denúncies dels sindicats explicant que molts treballadors abusen del temps que passen al bany ja que aprofiten aquest parèntesi per fer ús del mòbil. A més, han decidit frenar les crítiques premiant amb una targeta de regal de 20 dòlars al mes per aquells que no utilitzin
els serveis en horari laboral.

En fi internautes, que a aquest pas acabarem amb restrenyiment perquè ni tan sols podrem cagar-nos en la mare que els va parir.

Read More

Iguals Sí, lliures No

Bon dia i bon dimecres internautes. El qui fou un dels escriptors més importants del romanticisme deixà escrit que 'La primera igualtat és l'equitat'. Aquesta evidència que deixava palesa Victor Hugo no sembla quel'hagin tinguin massa en compte la cinquantena d'intel·lectuals que ahir presentaren en societat la plataforma unionista "Libres e iguales". L'escenari no fou qualsevol, sinó que escortats pels ferotges lleons del Congrés de Diputats, els seus membres aprofitaren la trobada amb la premsa per manifestar la necessitat de defensar la unitat de la pàtria amb més fermesa davant la intenció d'algunes comunitats que segons ells pretenen "destruir" Espanya.

En la nova associació trobem la flor i nata del pensament conservador, però també veus progressistes. Així, la croada anticatana serveix per fer palesa l'especial concepció que alguns individus tenen de la democràcia, entesa com aquell estri que permet governar un país sempre que es faci allò que la casta vol, al marge de la sobirania popular. Entre els signants destaquen noms com el premi Nobel Vargas Llosa, Albert Boadella, Arcadi Espada, Adolfo Suárez Illana, Nicolás Redondo Terreros i Joaquín Leguina, entre altres "amants" de la nostra cultura.

Aquesta nova iniciativa pretén influir en el "problema català", especialment després que és fes pública la intenció del president espanyol de reunir-se amb Artur Mas, no fos cas que al gallec se li aparegués el seu apòstol Santiago i acabés permetent la consulta, un fet més que improbable. Per tant, no deixa de ser paradoxal que l'article 1 de la Declaració Universal dels Drets Humans serveixi per donar nom a una plataforma que lluny de ser lliure està sotmesa a la doctrina de l'espanyolisme més ranci que no contempla la més mínima variació de les seves fronteres per molt democràtica i legítima que sigui.

I mentre, Artur Mas tornava a l'espai mediàtic internacional en una entrevista concedida a la nord-americana cadena Bloomberg reivindicant la consulta i mostrant-se disposat a canviar la pregunta si això serveix perque el govern espanyol la toleri, perquè dóna la impressió que malgrat la llei de consultes que s'aprovara al Parlament els propers mesos, els poders de l'Estat no consideren que la "legalitat autonòmica" prevalgui per sobre de la nacional. El president de la Generalitat, a diferència del seu homòleg escocès, va deixar clar que veuria amb bons ulls una Escòcia independent perquè això ajudaria al nostre procés, sempre i quan aquests guanyin el referèndum el 18 de setembre.

Els darrers dies la incertesa torna a estar servida a causa dels rumors als mentideros de Madrid que apunten una possible sortida a la crisi catalana amb una jugada mestra, la qual no passaria per arribar a un acord in extremis en la línia de la Tercera Via, sinó en la possible convocatòria d'eleccions generals anticipades que permetrien a Mariano Rajoy anul·lar la consulta per la coincidència de dates, però alhora repetir la victòria electoral consolidant-se al govern malgrat la pèrdua d'alguns diputats. Aquest às a la màniga del cap de l'executiu aprofitaria el desgast del PSOE amb un secretari general acabat d'aterrar, el qual ha començat a trobar-se amb alguns entrebancs per part de l'entorn de l'encara secretari general, entre altres el fet que no li hagi cedit encara el despatx a Pedro Sánchez o que el mateix Rubalcaba hagi organitzat demà un acte per a major glòria de la seva persona.

D'aquesta manera, no només són els banyistes del Masnou i Premià de Mar els que pateixen restriccions a causa dels taurons tintores sinó que també al carrer Ferraz de Madrid. Aquestes desavinences també es feren efectives ahir en l'elecció del conservador luxemburguès Jean-Claude Juncker com a nou president de la Comissió Europea. Si bé en un primer moment, els socialistes espanyols havien anunciat un acord amb el PPE per donar-li suport, els eurodiputats reberen l'ordre contrària de Pedro Sánchez, causant cert desconcert i malestar tal com explicà Ramón Jáuregui. Però hi hagué quelcom més ahir a Brussel·les, perquè finalment Francesc Gambús (UDC) decidí votar Juncker, tot i que aquest ha manifestat per activa i per passiva estar en contra del dret a decidir dels catalans. O sigui, que del famós "Entre Juncker i Catalunya, sempre ens quedarem amb Catalunya" de Duran, constatem novament la credibilitat del líder democristià.

