Hi hagi Pau, germans
Bona tarda i bon dijous internautes. Escrivia fa uns segles Isaac Newton que 'Els homes construïm massa murs i no suficients ponts.' D'aquestes paraules del físic i matemàtic n'haurien d'aprendre uns quants dirigents de casa nostra que lluny d'afavorir el consens per enfortir el procés prefereixen marcar perfil propi a pocs dies de la Diada. Es clar que tot foc té sempre un guspira que l'encén i aleshores cal una important dotació de bombers per fer un tallafocs i extingir l'incendi. Com ja era d'esperar, el president de la Generalitat va haver d'arremangar-se per desmentir, encara que subtilment, la seva vicepresidenta que hores abans havia deixat anar que si aquest no es podia celebrar sempre hi haurà altres 9-N en el calendari.
Avui mateix, Joana Ortega ha hagut de capejar el temporal i ha passat pel canal 3/24 per apaivagar els ànims, i així deixar també tranquils Artur Mas i els partits proconsulta. Aquesta actitud de la vicepresidenta fa que malpensar, no pas perquè pugui haver tingut un lapsus linguae, però sí perquè segueix la tradicional escola de Duran i Lleida al sortir-li de tant en tant la vena sincera i hores més tard desmentir-ho dient que se'l malinterpreta.
Com be va recordar el màxim responsable de la Generalitat "només hi ha un pla, que és votar. Cal fer-ho bé i amb intel·ligència", i passi el que passi sempre es consultarà la resta de partits a l'hora de prendre una decisió en un o altre sentit. Veurem si al marge dels atacs que anirem patint des de Madrid els nostres acaben adonant-se que tenen un mandat de la ciutadania i per tant cal actuar amb fermesa i no fent el joc a aquells que cada dia es freguen les mans amb l'aparició de declaracions fora de lloc, especialment perquè ni s'ha convocat oficialment la consulta ni s'ha impugant, i en política tampoc resulta això de posar la vena abans que la ferida.
Parlant de ferides que prometen ser profundes, la jornada passada el secretari general de Manos Limpias afirmava tenir informació sobre el trasllat de diversos milions d'euros a Suïssa en cotxes oficials del govern català quan Jordi Pujol n'era el president. A part de furgar en la ferida amb l'únic objectiu real de gangrenar l'independentisme, el sindicat ultradretà comença a fer forat i assegura que aviat portarà testimonis que provaran el cobrament de comissions d'obra pública per part de la família Pujol Ferrussola. I aquí radica el nostre mal, ja que als més que provats indicadors que demostren que Espanya ens roba, la caverna contraataca fent ús de la demagògia explicant que més aviat som els catalans els que hem estat defraudant i manllevant els seus calers.
De tota manera, en aquesta vida per molt que molts s'hi escarrassin no tot són contes i faules, i és per aquest motiu que s'hi algun tipus d'irregularitat es confirmés posaria també en qüestió la credibilitat dels governs espanyols de PSOE i PP per durant anys haver estat còmplices d'un secret a canvi de permetre la governabilitat d'una Espanya, on per cert tothom sembla haver oblidat que de hi ha milers d'imputats per un i altre bàndol
I és que el frau pujolià no només ha quallat a les Espanyes sinó també en l'àmbit internacional. Un dels referents mundials de la premsa estrangera és el 'Financial Times', el qual dedica el seu editorial a destacar l'impacte que ha suposat aquest escàndol. El rotatiu va més enllà i aconsella el president Rajoy perquè negociï a la baixa amb Artur Mas, ja que veu el procés català certament tocat. Ara bé, l'anàlisi publicada explica que si el govern espanyol no mou fitxa aleshores pot trobar-se amb una patata encara més calenta a les mans: la victòria contundent d'Esquerra Republicana.
La perla d'aquest dijous ens la porta The Washington Times, el qual publica la polèmica generada al EUA per un petit restaurant familiar de Carolina del Nord. Ja ho diuen els experts que la manca de recursos aguditza l'enginy i aìxò és el que va portar Jordan Smith a oferir un 15 per cent de descompte en els seus menús.
Això que en un principi no seria pas res de l'altre dijous, va provocar les ires d'una important fundació de Wisconsin que predica la llibertat de culte religiós. La iniciativa de la propietària no és que no tingués èxit en un primer moment, però finalment la pressió ha pogut més que el màrqueting i finalment la propietària ha decidit suspendre l'oferta per aquells clients que resessin abans o després de l'àpat.
Sigui com sigui internautes, qui no es consola és perquè no vol, i així ho expressava un vell poeta: 'Era ateu fins que els hindús em van convèncer que jo era Déu'.
Ara és l'hora... de capitular?
Bon dia i bon dimecres internautes. Escrivia un dels pares de la ciència moderna que 'L'única manera de descobrir els límits del possible és anant més enllà d'ells, a l'impossible.' Aquesta frase d'Arthur C. Clarke no la deu pas compartir Joana Ortega com ja comentàvem ahir, especialment perquè lluny de defensar el Sí-Sí, com de fet fan companys seus al govern i a la federació, va aconseguir superar la calor pròpia del dia i alhora treure de polleguera els socis parlamentaris que encara els recolzen.
I no n'hi havia per menys, perquè si ANC i Òmnium miren de mobilitzar aquests darrers la gent per sumar-se a V de l'Onze de Setembre i convertir la Diada en un element decisiu per votar el 9-N, les paraules d'Ortega afirmant que si les institucions espanyoles no permeten la consulta sempre podrà fer-se en qualsevol altra data. Resulta sorprenent que una persona amb una llarga trajectòria política faci aquest tipus d'afirmacions que enlloc d'ajudar i facilitar els esforços de molta gent només fan que crear dubtes sobre una possible capitualació d'aquells que han de posar-nos les urnes.
