Bon dia i bon dimecres internautes. Carlo Dossi, famós escriptor i diplomàtic italià deia pels volts de 1870 que 'En tots els homes està present la corrupció: només és una qüestió de quantitats'. Si bé totes les generalitzacions són injustes si que darrerament la premsa es frega les mans i els ciutadans es posen les mans el cap davant l'allau d'informacions sobre corrupció. Diuen els més vells que de robatoris sempre n'hi ha hagut, i vista l'experiència auguren que sempre n'hi haurà. Tot i així cal treballar perquè siguin els menors possibles, ja que com en tota malaltia, i aquesta és una de les pitjors, la prevenció és fonamental per no contraure-la.
El tractament de xoc passa per disposar d'uns òrgans de control més eficients i una legislació que s'apliqui fins a les últimes conseqüències per tal d'evitar temptacions. Aquest no sembla pas el cas d'Espanya, perquè mentre el jutge Elpidio José Silva, que destapà les gravíssimes irregularitats de l'expresident de Caja Madrid Miguel Blesa, era condemnat a 17 anys i mig d'inhabilitació, els escàndols al voltant de les targetes negres de l'entitat no s'aturaven. El tema no cal dir que és sagnant, especialment perquè davant dels milions de persones que ho estan passant malament, alguns viuen com a autèntics reis gràcies a targetes de crèdit opaques.
Els experts en màrqueting afirmen que el negre és el color més utilitzat com a símbol d'elegància i qualitat suprema, i així de suprems es deurien sentir els 83 exconsellers i exdirectius que durant anys han estat titulars d'un plàstic que els obria un munt de portes sense que hi hagués constància enlloc. Dinars, viatges, roba i tota classe de luxes eren el dia a dia d'aquests personatges que no només venien de l'àmbit financer sinó també de tots els partits polítics i sindicats. Òbviament, la negror de la targeta era tan poc transparent com les partides on quedaven justificades, en la majoria de casos com a càrrecs a targetes robades per passar desapercebudes.
Per tant, no és gens estrany que hagi trigat força a temps a destapar-se un escàndol vist el pacte de silenci dels principals interessats, un dels qual el fins ahir cap de Casa del Rei, Rafael Spottorno, el qual a més de gaudir del favor reial també gaudí del de l'actual Bankia. Un Banc que per cert féu trontollar els fonaments de l'economia espanyola al destapar-se que tenia un forat descomunal que obligà el govern a demanar un rescat financer per tapar-lo. Que fàcil és dir que "la casa es grande" quan al final és la ciutadania que acaba pagant el plats trencats en impostos o factures de gas.
D'altra banda, el culebrot del 9-N segueix i com a tal continuem sense saber si el protagonista acabarà triomfant al final de la temporada o se l'acabaran carregant. Per si un cas, i de forma més que sorprenent la CUP demanava obertament que ERC entrés finalment al govern per assegurar la consulta, que malgrat s'esforcin a dir que està blindada, em temo que a Madrid disposen d'armes de destrucció massiva.
La perla del dia demostra que aquella frase tan castissa que diu 'abans s'agafa a un mentider que a un coix', un fet que com en altres coses de la vida és extrapolable a molts àmbits, infidelitats incloses. El cas d'avui del qual es fa ressò la premsa valenciana és de traca, ja que explica la sobtada fi d'un matrimoni a causa d'una "canita al aire" de la dona.
Si bé l'alegria de tenir un fill portà la felicitat a la parella, aquesta durà menys que un gos a un restaurant xinès, ja que les rialles es convertiren en plors i delataren la nit boja de la núvia durant el comiat de soltera. Hi ha gent que en determinades situacions es deixa anar, i això és el que sembla li passà a la protagonista. Nou mesos després es veiè obligada a reconèixer que en aquella festa la carn fou més dèbil que mai, i acabà embolicant-se amb un stripper.
Lògicament el marit no hagué de pensar gaire per veure que aquell no era el seu fill, i no perquè el nadó fos d'una altra raça, sinó perquè el nadó heretà la mateixa malaltia que el seu progenitor nan. En fi, que a vegades les "petites" sorpreses acaben sent majúscules i el conte de la Blancaneus acaba tenint un altre final, no sempre feliç.