En el terreny de les perles avui ens fem ressò de l'impactant cas d'una blogera francesa que ha vist com es convertia en notícia després de visitar una coneguda pizzeria de Bordeus. El problema de Caroline Doudet no fou patir algun tipus d'intoxicació sinó el fet de manifestar públicament la seva opinó força negativa vers la qualitat de l'establiment. I és que aquesta té la mala costum de publicar la seva opinió al seu blog i això a vegades senta més malament que el propi menjar. Si més no tenint en compte la sentència d'un tribunal que l'ha condemnada a pagar 1.500 euros després que el restaurant la denunciés atribuint-li la pèrdua de clientela a causa de la crítica gastronòmica corrosiva. 

Així que ja ho sabeu internautes, llibertat d'expressió total, això sí, sempre que es pagui.

Read More

Sacrificat

Bon dia i bon dimarts internautes. El que fou conegut com el Libertador de gran part de Sud Amèrica digué en certa ocasió que 'Per a l'èxit del triomf sempre ha estat indispensable passar pel sender dels sacrificis.' Aquestes paraules de Simón Bolívar segurament podrien tenir quelcom a veure en la decisió de qui estava cridat a ser l'hereu d'Artur Mas, Oriol Pujol Ferrussola. Han calgut setze mesos de continues pressions judicials i mediàtiques perquè el fill de l'expresident hagi llençat la tovallola i no només deixa definitivament la secretaria general de CDC sinó també l'acta de diputat al Parlament.

I és que la llosa de les ITV juntament amb el marcatge que està patint la família Pujol han fet decantar la balança del que durant anys ha estat considerat l'enfant terrible de les files convergents. Pujol que sempre s'ha declarat independentista s'ha vist atrapat pels esdeveniment i és evident que el patí no està com per anar sembrant dubtes amb presumptes intermediacions opaques i explicacions poc clares.

Per tant, la dimissió del dirigent no ha estat cap sorpresa perquè de fet fa temps que era més que previsible, ja que la llegenda de l'au Fènix que renaixé de les seves cendres queda més com una utopia perquè en aquesta nissaga fa temps que li tenen botada des de Madrid, especialment perquè això de burxar en la ferida d'algú que s'havia posicionat clarament a favor del procés amb aquella frase comparant Espanya amb aigües podrides en el Congrés en que Convergència canviava l'estratègia apropant-se a l'independentisme, malgrat en aquell moment preferien anomenar-lo sobiranisme.

Així, Oriol Pujol ha preferit tirar pel dret i deixar enrere l'erosió que el seu cas pot ocasionar al procés, perquè tot i les ombres que pugui haver-hi sempre s'ha declarat un ferm partidari d'assumir un estat propi. Malgrat la tardança de la seva decisió, cal dir que era més que necessari aquest sacrifici personal, no tan sols per l'interessat sinó també per la higiene d'allò que ens ocupa, que no és ni menys que la construcció de les estructures d'un nou país i em temo que el tan preuat oasi català fa temps que també fa un cert tuf.
Sigui com sigui, tot i que alguns s'esforcin en gran manera a torpedinar diàriament la nostra aspiració legítima, ahir el Consell Assessor per a la Transició Nacional va presentar quatre nous informes que estudien àmpliament diversos aspectes que aconsellen optar per la independència. En aquest sentit el president del CATN va explicar que un futura emacipació de Catalunya no comportaria haver d'abandonar l'Euro ni tampoc quedar desabastits de fonts energètiques, ja que no només estarien garantides sinó que a més resultarien fins un 30% més barates que ara. D'altra banda, en quan al deute deixà clar que un nou país només hauria d'assumir la part proporcional del deute però també dels actius, un fet que comportaria una dura negociació amb Espanya pel traspàs de poders o bé tirar pel dret amb la DUI si aquests seguissin obcecats amb el sempre recorrent discurs "constituicionalista".

La perla del dia ens porta una notícia molt més sorprenent que l'aprovació per part de l'Esglèsia Anglicana d'ordenar dones bisbe, i és que si bé diuen que en el cinema ja està tot més que inventat, el veterà director suec Anders Weberg ha desmentit aquest extrem anunciant quelcom nou. Weberg s'ha proposat dirigir el film més llarg de la història amb un minutatge més que exagerat: 720 hores.