Així, la vicepresidenta i dirigent d'UDC demostra que malgrat la seva recent llicenciatura en psicologia sembla que no n'hauria fet massa ús, tenint en compte que descafeinar el 9-N en un moment tan delicat no és la millor manera per recuperar la confiança dels electors. Però és clar, una cosa és la psicologia i l'altra tenir mà esquerra o cintura política.
Òbviament, la premsa espanyola es fa ressò d'aquesta picabaralla estiuenca entre govern i ERC, especialment el diari El País , el qual aprofita la munició brindada i parla de la divisió existent a l'independentisme català. A més dels republicans, també s'han escoltat altres veus crítiques com les d'ICV-EUiA i la CUP, que no entenen perquè aquests dubtes d'última hora davant el més que previsible dictamen del TC, i hom que fa temps que s'afaita no crec que es produís un gir copernicà la doctrina de l'Alt Tribunal.
Es clar que com diu un vell proverbi espanyol "De todo hay en la viña del Señor", i a casa nostra al marge de que Duran pugui celebrar que una companya de partit pensi com ell, també a Can PSC somriuen d'alegria i aprofiten per instar al president Mas que faci cas de la seva subordinada i es deixi estar de consultes molestes i poc federals.
La perla d'aquest dimecres ens la publica l'edició britànica de Yahoo news , on constatem allò que en altres àmbits ja és vigent: "torna l'antic". No cal que tremoli pas Màrius Carol, perquè no parlem d'antics exdirectors de diaris sinó de l'èxit que ha tingut un veterà artista nord-americà al substituir les noves formes de comunicació i marquèting per les de tota la vida.
Lluny de combregar amb les xarxes socials i malgrat que alguns se'n burlessin titllant-lo d'estar demodé, el nostre protagonista ha optat per buscar-se xicota enganxant cartells per tot Manhattan. D'aquesta manera la "Gran Poma", s'ha vist invadida per 500 pamflets explicant el seu reclam.
L'home ha quedat més que desbordat, ja que segons explica el portal hauria rebut fins a 100 trucades al poc de penjar els cartells i 1.600 durant la primera setmana. interessant-se pel tema "amoril" i 1.600 durant la primera setmana.
Veurem si finalment té sort, però en tot cas sempre ens quedarà el consell del gran Oscar Wilde: 'Escullo als meus amics per la seva bona aparença, als meus coneguts pel seu caràcter i als meus enemics per la seva raó.'
Encara dubtem?
Bon dia i bon dimarts internautes. 'Si comença un amb certeses, acabarà amb dubtes; més si s'accepta començar amb dubtes, arribarà a acabar amb certeses.' Això que en un principi capficava el Filòsof i estadista Sir Francis Bacon fa temps que també preocupa els catalans en forma de nebulosa jurídica i els nostres polítics no és que hi ajudin pas massa. A l'igual que ja passa amb "consulta" o "referèndum", el concepte legal s'ha convertit en cavall de batalla que serveix per vestir amb més o menys fortuna l'argumentari del dret a decidir. Afortunadament, les paraules si resten escrites costa més que se les emporti el vent i no va malament fer un repàs a les hemeroteques que ens recorden aquella famosa frase: la consulta es farà sí o sí.
El cert és que ningú sap si el 9-N s'acabarà celebrant o commemorant com la Diada, i de la fermesa incial tornen a sortir veus del bàndol proconsulta (que no sobiranista), que condicionen la posada d'urnes a que finalment un Tribunal situat a 500 Km, que no ens té especialment simpatia, acabi dictant que l'acte de preguntar a la ciutadania de Catalunya se surt del que l'Estat considera legal. La qüestió radica doncs en si hem de fer cas a la llei espanyola o la catalana, tot i saber que aquesta darrere sempre queda supeditada a la primera mentre nosaltres continuem acceptant aquest principi d'autoritat imposat des de fa tres segles.
La vicepresidenta Joana Ortega i el coordinador del Pacte Nacional pel Dret a Decidir, Joan Rigol, van assegurar en diferents entrevistes radiofòniques que la decisió de poder votar o no passa inevitablement pel posicionament que adopti Espanya, ja que si la impugnen ells no podrien avalar la consulta perquè ""no seria prou democràtic perquè fos la base d'una política de futur" i s'haurien de buscar altres fòrmules o moments, com si aquestes alternatives si fossin legal a ulls de l'Estat.
Al marge d'aquestes consideracions, l'expresident del Parlament també aconsellà Jordi Pujol que el mes de setembre doni explicacions a la Cambra catalana per aclarir la confessió de l'herència fantasma. En aquest sentit, suposo que pensant que la millor defensa és un bon atac, la família Pujol Ferrussola estari estudiant querellar-se contra BPA i Andbank per violació del secret bancari. D'aquest capítol, només destacar la pobre defensa que Manuel Cuyàs, autor de les 'Memòries' de l'expresident' feia a La Vanguardia justificant l'acció de l'exhonorable tot dient que estava més preocupat pel país que no pas per la seva persona, raó per la qual "se li hauria passat" declarar-ho a hisenda.
La perla del dia, tot i la semblança no té relació directa amb la crisi porcina que afecta als ramaders catalans després del veto rus als productes europeus. Ara bé, la informació publicada per l'edició nord-americana del Huffington Post podria fer-nos dubtar, perquè el diari explica un concepte trencador de la indústria del perfum.
