Bona tarda i bon dijous internautes. 'El dubte és un dels noms de la intel·ligència.'. Són paraules del prolífic escriptor argentí Jorge Luis Borges que si fossin certes ben segur que la majoria de catalans seríem superdotats. Fa temps que sembla que juguem al joc de les margarides, caracteritzat per un transtorn bipolar marcat per "un votarem incondicional" i "un depèn del TC". El fet és que quan en una cosa tan seriosa com el destí dels habitants d'un territori comencem a "posar peròs" és que alguns no ho tenen tan clar com ens volen fer creure. La mostra més evident és que en un país normal a hores d'ara estaríem fent campanya pel Sí o pel NO, i no per fer una consulta per d'aquí a 30 dies.
Òbviament, potser fruit de la recent estrenada tardor, la remor del vent es converteix en rumor insistent de plebiscitàries com a millor alternativa legal. Tot i així, aquesta empresa pensada per consensuar una llista única, segurament encara resulta molt més complicada que consensuar una consulta. Ara bé, si seguíssim aquest camí i fent una hipòtesi de treball arriscada, no arribaríem al mateix atzucac encara que el Parlament assolís una àmplia majoria?
Queda clar que l'altra banda, per molt que alguns s'esforcin a no reconèixer-ho, ni té ni tindrà cap mena d'interès a negociar res que els pugui perjudicar. Quin seria el camí aleshores? Em temo que seguint la mateixa estratègia que ara el Constitucional per molt que els ciutadans s'haguessin pronunciat massivament a les urnes tampoc variaria la seva posició perquè, com l'executiu de Rajoy, sempre negarà l'existència d'una sobirania aliena a l'espanyola.
Si una cosa ha canviat aquests darrers anys ha estat el "grau d'emprenyamenta" dels nostres conciutadans vers els menyspreu dels altres límits, i això d'agenollar-se i conformar-se amb el poc que encara tenim és una idea caduca que no ens porta enlloc. Per tant, tal com explicava ahir l'escriptor i sociòleg Salvador Cardús, si volem tirar endavant "tard o d’hora haurem de trencar la legalitat espanyola", perquè no conec cap territori que hagi esdevingut independent esperant el beneplàcit de l'estat al que pertanyia.
Al marge d'aquestes consideracions, està molt bé això de voler fer les coses seguint un full de ruta, però arriba un moment en que quan una secessió pactada és impossible davant una ofensiva juridico-política, em temo que l'única via per sortir-nos-en passa inevitablement per una Declaració Unilateral d'Independència (DUI), ja que si no, anem-nos conscienciant que Espanya no és de les que oblida desafiaments com el nostre.
