I si hagués estat català?
Bon dia i bon dijous internautes. Diu Lee Smolin en una de les seves obres que 'la ciència és el cementiri de les hipòtesis.' Una teoria la del físic teòric que recalca la importància dels axiomes a l'hora d'engendrar projectes. Però es clar, en aquest món nostre sempre hi intervé el factor sorpresa que pot acabar alterant el resultat. La política no n'està pas exempta i el president del govern ho patia en pròpia cara emportant-se un cop de puny davant la mirada atònita dels escoltes que l'acompanyaven.
Òbviament, totes les alarmes saltaren per identificar l'autor d'una agressió que pel que vàrem copsar s'inspirà en els famosos mastegots amb que Foreman, Tyson o Ruiz Mateos castigaven als rivals. Fou aleshores quan les redaccions dels mitjans començaren una investigació d'urgència per trobar el perfil d'aquest individu que trencà literalment la tònica d'una campanya fluixa i avorrida.
La feina de la premsa amiga a l'hora d'elaborar la informació deuria ser feixuga, tot i que sempre els quedava el recurs creatiu dels famosos informes de la UDEF en que la imaginació, la manca de rigor i l'apologia de la invenció substituïen la solvència, l'objectivitat i l'exactitud de la informació. Però ves per on, Rajoy era ahir al lloc equivocat, ben lluny de terres catalanes, i això feia menys creïble culpar un independentista català.
La segona línia que apuntava a algun dels proveïdor descontent amb l'administració catalana també quedà descartada pel fet que al matí Cristóbal Montoro ingressava 3.000 milions en forma d'estrenes de Nadal ("aguinaldo") en plena campanya electoral. Malgrat tot, encara els quedaven altres vies per mirar de relacionar el procés amb l'atemptat a l'autoritat, i una d'elles era algun mosso d'esquadra emprenyat amb el ministre de l'Interior, el qual aprofitava altra vegada el darrer robatori de coure per denunciar la manca de resultats d'aquest cos a Catalunya.
Tot podia encaixar perfectament, però, ai las! Resulta que no només l'epicentre del castanyot se situava a mil quilòmetres de distància, sinó que era perpetrat en terres del president i curiosament per un gallec com ell. Rebutjada la pista catalana, tocava aprofitar l'ocasió electoral per empastifar una mica als rivals, i els millors candidats la gent de Podemos. Veurem si l'aprofitament d'aquest episodi inesperat acaba alterant o no el resultats de diumenge, on curiosament enguany es dóna més importància a la segona posició que no pas a la primera.
A casa nostra, segueixen les apostes i especulacions al voltant del resultat del 27-D, data clau en que la CUP decidirà en assemblea si baixa o no del carró i dóna llum verda a la investidura del candidat de Junts x Sí. Ara com ara, les converses i acords avancen a bon ritme, però fonts properes al sector d'Anna Gabriel apunten que el 20-D pot ser clau per presentar les propostes a "l'apassionant" trobada d'Esparreguera perquè si En Comú Podem guanya a Catalunya, aleshores reforçarien els arguments per negar-se a donar suport a un president com Artur Mas, una coartada perfecte de cara a l'opinió pública.
En fi, veurem si el seny d'uns i altres acaba imposant-se en forma d'oportunitat històrica i ens regalen novament un somriure independentista. Bones i màgiques festes Internautes!
Diva al divan
Bon dia i bon dimecres internautes. 'L'única cosa pitjor que un mentider és un mentider que també és hipòcrita.' Una cita del novel·lista i dramaturg Tennessee Williams que encaixa en gran manera amb el fariseisme de determinats personatges com el que ens ocupa avui. Virtuts musicals al marge, el més qüestionable és sens dubte l'escandalós tracte de favor rebut per Montserrat Caballé per part dels tribunals i l'Agència Tributària.
Sis mesos de presó per frau a la Hisenda Pública i una multa de 326.000 euros, després que la soprano declarés i ratifiqués còmodament via videoconferència des del menjador de casa l'acord amb la fiscalia. Així, malgrat haver escoltat que la justícia és sempre igual per tothom i que "Hacienda somos todos", el cas posa en dubte aquests principis, encara que ves a saber si en aquests temps de modernors tecnològiques simplement obeeix nova política de "treball a distància" del Ministeri de Justícia o simplement un mirament amb molt carinyo vers algú que porta la Marca España al cor.