El culpable o l'artífex és Daniel Peltz, professor de Cinema que s'ha aventurat en el món de les olors i ha creat una fragància a partir de la suor dels bufadors de vidre se Suècia. La idea li sorgí després de visitar una factòria i percebre la peculiaritat d'aquella flaire.
D'aquesta manera, a partir d'una recepta secreta ha elaborat una essència que barreja els efluvis del vidre i la transpiració dels professionals que el treballen. El perfum segueix la innovadora moda d'altres dissenyadors que han elaborat fragàncies a partir de substàncies tan poc agradables com el vòmit de balena.
Caldrà estar atents i veure si això de suar la samarreta acabi donant beneficis a aquest emprenedor. Sigui com sigui, el famós inventor Thomas Alva Edison ja deia que 'El geni és un u per cent d'inspiració i un noranta-nou per cent de suor.'
Caldrà estar atents i veure si això de suar la samarreta acabi donant beneficis a aquest emprenedor. Sigui com sigui, el famós inventor Thomas Alva Edison ja deia que 'El geni és un u per cent d'inspiració i un noranta-nou per cent de suor.'
No ens adormíssim pas!
Bon dia i bon dilluns internautes. L'actor i director Woody Allen va escriure en certa ocasió que 'Cal treballar vuit hores i dormir vuit hores, però no les mateixes.' No cal entrar en un insomni crònic però tampoc és qüestió d'adormir-se sobre els llorers, perquè sigui per naps o per cols, la sensació que es respira a l'ambient a manca de 30 dies per la Diada és que ens cal més cafeïna i menys valeriana. Tots els reptes són difícils i més el nostre que ha viscut en letargi durant 300 anys fins que després de la decisió del TC de retallar l'Estatut la gent començà a despertar.
No sé si és el doctor Estivill estaria d'acord en pensar que els somnis mals resolts acostumen a derivar en malsons, i el nostres fa massa temps que duren. Cal doncs aprofitar aquest context d'il·lusió i no deixar-nos vèncer ni pel cansament ni aquesta malaltia tan comuna als nostres dies anomenada sedentarisme. És ben sabut que si les manifestacions no arriben enlloc acaben cansant el personal, però ara que ho tenim a tocar dels dits no podem endur-nos pel tradicional "uf que hi vagin els de Barcelona" perquè no és aquesta ciutat la que vol emancipar-se sinó tot el país, i per tant cal fer un nou esforç de mobilització que deixi bocabadats els mesetarios exhibint el nostre múscul pacífic, lliure i democràtic.
Tot i que de moment des de l'ANC i Òmnium no volen crear angoixes innecessàries, sí que hi ha un xic de preocupació perquè a data d'ahir encara hi ha 69 trams per omplir dels 73 que té la V de la Diagonal, un fet que contrasta amb el nombre d'inscrits a la Via Catalana de l'any passat on el degoteig era constant. Davant d'això ambdues organitzacions entonaven un cert mea culpa per haver-se centrat més en la campanya del 9-N enlloc de 11-S. En aquest sentit, encara queden dies per invertir la tendència, però no tants com llonganisses perquè estiguem de braços creuats que de fet és el que desitgen des de la capital del Reino.
Així, si encara volem seguir aspirant a guanyar la partida hem de ser conscients que ens cal fer molta feina, i mostrar al món la nostra determinació que lluny de defallir seguim ben vius i decidits a seguir endavant pesi a qui pesi. D'aquesta manera, Òmnius i Anc tornen a insistir en la necessitat de fer els deures i inscriure's si no ho hem fet ja al web Ara és l'hora.
Seguint la línia navarrista, Miquel Iceta, com no podia ser d'altra manera ha volgut donar llibertat a la militància socialista que vulgui assistir a la V. Enguany però, aquesta llibertat a diferència del 2013 es fa extensiva a l'acte que la plataforma Societat Civil Catalana ha organitzat a Tarragona per contraprogramar l'independentisme. Serà interessant veure si hi ha algun dirigent del PSC prefereix quedar-se a casa o bé és conseqüent i s'hi presenta d'acord amb el que diu fora de micròfons.
La primera perla de la setmana ens arriba de la premsa nord-americana, perquè la multinacional PepsiCo, propietària també de Fregit-Lay, ha decidit prendre mesures d'estalvi per afrontar la pèrdua de facturació dels últims anys. De moment, els directius han evitat parlar de retallades en les plantilles, però sí que han explicat com pensen estaviar fins a 50 milions de dòlars.
La fòrmula màgica passa per aplicar el mateix procediment que ja aplica l'any 1987 American Airlines, quan va deixar de servir en els seus vols una oliva per amanida, un simple gest que li comporta un estalvi anual de 40.000 dòlars.
En el cas de PepsiCo, la companyia ha calculat que eliminant 5 patates de cada bossa (14 grams menys) tindran uns beneficis de 21 centaus (uns 15 cèntims) per cada bossa, malgrat que com era de preveure el preu de final del producte no s'abaixarà pel consumidor.
En el cas de PepsiCo, la companyia ha calculat que eliminant 5 patates de cada bossa (14 grams menys) tindran uns beneficis de 21 centaus (uns 15 cèntims) per cada bossa, malgrat que com era de preveure el preu de final del producte no s'abaixarà pel consumidor.
En fi internautes, quanta raó tenia el nostrat Capità Enciam quan deia que "Els petits canvis són poderosos".