"Ambiancé" que així s'anomenarà el mega-llarg metratge consistirà en un viatge surrealista i oníric amb certes pinzellades biogràfiques. Seguint amb la línea, la pel·lícula tindrà un primer trailer amb una durada de 72 minuts, força menys que els que tindra el 2018 en que el nou avançament serà de  hores i 20 minuts. Aquesta nova "Historia interminable" podria fins i tot provocar un nou concepte de cinema ja que vist el minutatge caldria anar-hi amb tendes de campanya i forces queviures. Així fins i tot les agències de viatges podrien ampliar la seva oferta per anar a passar les vacances al cinema. 

El millor de tot plegat és que el propi director ha anunciat que destruirà la seva creació passats 30 dies, quelcom que si no fa ell ho acabaran fent els propis espectadors avorrits de menjar crispetes, algunes ja caducades.

Read More

Retratats

Bon dia i bon dilluns internautes. 'M'agraden més les persones que els principis, i el que més m'agrada en aquest món són les persones sense principis'. Aquesta provocadora i cínica frase del gran escriptor Oscar Wilde capta perfectament la impressió que la ciutadania té de bona part de la classe política. La duresa de l'actualitat sovint coincideix en diversos àmbits, i és que mentre l'empresa catalana Fotoprix anunciava el cap de setmana la presentació d'un concurs de crèditors, PSOE i PSC feien el seu particular concurs per tal de recuperar la credibilitat perduda els darrers temps.

D'aquesta manera, la fotografia en el camp socialista tenia com a protagonistes Pedro Sánchez i Miquel Iceta, els quals eren escollits com a nous líders del PSOE i PSC respectivament. Davant un panorama desolador, vistos els recents comicis europeus no deixa de tenir cert mèrit presentar-se per dirigir dos partits que viuen les seves hores més baixes fent que Rubalcaba i Navarro acabessin llançant la tovallola per donar pas a noves cares.

Ara bé, si bé Pedro Sánchez era un diputat ras i desconegut com en el seu dia fou Zapatero, no deixa de ser significatiu el pes que ha tingut, novament, Andalusia en recolzar-lo fins el final. Així, la vella guàrdia socialista del secretari general sortint ha quedat més que tocada en no materialitzar-se l'aposta per Eduardo Madina i sí la del candidat de la baronesa Susana Díaz. Però Sánchez haurà de fer molta feina perquè el que té al davant no és precisament una bassa d'oli, sinó més aviat una vinagreta o una salsa agredolça tenint en compte que hi haurà una dura batalla entre les diverses famílies socialistes per guanyar les primàries per ser candidat a la presidència del govern.

Miquel Iceta, tot i tenir el 85% de suport dels militants que ahir el votaren, tampoc té una papereta massa fàcil, especialment perquè reconstruir un partit sense variar ni un mil·límetre la posició no sembla la millor estratègia del món, i menys plantejant una nova pregunta anacrònica que ja de per sí és un nyap donat que el pacte fiscal està més que oblidat i ara la gent apunta més alt.

Per tant, la feina d'ambdós dirigents serà feixuga si volen desmentir amb fets i no només amb paraules la pèrdua de confiança que vaticinen enquestes com les que apareixia a El Economista, segons la qual Podemos podria esgarrapar el vot d'esquerres posant-se només a cinc punts del PSOE. Quelcom semblant pot passar a Catalunya, perquè aquest suposat "perfil propi" que vol marcar el PSC, només cal tenir en compte que ahir els militants catalans no només triaren el seu primer secretari sinó també el secretari general que ocuparà el despatx del carrer Ferraz de Madrid.

Mentrestant, a casa nostra encara hi ha veus que continuen preguntant-se el sobtat canvi de Mariano Rajoy per accedir a reunir-se amb Artur Mas, després que el primer reiterés en nombroses ocasions que no es trobarien si era per parlar de la consulta. Si bé el president del govern del Govern ja ha dit que la seva posició no ha canviat respecte a permetre que els catalans votem. Aleshores, per què aquesta entrevista després de tant temps negant-s'hi? Són varis els que apunten no a una intervenció divina, sinó reial, però d'altres també asseguren que a mesura que s'apropa el 9-N l'executiu espanyol plantejarà alguna oferta que emmiralli els catalans i ens tregui aquests anhels separatistes del cap.