La sentència, més semblant a un dècim premiat de la loteria que ella mateixa promocionava amb Raphael, reflecteix la doble moral d'algú que es dedica a torpedinar i criticar sempre que ha pogut els anhels de llibertat d'un poble, titllant els independentistes d'insolidaris i egoistes per "voler posar cadenes i malestars on no hi són." Curiós discurs de llagrimeta fàcil el d'algú que els darrers temps ha defensat l'amor patri i alhora anava defraudant els seus conciutadans evitant pagar impostos amb el pretext de ser resident andorrana.
Amb amors tan "sentits" com aquest recomanaríem a la diva que anés passant pel divan per tal de resoldre aquest desordre intern d'emocions crematístiques confrontades que xoquen obertament amb l'estimació a "su querida España".
I mentre Mariano Rajoy no descartava governar en coalició amb Ciudadanos, la seva mà "dretíssima" es passejava pel cap i casal convidada per l'amic i propietari de Pronovias. Juntament amb Soraya Sáenz de Santamaría també hi havia Alícia
Sánchez-Camacho i Xavier García Albiol que no varen voler perdre's un publireportatge encobert fusionant els 50 anys de la marca antisobiranista amb la campanya dels PoPulars.
En fi internautes, paradoxal el glamour d'una vicepresidenta que hores abans tirava pel broc gros titllant el líder del PSOE de "macarra". Ja ho deia el poeta: 'L'essència de la immoralitat és la tendència a fer una excepció d'un mateix.'
Miraneies
Bon dia i bon dimarts internautes. 'El súmmum de l'estupidesa és aprendre allò que després cal oblidar.' Enginyosa cita la d'Erasme de Rotterdam, perquè malgrat fou escrita al segle XV té absoluta vigència als nostres dies. Segurament, si el filòsof i teòleg holandès hagués estat coetani nostre ben segur que hauria escrit paraula per paraula després de veure el tan publicitat cara a cara entre Rajoy i Sánchez.
El debat sota la fórmula bipartidista tradicional, no fos cas que els espanyols se'ls acudís optar per altres opcions, tingué un clar guanyador que no fou ni el president del govern ni el cap de l'oposició, sinó tots aquells que sàviament van estalviar-se veure'l. Tampoc l'expectativa, donat el baix perfil dels protagonistes, era excessivament alta, però si una cosa quedà clara ahir a la nit fou que si pretenien mobilitzar la important bossa d'indecisos fracassaren estrepitosament.
L'espectacle, lluny de convertir-se en un intercanvi ric d'idees i contrapropostes, fou simplement un diàleg de sords en forma de monòlegs al desert, amanit amb algun que altre insult. I el moderador? Més absent que Rajoy en les cimeres internacionals sense intèrpret. Campo Vidal fou un zero a l'esquerra i a la dreta que en cap moment va saber imposar-se als candidats, ja que aquests anaren per la seva, saltant-se qualsevol dels blocs temàtics proposats.
- Què dius?
- Miranius!
- Què deies?
- Miraneies! Digues a ton pare que t’estiri un pam les orelles!
- Miranius!
- Què deies?
- Miraneies! Digues a ton pare que t’estiri un pam les orelles!
Doncs, més o menys així es podria resumir el programa d'ahir que tingués com únic objectiu treure els drapets bruts d'uns i altres, passant de puntetes sobre propostes clares per fer front a temes tan sagnants com l'atur. De Catalunya? Cap solució miraculosa ni imaginativa, constitució un i reforma insubstancial l'altre. Ni referèndums, ni pacte fiscal. Simplement, una competició per veure qui dels dos era més vàlid per salvaguardar la seva sacrosanta pàtria. Això sí, els concerts basc i navarrès ni tocar-los!