Com si res?
Bon dia i bon divendres internautes. Escrivia el gran Umberto Eco que 'Dissimular és estendre un vel compost de tenebres honestes, del qual no es forma la falsedat sinó que es dóna un cert descans a la veritat. Aquesta disfressa temporal de la realitat o tocada de violins és la que s'escoltà ahir a Queralbs en un dia marcadament assolellat malgrat que alguns sentissin ploure a l'hora de respondre certes preguntes després de dues setmanes d'un silenci atronador.Si de bon matí, l'expresident s'escapolí de la premsa amb allò tan típic i gastat del "no comment", algú deuria explicar a Jordi Pujol que la callada per resposta sempre denota certa culpabilitat, i unes hores mes tard el vot de silenci es trencà un xic i els periodistes que feien guàridia aconseguiren arrencar-li algunes paraules. En comunició el llenguatge no verbal sovint diu molt més que l'oral, i la jornada passada el terretrèmol de magnitud 12 amb epicentre d'evasió fiscal no semblà que l'hagués afectat gaire perquè ni els tics facials s'havien incrementat ni tampoc apareixia compungit ni amb el cap cot, segurament perquè la processó va per dins o perquè hi ha certes dosis de cinisme que no han abandonat el personatge.
Aquesta és la sensació que ens va quedar a tots aquells que vam poder-li sentir, amb aquell somriure de nen entremaliat que sap que l'han enganxat fet una malifeta, al fins fa poc un referent del catalanisme. Després de respondre que es trobava bé, "tot i que la situació no és agradable", com si tot no anés amb ell, afirmà que "si en algun moment alguna instància jurídica o tributària em vol cridar, assumeixo el compromís, evidentment, de contestar a les preguntes que se'm facin". Ves per on, tots pensàvem que fent aquell acte de contricció tot hauria quedat en un simple malentès, només faltaria ! Ara bé, si en la resposta anterior mostrava la seva total disposició a col·laborar si era estrictament necessari, en la contesta següent sobre comparèixer al Parlament, els dubtes canviaren veu i cara del vell polític que assegurà no tenir-ho clar, entre altres coses perquè al no ser obligatòria sempre pot estalviar-se escoltar el sermó de la muntanya de l'oposició.
Les telenovel·les sempre han de tenir una amant despitada i rancuniosa, i aquest culebrot o reality show, només ha fet que començar malgrat trobar-se en el punt àlgid. En aquest cas on els guionistes van incorporant nous elements diàriament que emboliquen més la trama, trobem el personatge de Victoria Álvarez, l'exparella de Jordi Pujol Ferrusola que continua prodigant-se per les televisions més "selectes" per seguir despotricant d'una família al més pur estil Belén Esteban amb el clan d'Ambiciones. Seria interessant saber també si aquesta senyora té algun tipus de vinculació amb el CNI o bé els hi està fent la feina de forma desinteressada.
El que si que sabem segur és que el tan esperat documental 'L'endemà' d'Isona Passola ja té disponible el tràiler. El
projecte que s'estrenarà el proper 5 de setembre als cinemes en versió original (català) analitza les possibles conseqüencies del dia després de convertir-nos en independents. Un fet que veuen impossible tant PP com C's, els quals han tornat a sorprendre bona part dels catalans fent-los novament el gran favor d'estaviar-nos veure'ls als actes oficials de la Diada.
La perla de darrer dia de la setmana ens la torna a portar el Daily Mail, el qual recull la peculiar notícia apareguda aquesta setmana a la premsa xinesa. La història se situa a la província de Shaanxi, on un responsable pare de família ha decidit posar-se les piles i solventar una de les addiccions més comunes del S.XXI: els videojocs.
Després de mil i una fòrmules per erradicar aquest vici del seu fill, el Sr.Feng va optar per mesures més expeditives i contractar uns sicaris virtuals que "neutralitzessin" el seu hereu emntre jugava. Aquest és un mètode poc habitual ja que el gegant asiàtic acostuma a fer tractaments amb electroxoc per "curar" aquesta malàltia moderna. D'aquesta manera, contactà amb jugadors experts que donaren tota una lliçó a ludòpata tecnològic.
Sigui com sigui i malgrat el fill ja no hi jugui, segueix fent la mateixa vida contempletica als seus 23 anys d'edat, justificant que és a l'atur perquè encara no ha trobat una feina que s'adapti a ell.
Després d'això, no sabem si el seu progenitor ara es decidirà per sicaris menys virtuals per veure si així li passa la tonteria que duu a sobre.
El preu del secret
Bon dia i bon dijous internautes. 'Hem desconfiar els uns dels altres. És la nostra única defensa contra la traïció.' La hipèrbole del dramaturg Tenesse Williams fins fa no massa distava en gran manera d'una de les regles d'or de les entitats financeres: el secret bancari. Qui més qui menys ha sentit parlar dels paradisos fiscals, es clar que uns més que altres, perquè fins i tot hi viatgen amb maletins o "maletots" carregats de bitllets. Però si la carn ja és dèbil, la butxaca en aquests temps que ens toca viure encara ho és més i és en aquest context que la màxima bancària pot veure's trencada per una serp temptadora carregada d'euros.
Aquesta és la notícia amb que el Diari d'Andorra obre edició tot parlant d'uns inusuals turistes amb marcat accent messetari que miren de seduir les ànimes dels treballadors de la Banca per tal de treure'n informació sensible sobre clients destacats del sobiranisme. Així la intel·ligència espanyola (no va amb segones) lluny de patir retallades com la resta de la població ha vist com el seu pressupost s'incrementava notablement, malgrat que com d'altres institucions disposen de fons reservats que van més enllà del secret bancari perquè afecta a la seguretat nacional.