A l'exterior, destaquem la notícia que publica avui el diari ARA, segons la qual el Parlament britànic ha elaborat un document intern de 7 pàgines en el qual té en qual analitza la repercussió que tindria una Catalunya independent, un fet que pel que es veu i malgrat el silenci de molts governs, espanyol inclòs, està prenent força a les cancelleries, tal com demostra que cap dirigent internacional s'ha mullat en contra de la independència del nostre país per molt que l'executiu de Rajoy els ho han implorat mil i una vegades.
La perla d'aquest primer dia de la setmana ens la porta l'agència de notícies France Press, la qual es fa ressò del problema que ha causat un treballador de l'hotel Le Meridien de Nova Delhi, després que un client arribés amb un flamant Lamborghini Gallardo. El cas és que l'aparcacotxes del luxós establiment no deuria estar massa avesat a conduir aquest tipus de gran cilindrada i acabà convertint el que havia de ser una simple maniobra en una topada en tota regla contra un mur de formigó. L'incident que segons els pèrits de l'assegurança suposen uns danys valorats en 335.000 dòlars que ningú vol fer-se'n càrrec. Veurem com acabà l'assumpte d'aquesta maniobra a 130 per hora, especialment perquè ves a saber si el malaurat treballador haurà d'acabar assumint la reparació descontant-li de la nòmina d'ell, així com de la diverses generacions posteriors tenint en compte la factura del cotxet.

Read More

Si l'enveja es tornés tinya

Bon dia i bon dimecres internautes. 'Quatre característiques corresponen al jutge: Escoltar cortesament, respondre sàviament, ponderar prudentment i decidir imparcialment'. La cita del filòsof grec Sòcrates hauria de ser l'ideal de tot sistema judicial, però el cas és que si tenim en compte la credibilitat que aquest estament té entre la ciutadania deixa bastant que desitjar segons els darrers resultats del CIS. "Si l'enveja es tornés tinya, mig món grataria", si més no en som alguns que sentim aquesta necessitat d'alliberar-nos d'una picor desmesurada que ens afecta quan veiem que el lema principal de la Revolució Francesa continua vigent, i aquí sentim ploure perquè la constitució i les seves castes impedeixen que el sol brilli. Llibertat, igualtat, fraternitat s'han tornat a escoltar al país veí després que tot un expresident fos interrogat i detingut durant força hores a causa d'una investigació per tràfic d'influència.

Òbviament, aquesta enveja sana no ve pel fet de tenir un cap d'estat esquitxat presumptament per la corrupció, perquè això aquí n'estem més que servits, però si perquè a diferència del que constatem diàriament aquí, els francesos tenen força diferenciats el poder judicial i executiu, ben lluny del cas espanyol que sovint sembla un binòmi difícil de separar. És evident que França ens guanya per golejada en el terreny democràtic, perquè amb Sarkozy ja són dos els presidents que han hagut de passar pels tribunals, com ja ho feu en el seu dia el seu predecessor Jacques Chirac l'any 1995.

Quan vegeu les barbes del vostre veí tallar…, poseu les vostres a remullar. Aquesta és la idea que més tard o més d'hora haurien de tenir present els nostres dirigents, que encara veuen amb certa indiferència el fet que a "Sarko" se l'imputi, juntament amb el seu propi lletrat, un jutge i un advocat de la Cort de Cassació perquè hauria fet gestions il·legals per esbrinar com anaven les investigacions obertes sobre el presumpte finançament de la seva campanya amb 40 milions d'euros per part de Gadafi.
Aquí en canvi, el cas Gürtel fa anys que no avança i el cas Urdangarín sembla que no acabarà traspassant la línea vermella, ja que qui més qui menys te clar que les altes instàncies judicials tenen molt present qui mana i com a molt, per tal de calmar la pleb, acabaran posant una simple sanció econòmica i passant pàgina fent honor a la sempre recorrent cita cristiana: "Aquí pau i després glòria".
I mentre a la capital del reino l'ambaixador dels EUA a Espanya, James Costos, tornava a crispar els nervis del govern espanyol afirmant que el seu país s'adaptaria sense problema a una Catalunya independent si es donés el cas, el president del govern meditava en veu alta parlant d'una possible reforma de la llei electoral. El tema no és menor, perquè després de perdre 2,6 milions els populars s'han posat les piles no per corregir i millorar les polítiques socials sinó per mirar de blindar el seu poder canviant la forma de triar els alcaldes, essent únicament la llista més votada la que pugui governar el municipi. Així, el PP s'asseguraria que malgrat el mals resultats, poguessin mantenir fins a 40 capitals de provincia com Madrid o València en les properes eleccions del 2015.

La Perla d'aquest dimecres ens situa a la capital britànica, seu de la famosa i prestigiosa Sothebis. La premsa d'aquell país ha tornat a situar a la polèmica Tracey Emin, una jove artista que el 1999 guanyava el Premi Turner amb una obra més que qüestionable. Si en el seu dia "My Bed" ja aixecà polseguera entre els intel·lectuals, ara torna a l'actualitat perquè la casa de subhastes ha anunciat que el preu adjudicat a'aquesta obra centrada en la imatge d'un llit sense fer, amb els llençols tacats d'orina, i el terre farcit de preservatius, cigarretes, calces i diverses substancies, ha estat 3,2 milions d'euros.