I mentrestant, les cases d'apostes continuen obertes a un possible pacte d'investidura amb la CUP, tot i que els darrers dies els pronòstics s'inclinen més per les eleccions. En aquest sentit, el misteri en forma d'enigma "cupaire" tindrà com escenari Esparreguera, perquè aquest sembla ser el lloc triat per resoldre un apassionant debat entre els partidaris de facilitar un nou govern i els que prefereixen enterrar qualsevol acord amb Artur Mas. Caldrà veure si el marc del Teatre famós per la Passió, acaba convertint-se en el desllorigador del procés o en canvi fan de l'assemblea del 27-D un espectacle de magnituds èpiques, únic a Europa per haver contribuït a enterrar el somriure de gairebé dos milions de persones.
En fi internautes, estarem atents per veure si els importants avenços en intel·ligència artificial finalment curen l'estupidesa real abans que sigui massa tard.
Madrid: capital de Catalunya?
Bon dia i bon dilluns internautes. Deia Santiago Rusiñol que 'Tots diem ximpleries, però els filòsofs les diuen seriosament.' Un raonament el d'aquest escriptor i pintor del segle XIX que malgrat la distància temporal sembla coincidir en gran manera amb la darrera astracanada de l'alcaldessa de la capital catalana. I és que Ada Colau, si no fos pel caòtic desgavell en el dia a dia del cap i casal, podria anar pensant en fitxar per algun dels programes de la productora del seu amic Andreu Buenafuente.
La darrera perla de l'exactivista la deixà anar el cap de setmana al míting central que Podemos feia a la capital del reino, tot afirmant que després del 20-D els catalans podem tornar a sentir Madrid com la nostra capital. No cal dir que malgrat l'acord sobre el canvi climàtic de París per limitar l'escalfament global va veure's superat en escreix per un anticicló de crítiques terribles a les xarxes socials, les quals se'n feien creus que l'autoritat municipal catalana anés pel món dient aquestes altres bajanades.
Curiosa afirmació d'una de les impulsores de la candidatura d'En Comú Podem, perquè deixa encara més clar que la neutralitat proclamada als quatre vents no és tal. Si a això hi afegim les declaracions del candidat Xavier Domènech, gairebé tan "conegut" com Lluís Franco Rabell, veurem que o els guionistes van fumar massa aquell dia o és que són més cínics del que ens imaginàvem. Quelcom més que acreditat després que aquest reivindiqués obertament i sense envermellir que ells són els "autèntics sobiranistes del país".
I a tot això, també ens sorprenia en gran manera, tot i que cada vegada menys, l'anunci fet per un exdiputat de la CUP. Així, Quim Arrugat explicava que en l'hipotètic cas que vagi a votar el 20 de desembre no dubtarà a votar per En Comú Podem, perquè segons ell és qui millor representa els valors que defensa la CUP. Embolica que fa fort!
Mentrestant, el Partit Popular segueix explotant la via anticatalana per mirar de contrarestar els mals resultats que podrien expulsar-los del poder si es consuma un pacte de les altres forces. En aquest sentit, Mariano Rajoy, reputat comentarista esportiu i il·lustrat presentador del Barri Sèsam explicant les característiques dels gots i els plats, mira de treure temps per provocar un xic més la parròquia amb afirmacions tan falses com que a les escoles catalanes està prohibit parlar el castellà.
Evidentment, la veta catalana sempre és molt més agraïda que haver de donar explicacions del perquè Espanya mareja la perdiu sobre si pensen sumar-se o no al contingent militar a Síria o perquè en un primer moment van disfressar l'atemptat patit divendres per l'ambaixada espanyola a l'Afganistan fent-lo passar per un simple atac a un hostal per estrangers.
I parlant d'atacs, malament, ben malament deuen pintar els sondejos pels PoPulars quan ahir mateix el candidat per Barcelona i el seu àngel Marcelo van despotricar i de quina manera contra Ciutadans. El més paradoxal fou que el titular en funcions d'Interior gosà reivindicar la catalanitat del seu partit a diferència de la de Rivera que segons ells són poc catalans per utilitzar únicament la llengua de Cervantes. Com diria la meva àvia: "com ens hem de veure".