Pel que explica el rotatiu, un extreballador amb problemes econòmics podria haver estat víctima o beneficiari, depèn com es miri, de les urpes del Reino de España, el qual hauria aconseguit informació financera sobre la família Pujol, objectiu prioritari que a hores d'ara sembla que han silenciat alhora que abatut. Evidentment, l'Estat és conscient que la figura de l'expresident és només l'aperitiu i és més que probable que les diligències policials per aquesta evasió fiscal i altres causes es vagin dilatant en el temps per anar minvant la moral. Per aquest motiu, fa temps que es treballa perquè es produeixi una reacció en cadena de desercions sonades davant allò que els passa als que se surten de mare.
Fora d'Andorra, a Madrid el portaveu del PP al Congrés, Alfonso Alonso, apuntava en una entrevista a Onda Cero, que el govern espanyol estaria preparant la impugnació de la llei de consultes catalana, per tal de deixar-nos orfes i sense arguments legals per defensar la nostra consulta, referèndum per ells. Del seu pas per la cadena amiga em quedo amb la darrera frase: "Quan escolto Artur Mas em fa l'efecte que sap què és el que no farà però no sembla que tingui gaire idea de què és el que farà després ". Els que segur que no ho saben són els membres del govern, els quals encara a hores d'ara es posen les mans el cap pensant en el que els està passant o pitjor encara, en el que els pot passar.
Un altre que també es depenjava ahir era el flamant secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, el qual desmentia una animadversió generalitzada vers els catalans afirmant que "Catalunya és un poble estimat, respectat, admirat pel conjunt d'Espanya, i el PSOE ajudarà a fer front als mateixos mals que pateixen la resta de comunitats". Curiós que algú que acusa a Mariano Rajoy de viure al marge de la realitat digui alegrement que ens estimen tant, es clar que com ens recorda un conegut bolero "hay amores que matan".
El diari 'Times of India' és l'encarregat de portar-nos la perla d'aquest dijous explicant-nos la incidència patida per un vol de la companyia Air India que s'hauria vist obligat a realitzar un aterratge d'emergència. Ni les inclemències meterològiques, ni un motí a bord, ni tan sols un pirata aeri en foren les causes sinó uns convidats inesperats que es presentaren sorprenent tripulació i passatgers.
Un dels molts colors que té l'Índia és el de l'exotisme i l'espiritualitat, una mostra de la qual la trobem a la ciutat Deshnoke, a l'estat de Rajasthan, paratge singular amb un dels temples més populars del país. Doncs, bé els habituals del centre de culte en són els rosegadors, parents dels quals van pujar de forma massiva a l'aeronau provocant el pànic entre els professionals, no tant per ser rates sinó perquè com el seu nom indica els encanta rosegar cables i fer-ho a l'aire no és exactement segur.
En fi internautes, quedeu-vos amb el que deia el vell Epicur: 'Als beats se'ls beatifica, als sants se'ls santifica i a les rates se'ls ratifica.'
Voluntat
Bona tarda i bon dimecres internautes. 'La força no prové de la capacitat física sinó d'una voluntat indomable.' Aquesta frase de Mahatma Gandhi resumeix perfectament la reflexió que ahir feia el president de la Generalitat al fer balanç davant els mitjans. Al marge d'analitzar sanitat i economia, pels quals tot sigui dit passà força de puntetes, el tema estrella fou sens dubte la consulta i les conseqüències del cas Pujol. La papereta de Mas no resulta precisament fàcil, perquè si a les dificultats que ja de per sí comporta conduir un procés com aquest, aquestes es multipliquen pel degoteig d'informacions i/o especulacions que es van publicant sobre el que fou el seu mentor.
En aquest sentit i malgrat reconèixer que el terratrèmol pujolià podria afectar d'alguna manera el procés, Mas posà distància a l'assumpte recordant que l'expresident fa 10 anys que no té cap mena de responsabilitat de govern i pet tant és injust encasellar l'actual executiu al mateix sac de sospites. Tot i així, després de tants anys d'opacitat els rumors acostumen a sortir com bolets i seria bo que aquesta primera posició del rànquing de transparència a l'administració catalana es ratifiqués descartant les possibles vinculacions de certs negocis que presumptament podrien haver-se fet des de l'àmbit públic.
Sigui com sigui i malgrat sembli el contrari si només llegim la premsa de Madrid, Catalunya no té l'exclusiva de la corrupció, però com deia el poeta "sempre queda el pòsit" i aquest en major o menor mesura pot acabar factura a l'actual context que ens ocupa. Per aquest motiu, el mandatari català va aprofitar l'ocasió per fer una crida a la serenitat i a la no desmotivació, quelcom que des de la caverna mediàtica es dediquen a fomentar cada dia equiparant la caiguda de la família Pujol amb la mort del nostre procés.
No cal ser massa espavilat per entendre que la independència no s'assoleix apretant un botó ni tampoc d'un dia per l'altre. Cal constància, tossuderia i una voluntat de ferro de tot un col·lectiu que ha de mostrar una fortalesa i una convicció ferma per demostrar que després de 300 anys ja n'estem bastant farts de seguir sotmesos. Quelcom semblant va demanar el president, tot recordant que des d'ara i fins novembre els pals a les rodes seran el pa nostre de cada dia que posaran a prova el desig de tot un poble.