Un fet que demostra l'evolució del nou art per alguns i la decadència per uns altres. En definitiva, no renyeu pas als vostres fills/filles si no s'han fet el llit o endreçat la cambra, simplement feu una foto i difoneu-la, ves a saber si els vostres hereus us faran milionaris!

Read More

El matamosques

Bon dia i bon dimarts internautes. Explica la llegenda que durant la guerra del francès, Girona va veure's sotmesa a un setge sever per part de les tropes gales i fou gràcies a l'esperit de Sant Narcís personificat en un exèrcit de mosques el que aconseguí fer recular l'enemic. Ha plogut molt des d'aleshores però el fibló llegendari continua pul·lulant per les nostres contrades si tenim en compte el marcatge que ahir feia la secretària general del PP al nou rei. Hom que sempre ha estat republicà no deixa de sorprendre's al veure com Cospedal li recordava al monarca les seves obligacions com a cap d'Estat, no fos cas que ho hagués oblidat.

Aquest avís o advertiment per garantir la unitat de la pàtria no deu pas haver caigut massa bé a La Zarzuela, no tant perquè no hi estigui d'acord en el fons, però no en la forma. Aquesta estratègia del PP per mirar de trencar qualsevol tipus de pont de diàleg que la corona pugui establir per mirar de rebaixar la tensió entre Espanya i Catalunya. Evidentment, l'executiu de Rajoy no les té totes amb el cap d'Estat per por a que acabi arremangant-se i prometent alguna concessió a aquests "rebels" catalans tossuts que volem la independència.

Això d'ensenyar el "matamosques" al monarca per evitar temptacions no acostuma a passar sovint, però és clar, el context on és produí era més ideal: la inauguració del Campus d'estiu de la FAES. D'aquesta manera l'atmosfera era prou propícia, donat que les relacions entre José María Aznar i la casa del Rei no han estat pas mai un bassa d'oli. De fet el nom de l'expresident sempre ha sonat als mentideros de Madrid com a principal instigador a l'hora de treure els drapets bruts dels Borbons per tal d'acabar ell mateix presidint una república.

I mentre a Can PP li llegien la cartilla i reiteraven la negativa a reformar la constitució a causa de "puntuals" problemes territorials, Felipe VI i la reina republicanca visitaven el Vaticà en el seu primer viatge oficial. No sabem si per encomanar-se a déu a través del pontífex per tot el que li cau a sobre, ara que alguns dels seus súbdits el tracten de borinot potser per allò de que durant molts anys fou Príncep de Girona.

A casa nostra la notícia se centrava en la detenció de tres persones acusades de ser els presumptes autors de l'agressió a un jove asiàtic que va cometre l'error de coincidir amb aquests neonazis al metro de Barcelona. Afortunadament, els internautes van aconseguir ser més ràpids i la prepotència dels agressors, en forma de "xuleria" publicant tant covarda gesta, fou el punt de partida per poder identificar aquests delinqüents. La informació sobre l'acte racista prengué també un cert caire polític després que sortissin també a la llum diverses fotografies del detinguts amb la flor i nata de C's: Albert Rivera i Jordi Cañas. Malgrat el desmentiment per part de Ciutadans que aquests militessin al partit, no deixa de ser curiós que joves d'aquesta ideologia se sentin atrets per aquesta formació. Potser que s'ho facin mirar, aquells que volien "muntar un Ulster" a Catalunya.

L'Agència France Press és la responsable de portar-nos la perla d'aquest dimarts, i ho fa parlant de Greta Taubert, una jove alemanya que acaba de presentar "Apocalipsi ara!". El llibre d'aquesta periodista relata els 365 dies que ha passat sense gastar ni un euro en menjar, beure o vestir-se, per tal de demostrar que sense l'actual sistema econòmic també és possible viure. Al llarg d'aquest any Greta ha subsistit fabricant desodorants i productes d'higiene casolans, a més de conreuar el seu propi hort i recórrer en autostop gairebé 2.000 km al llarg d'Europa, on s'allotja en diverses cases okupa.

No sabem si la periodista tornarà a caure en la sempre qüestionable societat de consum, però el que sí que és empíricament demostrable que malgrat la moda de portar barrets fa temps que ha passat, no és menys cert que entre nosaltres sempre hi ha garrepes i aprofitats que tenen teranyines a la cartera i continuen vivint de gorra.

Read More