En fi internautes, que com deia el gran Groucho: "És millor estar callat i semblar ximple que parlar i aclarir els dubtes definitivament."
La nostàlgia "Ciudadana"
Bon dia i bon divendres internautes. 'Els éssers estimats que perdem no reposen sota la terra, sinó que els portem dins el cor.' Aquesta era l'opinió que l'escriptor francès Alexandre Dumas expressava en la seva prolífica obra i que de ben segur podrien subscriure bona part dels dirigents de Ciudadanos, tenint en compte que un dels seus éssers estimats reposa plàcidament al Valle de los Caídos reconfortat al veure que els seus discursos tenen cabuda en el programa electoral.
El curiós del cas és pretendre vendre un Podemos de dretes, prefabricat i concebut a imatge i semblança del seu fundador, un home que a l'igual que Cristiano Ronaldo, espera que tot giri al seu entorn i es pregunta cada matí -¿Qué haría yo sin mí?-. Així, amb idees velles més de color sèpia que no pas taronja, han volgut vestir la gran impostura d'un projecte de país que encara pensa que "cualquier tiempo pasado fue mejor". Una melangia casposa que demostra que posa de manifest que si és té nostàlgia és perquè es visqueren dies de glòria.
La deessa de la sort, però, no somrigué especialment als naranjitos de Rivera. Un cúmul de circumstàncies adverses feren que la jornada es convertís en horribilis. Des de suspendre un passeig a Toledo per un error en uns bitllets de tren a Màlaga fins a la piulada de la numero tres a Madrid, justificant l'holocaust a causa de les circumstàncies polítiques.
L'escandalosa patinada de Marta Rivera de la Creu desfermà les ires a les xarxes, un fet que provocà una improvisada reunió de crisis a l'estació d'Atocha dels màxims responsables de campanya, que supervisats i tutelats pel president de la formació només se'ls acudí emetre un comunicat dient que s'havien tret les coses de context, ja que s'havia mal interpretat les paraules de l'escriptora madrilenya.
En aquest sentit, si fa uns dies vàrem conèixer l'amor del regidor a Soto del Real lloant la figura de Primo de Rivera, la nova patata calenta fou haver de justificar davant la premsa el punt del programa electoral que fa referència a la violència de gènere, deixant a entendre que als maltractadors se'ls hauria de rebaixar les penes per lesions per una qüestió d'equitat. Una altra "mala interpretació" que ves per on també defensava hores abans la mateixa candidata en un debat a TVE.
I mentre el gran Rajoy continua traient conills del barret oferint rebaixes d'impostos a tort i a dret, per tal d'esgarrapar el vot de jubilats i joves; el seu ministre s'esplaia i gairebé confessa a La Vanguardia, que viu en una pau Interior gràcies a anar a missa diàriament i a la protecció que li ofereix el seu àngel de la guarda, el qual li permet trobar sempre aparcament de franc.
En fi internautes, que si tot plegat no ho acabeu de veure no us amoïneu, perquè com deia el savi poeta: "El neuròtic construeix castells en l'aire, el psicòtic els habita i el psicoanalista els cobra el lloguer".
Badalls electorals
Bon dia i bon dijous internautes. 'Avorrir-se en el moment adequat és signe d'intel·ligència.' La contundent i provocadora cita de l'escriptor nord-americà Clifton Paul Fadiman serveix en gran manera per descriure alguns dels debats que aquests dies saturen les nostres llars en horari Prime time. Si més no, aquesta és la sensació que tenim molts ciutadans quan seiem davant del que abans era una caixa tonta i actualment és venuda com la smart tv.
Vulguin o no els polítics, la moda de convertir la política en espectacle no sempre acaba atrapant una audiència que, cansada i farta de tanta eloqüència i dialèctica gratuïta que no porta enlloc, prefereix optar pel zapping o directament per "smart botó" que fent ús de la intel·ligència 3.0 apaga el televisor. Es clar que en aquest món hi ha gent per tot, des dels masoquistes que confessen la seva addicció per les pel·lícules iranianes subtitulades al japonès fins als friquis que sabent el resultat final acabem empassant-nos el debats electorals.