Al marge d'aquestes consideracions, el president de la Generalitat tot i mostrar-se ferm a convocar la consulta a partir de la legalitat catalana, no va poder assegurar si una probable impugnació per part del TC podria derivar en la fi de la legislatura i per tant la convocatòria d'eleccions anticipades, ja que sigui com sigui els catalans han de poder votar d'una o altra manera el seu futur ja que per damunt del Diàleg i la Llei a la que apel·lava Rajoy sempre hi ha la democràcia, malgrat alguns unionistes acostumen a oblidar-ho si tenim en compte el robatori d'estelades, l'agressió al Pi de les Tres Branques o el recent atac al monument a qui fou president de la Generalitat Lluís Companys.
La perla d'avui sembla gairebé una campanya publicitària en tota regla i ha tingut lloc a casa nostra. La història comença a partir d'un intent frustrat d'atracament en dues sucursals d'una entitat bancària de Tarragona. Aquest fet força comú prèn caire comercial i ha deixat força descol·locats als Mossos d'Esquadra perquè el modus operandi del delinqüent no acostuma a ser habitual.
I és que després dels fets, l'home s'ho prengué amb filosofia i decidí aturar-se durant la fugida a peu per prendre's tranquil·lament una Coca-cola en un bar situat a poca distància dels bancs. A falta de més provés i de la poca professionalitat de l'individu, la policia va endur-se el got per poder identificar-lo, tot i que potser vist la intel·ligència del protagonista i l'amor per aquest refresc hauria estat millor agafar la llauna que probablement tenia el seu nom.
R+D+I
Bon dia i bon dimarts internautes. El cèlebre astrònom Galileu Galilei va escriure amb certa ironia que 'Hi ha dos tipus de ments poètiques: una apta per a inventar faules i una altra disposada a creure.' I en això precisament fa temps que està l'Estat, especialment aquests darrers mesos en que de forma sincronitzada amb els mitjans de Madrid no paren de publicar-se notícies amb l'únic objectiu d'anar desactivant el procés. Testimoni d'aquest fet el donava José Antonio Zarzalejos, ferm defensor del règim PoPular, el qual a través del seu blog explicava sense embuts allò que molts ja teníem més clar, el paper clau dels serveis secrets en tot aquest afer. Segons el periodista, el govern ja no s'està per punyetes i té clar que la millor manera d'acabar amb les aspiracions catalanes és desacreditar els prinicpals caps visibles revisant la vida i miracles a la recerca de drapets bruts.
Lluny de tirar pilotes fora, Zarzalejos explica que la conversió independentista feta per CDC no serà gratuïta i acabarà passant-los factura, com de fet ja ha passat amb el seu fundador. De tota manera, si després de buscar i rebuscar hi ha personatges que encara apareixen immaculats, sempre queda fer ús de la Recerca, el Desenvolupament i la Innovació (R+D+I) una bona alternativa als tradicionals i costosos tancs que sempre vesteix més de cara la comunitat internacional. Respecte a la difamació política l'articulista comenta: "si no hi ha res, sempre es pot inventar per defensar-se d'aventures que posen en qüestió la unitat d'Espanya".
L'estratègia de l'executiu de Rajoy es veu complimentada per diferents estudis que volen acabar amb qualsevol desafiament a l'actual model territorial. Un d'ells se centra en el cas escocès, el qual representa una arma de doble tall, perquè al marge de la manca de cintura política espanyola a diferència del govern britànic, deixa de manifest la inconsistència d'un posició ferma, perquè en cas d'una victòria pel YES, la Moncloa s'esforçarà per remarcar les mil i una diferències d'Escòcia amb Catalunya. Si pel contrari acaba sortint el NO, aleshores giraran la truita afirmant que les secessions no condueixen enlloc posant com exemple el referèndum del 18 de setembre.
Lluny d'aprendre que això nostre és fruit de la voluntat d'un poble i no d'unes cares visibles, Dolores de Cospedal i Ana Botella, felices com mai pel cas Pujol, es mostraren esperançades aquestes darreres hores que Artur Mas acabi rectificant el rumb cap a Ítaca i torni a dirigir el vaixell cap a Madrid, port sense mar on malauradament fa segles que vam ancorar després d'un terrible abordatge. Per si encara hi hagués algú que no ho tingués clar, afirmaren que el govern espanyol utilitzarà tots els instruments per aturar el procés sobiranista.
Afortunadament, l'ombra de la diplomàcia de Margallo no arriba a tot arreu, almenys amb poca incidència a Suïssa. El país helvètic ha estat l'escenari on Credit Suisse ha fet public un estudi econòmic anomenat "L'èxit dels estats petits" que demostraria que una Catalunya independent es situaria en el lloc 22 dins el rànquing de països més desenvolupats, per damunt d'Espanya i fins i tot d'una Escòcia independent. Però es clar, què en sabran els suïssos de la Banca?
La perla del dimarts ens arriba a través de l'edició anglesa del diari Metro, el qual explica l'impactant cas de Phillip McMullen, un veterà de Vietnam que va veure com malgrat viure a Alabama el destí el tornava a embarcar en una altra guerra més domèstica i dolorosa.
Lluny d'aprendre que això nostre és fruit de la voluntat d'un poble i no d'unes cares visibles, Dolores de Cospedal i Ana Botella, felices com mai pel cas Pujol, es mostraren esperançades aquestes darreres hores que Artur Mas acabi rectificant el rumb cap a Ítaca i torni a dirigir el vaixell cap a Madrid, port sense mar on malauradament fa segles que vam ancorar després d'un terrible abordatge. Per si encara hi hagués algú que no ho tingués clar, afirmaren que el govern espanyol utilitzarà tots els instruments per aturar el procés sobiranista.