Un excés que de ben segur té efectes nocius i secundaris, però algun vici hem de tenir en aquesta vida. La cita electoral d'ahir a 8TV no restà exempta de badalls i alguna becaina, no tant per la fórmula emprada sinó perquè a aquest punt de la pel·lícula sembla que tothom és coneixedor dels spoilers que expliquen el final d'un film "pesadot i avorridot" que es fa llarg i llarg.
Quelcom que no hauria de ser així perquè després d'anys de PoPulars això podria canviar, però és que enguany casa nostra és més terra de debats que no pas de bolets, i això la ciutadania ho paga en escreix aquests dies. Probablement, l'abstenció a serà un dels elements més destacats a Catalunya, perquè el 27-S ha fet que molta gent hagi desconnectat completament i això de les Espanyes els queda ja molt lluny.
I la jornada passada a Can Cuní no en fou una excepció: retrets, demagògia, hipocresia i falòrnies foren els adjectius que millor descriuen un vell debat en format nou, que només evidencia que aquestes eleccions generals no són ni de bon tros "el vot de la nostra vida", perquè guanyi PP o PSOE res no farà variar la seva melangia imperialista.
Malgrat tot, compartint i entenent l'esgotament i desgast de bona part dels conciutadans, jo sóc dels que aniré a votar, no tant perquè n'estigui plenament convençut, sinó perquè no vull afavorir que les forces unionistes enriqueixin un discurs enfortit per la possible davallada de vots als partits independentistes.
En l'àmbit econòmic, paradoxal informe el que presentava ahir Foment del Treball, en el qual remarcava la consolidació de les exportacions catalanes (25% de tot l'estat) i la constant baixada d'aturats a casa nostra. Si a això hi afegim que la inversió estrangera a Catalunya s'ha quadruplicat coincidint amb el procés, no només deixa en evidència les fal·làcies d'aquesta patronal sinó també la del seu president, Joaquim Gay de Montellà que fins fa quatre dies deia tot el contrari.
Ja ho veieu internautes, "Cal tenir bona memòria després d'haver mentit." (Pierre Corneille, 1606-1684).
Fum. fum, fum
Bon dia i bon dimecres internautes. Deia Georges Braque que 'el gerro dóna forma al buit i la música al silenci'. No anava errat el pintor i amic de Picasso al parlar de la indefinició, especialment tenint en compte el darrer debat a 4 dels principals candidats a residir a la Moncloa, on la buidor i les vaguetats foren el denominador comú que més s'escoltà al plató d'Atresmedia.
D'aquesta manera, els 4 genets de l'apocalipsi lluny d'aportar solucions palpables, es dedicaren a plantejar mesures inassolibles, aprofitant-se com James Bond de la llicència electoral que els permet xec en blanc per fer promeses. Com ja s'havia anunciat, l'estrella convidada fou la
vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, la qual va haver de substituir el cap de llista del PP, Mariano Rajoy, el qual preferí desestressar-se i marxà de pont a Doñana.
Una decisió que ben segur ho agraïren els assessors i cap de campanya, després de les darreres intervencions estel·lars del president del govern. De fet, tampoc és gens estranya l'estratègia dels populars, la qual passa per protegir amb cotofluix el cap de cartell, cenyint-se a la doctrina cristiana per allò de que les "aparicions marianes" són poques i selectes. Només calia escoltar Rajoy en la seva salsa quan els il·lusos periodistes li preguntaren si hauria guanyat el debat si hi hagués assistit. La resposta ben mariana: "Pues nunca se sabe, podría haber ganado o podría no haber ganado".
Al marge de l'escassa sorpresa donada per Pablo Iglesias amb mesures econòmiques impossibles, l'expectació residia en l'aspirant Rivera. Així, el líder de C's va queixar-se del discurs de la por practicat pels seus rivals populars i socialistes, quelcom que paradoxalment la seva formació practica diàriament a Catalunya amb discursos catastrofistes.
Sigui com sigui, el to d'Albert Rivera fou força neutre i conciliador amb Soraya, segurament perquè ambdós partits són tan semblants que fins i tot exdirigents populars com Alejo Vidal-Quadras, físic atòmic i exfundador de VOX vingut a menys, es dedica aquests dies a demanar el vot pel partit taronja.
D'altra banda, el candidat de C's tant acostumat a criticar la immersió catalana, no va fer cap menció a les declaracions que sobre l'Euskera feren els seus delegats al País Basc, qualificant aquest idioma com a "imposició i poc útil per l'adquisició de competències i coneixements, els quals es veuen afectats per una disminució de la qualitat educativa". Òbviament ni una sola disculpa, potser perquè a dia d'avui torna a regnar la idea que "hablar castellano resulta más fino".
Si alguna cosa clara se'n traié sobre Catalunya fou que cap dels 4 tenia una solució, al marge d'aplicar la sacrosanta constitució. Això sí, hores més tard Carmen Chacón tornava a oferir una pastanaga als catalans assegurant que si guanyen es plantegen portar el Senat a Barcelona. Una mesura absurda per la inutilitat d'aquest cementiri de polítics i per no no adonar-se que el burret de la pastanaga fa temps que és un lleó més carnívor.
Votar o no votar?
Bon dia i bon divendres internautes. Argumentava Benjamin Franklin que 'la pitjor decisió és la indecisió' i no anava pas errat el gran científic, perquè tot i que el dubte no sempre és raonable sovint aquest titubeig pot acabar influint en gran manera en una resolució satisfactòria. I en aquest sentit, el procés català transcorre plantejant-nos una sèrie d'incògnites que ni politòlegs ni parapsicòlegs s'aventuren a oferir un desenllaç inequívoc.
Igual d'enigmàtics són els resultats de les properes eleccions a les Corts Generals, les quals podrien oferir una fotografia ben distinta de la que fins ara teníem. Així, el tan arrelat bipartidisme espanyol donaria pas a una cambra tan multicolor com la volta ciclista, gràcies a la incorporació dels equips taronja i lila.
Precisament, ahir mateix es donava el tret de sortida d'una de les campanyes electorals més disputades, ja que els actuals favorits veuen amenaçat el seu lideratge pels nous corredors. Una cursa estatal que tindrà a més una etapa reina anomenada Catalunya, la qual demostrarà fins a quin punt els equips es mostren més o menys conservadors a l'hora d'afrontar-la.
I és que aquest port de muntanya, resulta costerut i de quina manera per aquells que fins ara gaudien de terrenys plàcids i amb dificultat zero. Però ves per on, els catalans hem obligat l'organització a trencar-se el cap per superar mil i un obstacles. Es clar que dissortadament l'estratègia encara se centra en la força, deixant l'enginy arraconat al calaix més oblidat de l'escriptori.
Un escenari canviable segons totes les enquestes, però no prou decisiu com per alterar el mur del NO a qualsevol tipus de negociació bilateral que possibiliti un referèndum a Catalunya. És aleshores quan novament emergeixen els dubtes en alguns dels electors catalans davant la necessitat o no d'anar a dipositat el vot en les eleccions espanyoles.
El dilema és força raonable, especialment perquè part de la ciutadania pensa que la millor desconnexió és oblidar-nos d'uns comicis que ja no van amb nosaltres, perquè formen part d'una terra que lluny d'estimar-nos sovint ens menysprea. Ara bé, tampoc podem oblidar que mentre no es canviïn les regles del joc hem d'aprofitar qualsevol escletxa per donar a conèixer i defensar el nostre full de ruta en tots els fronts possibles, per tal de seguir convencent la comunitat internacional per tal que acabi forçant les autoritats espanyoles a asseure's d'una vegada.
Si a aquest fet li sumem que l'abstenció afavorirà PP, PSOE, C's i Unió, val a dir que estarem afavorint el discurs oficial que afirma que l'independentisme cada vegada és més feble i perd pistonada eleccions rere eleccions. Per tant, ara que tenim una nova oportunitat i més partits que aposten per la llibertat de Catalunya, no deixem passar l'oportunitat de fer-los la "punyeta parlamentària" i els obliguem a escoltar mil i un cops la paraula Independència a casa seva.