Afortunadament, l'ombra de la diplomàcia de Margallo no arriba a tot arreu, almenys amb poca incidència a Suïssa. El país helvètic ha estat l'escenari on Credit Suisse ha fet public un estudi econòmic anomenat "L'èxit dels estats petits" que demostraria que una Catalunya independent es situaria en el lloc 22 dins el rànquing de països més desenvolupats, per damunt d'Espanya i fins i tot d'una Escòcia independent. Però es clar, què en sabran els suïssos de la Banca?
La perla del dimarts ens arriba a través de l'edició anglesa del diari Metro, el qual explica l'impactant cas de Phillip McMullen, un veterà de Vietnam que va veure com malgrat viure a Alabama el destí el tornava a embarcar en una altra guerra més domèstica i dolorosa.
El fet és que a l'arribar a casa va veure's sorprès pel robatori de diversos objectes personals i per quelcom més que li féu perdre l'oremus. Segons sembla, el lladre deuria tenir poca feina aquell dia i es dedicà a regirar tots el racons de la llar per trobar quelcom de valor.
Pel que es veu, el delinqüent no en tingué prou amb els quinze objectes sostrets i sentí curiositat per la capsa que el propietari tenia als peus del llit. Per tal de matar el temps, el nostre home decidí fer-se un cigarret amb aquella substància sense identificar pensant que seria algun tipus de drogues. El problema és que lluny de ser un estupefaent resultà ser les cendres de la desapareguda Sra. McMullen.
En fi internautes, com deia un fumador: 'Fumar mata lentament, però és igual, jo no tinc cap pressa.'
El nou Pablo Iglesias?
Bon dia i bon dilluns internautes. Giuseppe Tomasi di Lampedusa, novel·lista i aristòcrata italià, escrigué en certa ocasió que 'Si volem que tot segueixi com està, cal que tot canviï'. Bona nota d'aquestes paraules sembla haver près Josep Antoni Duran i Lleida, el qual ha començat una doble estratègia: allunyar-se de CDC paulatinament i alhora construir un nou projecte polític per marcar distància. I és que la idea del democristià sempre ha estat allunyar-se com més millor de les idees sobiranistes, ara ja independentistes, del seu soci de federació. En aquest sentit fa mesos que treballa intensament per mirar de guanyar adeptes per un moviment centrista de base cristiana que englobi sectors de l'empresariat, la universitat i fins i tot del socialisme.Sembla doncs que Duran també ha estat temptat per "transversal", la paraula màgica que aquests darrers temps tothom fa seva, i en el seu cas se li gira feina si realment vol convèncer l'ampli espectre de persones que vol seduir per dur-los cap a una nou estil de fer política. El curiós de l'anàlisi "duraniana" és que tot i tenir raó vers la desafecció de la ciutadania vers la classe política, no se senti al·ludit perquè crec després de dècades de dedicar-s'hi quelcom hi deu tenir a veure també i ara això de presentar-se com l'indignat Pablo Iglesias té credibilitat zero. De tota manera, malgrat els defectes que pugui tenir a Duran no se'l pot titllar de passiu, especialment perquè amb el darrer cop de porta a la seva tercera via, l'home ha girat ràpidament pàgina i s'ha embrancat en aquesta nova aventura, que malgrat el que diguin, tot fa pensar que forma part d'un full de ruta per la independència... de CDC òbviament.
D'altra banda, el seu successor a la secretaria general de CiU, Ramon Espadaler, donava més pistes aquesta setmana sobre el sentit del vot que podria adoptar Unió en cas que la consulta s'acabi celebrant, perquè a hores d'ara i a l'igual que IxCV encara no ho han fet públic. Ara bé, en l'entrevista a El Punt Avui, deixa ben clar que el seu partit no acceptarà una consulta si no és legal ni tampoc la DUI, cosa que ja no en dubtàvem.
Qui encara continua dubtant d'entrar al govern és ERC, ja que després de l'escàndol Pujol els republicans continuen fent-se pregar, marcant certa equidistància per tal de no cremar-se innecessàriament quan de fet ho tenen tot de cara. Tot i així, en cas de plebiscitàries, tal com explicava el diari ARA la setmana passada, Esquerra no tancaria la possibilitat a formar part d'una llista unitària sempre i quan la independència fos el primer punt i els candidats/candidates estessin lliure de pecat, si més no pecat "corruptil".
En un altre àmbit de coses, a casa nostra hem pogut constatar la hipocresia i els menyspreu de certs polítics vers la ciutadania. El darrer exemple el trobem en tot un paradigma de l'ètic política, perquè Alicia Sánchez Camacho no trigà ni un segon en exigir responsabilitats per la confessió de l'expresident de la Generalitat. Com si d'un vulgar canvi de cromos es tractés, la presidenta del PPC afirmà que si finalment es crea una comissió d’investigació sobre Pujol, aleshores ella accedirà a comparèixer per Método 3, malgrat que en un primer moment s'hi va resistir provocant la recusació de la Cambra catalana.
El diari britànic Daily Mail ens porta la primera perla de la setmana, la qual ens arriba des del país del sol naixent. Japó ha estat protagonista aquests dies per la revolucionària proposta del ef Toshio Tanabe, un professional format durant vint anys a França i que ara ha volgut innovar la carta del restaurant Ne Quittez Pas de la capital nipona.