En resum internautes, que com bé deia el poeta Alessandro Manzoni: 'És menys dolent agitar-se en el dubte de descansar en l'error'. Esperem que en la nova legislatura a la capital del reino comencin a replantejar-se la tàctica, ja que per vèncer la contrarellotge no només cal una bona bicicleta per creuar la meta sinó unes cames fortes lliure de rampes.
I malgrat tot, seguim endavant
Bon dia i bon dijous internautes. 'Quan els que manen perden la vergonya, els que obeeixen perden el respecte'. Això és precisament el que pensava l'irreverent Cardenal de Retz, el qual dedicà bona part de la vida a les intrigues polítiques que no pas a l'espiritualitat de l'ànima. De fet, és difícil per no dir impossible entendre innovació i progrés sense desobediència. I en aquest sentit, l'agilitat mostrada Tribunal Constitucional a l'hora de suspendre definitivament la declaració independentista del Parlament demostra el paradoxal intercanvi de papers.
Així, mentre els rebels catalans intentem convèncer-nos del "tenim pressa, molta pressa", la justícia espanyola sembla haver-se'l fet seu, si tenim en compte la velocitat meteòrica amb que va signar la sentència. Al marge que de tots és sabut que la democràcia espanyola va néixer ja jubilada per la seva mandra crònica a modificar-se, el dubte que plana sobre la opinió pública és si aquesta decisió judicial cal tenir-la en compte o bé fem cas de la declaració i deixem al marge l'autoritat espanyola.
Un pols interessant que pot condicionar i molt la posició final de la CUP, formació que a mesura que avança el calendari comença a evidenciar que el pensament únic no és tal, sinó que les discrepàncies internes han començat a generar dubtes significatius. Segurament, l'exemple més palpable dels mateixos el trobem en l'inesperat article de David Fernández al diari Ara en el que apel·la a cedir 2 diputats per la investidura. L'exdiputat que proposa aquesta mesura per desencallar el procés demana que a canvi JxSí aprovi un pla de xoc social i concret.
Òbviament, aquesta proposta no ha caigut massa bé entre els més radicals de la formació, com per exemple la diputada Gabriela Serra que afirma que "Aquí no és mou ningú. Cap individualitat per sobre
de la col·lectivitat". Plantejament conservador, intransigent i paradoxal tenint en compte que és majoritària la "col·lectivitat" del poble català que es deleix i anhela un acord in extremis que faci revifar el procés, retornant d'aquesta manera el somriure esmicolat pel reiterat "No tranquil". Veurem aleshores si la disciplina de vot preval sobre la consciència individual dels dits cupaires que han de prémer el boto verd o vermell.
La incertesa, però, no és únicament patrimoni de l'esquerra radical independentista, perquè l'esmorzar informatiu de Nueva Economia Fòrum comptava ahir amb la presència de Xavier Domènech. De les moltes fugides d'estudi que féu el candidat d’En Comú Podem a les eleccions generals, segurament la millor fou quan es mostrà plenament a favor de legalitzar la marihuana i ben dubitatiu a l'hora de posicionar-se pel Sí o pel No en un improbable referèndum. Potser val més que primer es fumin un "porret" i així s'abstinguin de tants romanços, també anomenats "cullonades" per Josep Pla.
Sense perdre el fil, malgrat la fumarada "porril", el que sí fou flipant fou el publireportatge que ahir brindava TVE a Mariano Rajoy. L'escenari triat fou el de 'En la tuya o en la mía', el programa que el cantant Bertín Osborne brinda a les cares més PoPulars. Com era d'esperar , "ni chicha, ni limoná", ja que el president del govern s'ha caracteritzat sempre per ser el campió mundial dels sonsos.
Mentre que de corrupció ni mitja paraula, sí que s'esplaià en canvi parlant de la gran tasca feta per mantenir la unitat d'Espanya i alhora es reivindicà com a víctima per haver de treballar 12 hores i 40 minuts al dia. Llàstima que més a dia d'avui encara s'associï més hores a més producció. I el final del programa, sublim pregunta per nota del mandatari: "¿Te parezco tan aburrido como dicen?"