Si bé els japonesos s'han caracteritzat les darreres dècades per les innovacions tecnològiques, sembla que en el món de la gastronomia també hi tenen força a dir. En aquest sentit, aquest emprenedor ha començat a triomfar al seu país incloent un ingredient menystingut fins el moment: la terra.
Segons aquest xef, la inspiració li vingué de la pròpia natura, i des d'aleshores els plats tradicionals han donat pas a d'altres com "amuse bouche", una sopa del sòl i que acaba amb un sorbet de terra; i el plat estrella anomenat 'sorpresa de sòl", una patata al forn amb centre de tòfona coberta amb una emulsió de terra.
Tanabe explica que mensualment compra 20 kg d'aquesta matèria primera, la qual s'extreu a 10 quilòmetres sotra terra i posteriorment passa un procès de filtratge i neteja en un laboratori per eliminar impureses.
De moment, els nous plats que no són precisament barats (82 euros de mitjana), comencen a seduir la clientela, tot i que per molt que el cuiner s'esforci a dir que aquesta dieta ajuda a la digestió i és rica en minerals a alguns ens resultaria un xic indigesta si tenim en compte casos com Fukushima.
Sigui com sigui, mentre uns ens posem pedres al fetge, d'altres es posen terra a l'estòmac. Com bé diu en Llach: 'No és això, companys, no és això'.
Sigui com sigui, mentre uns ens posem pedres al fetge, d'altres es posen terra a l'estòmac. Com bé diu en Llach: 'No és això, companys, no és això'.
Hipocresia o Demagògia?
Bon dia i bon divendres internautes. 'La demagògia és la hipocresia del progrés.' Pierre Joseph Proudhon, filòsof polític i revolucionari francès, deixava ben clar el seu pensament evitant, tot sigui dit, caure en falsos missatges que únicament condueixen a l'engany de la parròquia. En aquest sentit, a vegades els silencis parlen per sí sols, però a l'igual que a la presidenta del PPC al líder d'Unió Democràtica li costa especialment no ser notícia. Ja ho diu la dita que De l'arbre caigut tothom en fa llenya, però ves per on Duran ha sortit en defensa de Jordi Pujol, demostrant novament com les amistats sobrevingudes estan també a l'ordre del dia en l'àmbit polític. Els fidels consumidors de l'actualitat política saben perfectament que l'afinitat no és quelcom que hagin tingut mai en comú Duran i Pujol, especialment si tenim en compte allò que en el seu moment visqueren Miquel Roca, Pere Esteve o el mateix democristià quan el Totpoderós decidí esborrar-los de les travesses successòries i optar per un tal Artur Mas que aleshores era un simple regidor de l'Ajuntament de Barcelona.
Òbviament, la política no està exempta d'enveges i sovint aquest extès pecat capital serveix per entendre més d'un conflicte, com els estira i arronsa dels partits que conformen la federació nacionalista. Ahir el líder d'Unió trencava doncs el seu silenci aprofitant la mala maror ocasionada per la confessió pujoliana sobre una herència no declarada a la veïna Andorra. El de la Franja aprofità per mostrar la seva sorpresa pels fets, però tot i la "tristor" que li ocasiona l'afer, afirmà que els darrers esdeveniments afecten i molt el procés sobiranista. No sabem si quan deia això era fruit d'una anàlisi acurada o simplement un desig personal, però a més envià un missatge contundent renyant als seus col·legues convergents que es dediquen a despotricar en públic del que fins no fa massa era el seu patriarca. Aquest "sermó" sorprèn venint de qui ve, tot i que els més malpensats ho atribueixen a fer encara més sang recordant als seus socis la seva manca de sensibilitat vers algú al que ell s'estima amb "molt carinyo".
Parlant de "carinyo", poc o gens és el que donaren des de Moncloa el passat dimecres al president de la Generalitat, tenint en compte el ja tradicional discurs de la il·legalitat i el constitucionalisme inviolable. Això sí, s'aveniren a estudiar els 23 temes que Artur Mas duia de casa. I sembla que algun dels punts ja estava més que planificat pel que explicà el conseller Mas-Colell, el qual assistí a la reunió del consell de política fiscal i financera (CPFF) en la que Montoro explicà les noves condicions del FLA. Està clar que duros a quatre pessetes ningú en dóna i malgrat que el titular espanyol d'economia va voler vendre la moto sobre les excel·lències de la rebaixa de l'interès a l'1% perquè les comunitats guanyessin liquidesa, sembla ser obeeix a un intercanvi de cromos que suposaria l'absorció de més competències per part de l'Estat.
Tot i que no està escrita enlloc, cent dies acostuma a ser la xifra màgica de gentilesa marcada pels analistes que segueixen els inicis de tot nou govern. Aquests són exactament els que manquen per arribar al 9-N, cita que segons els experts podria estar condicionada a la pressió que pugui fer-se en la futura V de l'Onze de Setembre juntament amb l'exercida des de l'exterior. D'això i del fracàs de la trobada entre els màxims responsables de Moncloa i Palau se'n fan ressò els mitjans internacionals tal com publica Vilaweb en l'edició d'avui. A més, alguns dels diaris es pregunten si finalment els republicans s'integraran al govern o preferiran treure rendiment als darrers sotracs patits per CiU.
tuberculosi, causats per les mossegades d'aquestes bèsties.
En fi internautes, que malgrat l'home vingui del mono pel que s veu acaba fent autèntiques rucades.