En fi internautes, que com deia Abel Dufresne: 'L'avorriment és la malaltia de les persones afortunades; els desgraciats no ens avorrim perquè tenim massa coses a fer.'
L'estira i afluixa
Bon dia i bon dimecres internautes. 'El dolor és inevitable però el patiment és opcional'. Això que és un dels principis del budisme hauríem de començar a aplicar-nos-ho a casa nostra, tenint en compte que el desànim independentista fa més de dos mesos que plana sobre el país.
I és que mentre a París, mandataris i experts mundials segueixen debatent sobre el canvi climàtic per mirar d'evitar que la temperatura del planeta pugi 2 graus, a casa nostra la temperatura no fa més que pujar. L'olla independentista no només fa dies que fa xup-xup, sinó que comença vessar per tot arreu a causa del cada cop més visible discordança dels protagonistes.
De l'estira i afluixa inicial habitual en tota negociació hem passat a la fase més crítica, on retrets i propostes impossibles semblen haver encallat qualsevol avançament. Òbviament, el desencís guanya adeptes cada dia que passa i el tema ja no és si caldrà convocar noves eleccions sinó quin dia de març es faran.
Probablement, una nova cursa electoral no sigui la millor solució però és evident que el temps no passa debades en aquesta cursa contrarellotge. I es clar, és aleshores que s'obra més d'una incògnita que pot acabar enterrant el procés o bé revifar-lo. Segurament, el principal enigma és la repetició o no de Junts x Sí, una fórmula transversal pensada per aglutinar pensaments i sensibilitats diferents en un moment excepcional i decisiu.
Si bé va donar els seus fruits el 27-S, les clavegueres estatals condicionaren en gran manera el mateix model pel 20-D, i caldrà analitzar si els principals actors consideren viable reiterar aquest patró donat que la ingovernabilitat encara és més excepcional que l'anterior. Tot i això, tampoc sembla cap garantia de res perquè les enquestes serien gairebé calcades als resultats anteriors i ben segur que si la CUP s'ha taxativa i enrocada ens el postulats amb 10 diputats, no vull pas imaginar-me com serà si augmenten a 12 o 14.
Mentrestant, a terres unionistes i mai millor dit, el candidat Josep Antoni Duran i Lleida continua fent sang a costa dels sobiranistes i especialment dels seus exsocis. Així, el líder d'Unió ha reiterat en el col·loqui organitzat per Nova Economia Fòrum la seva total predisposició a entrar en un govern de coalició que ajudi a tirar endavant la seva segona o primera pàtria. L'escenari madrileny també ha servit perquè el client més fidel del Palace afirmés que la manca de govern a Catalunya és el fracàs més sonat d'Artur Mas. Aquest comentari, gratuït com sempre, pot haver causat certa preocupació en alguns lobbies com el Pont Aeri, Foment del Treball, Banc de Sabadell... que comencen a plantejar-se si el democristià comença a patir pèrdues de memòria, especialment quan el fracàs més sonat l'ha tingut ell i la seva mà dreta al veure's fora de la Cambra catalana.
En fi internautes, no defallim perquè si la revolució dels somriures va iniciar-se al carrer, no necessàriament cal que s'acabi al Parlament. Per tant, no ens ofeguem abans d'hora, ja que com bé deia l'alemany Georg Christoph Lichtenberg: "S'ofega més gent en els gots que en els rius", i el nostre encara és ben cabalós.
Qui riu l'últim...
Bon dia i bon dimarts internautes. Josh Billings, un dels grans humoristes de la literatura americana, escrigué que 'La vida consisteix no en tenir bones cartes, sinó en saber-les jugar bé.' Aquí però, la partida resulta força més complexa, especialment perquè allò que en un principi semblava ser Escala Reial de somriures independentistes ha esdevingut un bluf en tota regla, convertint il·lusions en emprenyades.
I ahir ni uns ni altres van voler amagar el que era més que evident, el total desacord. D'aquesta manera, Anna Gabriel i Antonio Baños van voler justificar aquesta manca de consens amb JxSí en diverses entrevistes radiofòniques que serviren per fer públics els mateixos retrets ja escoltats aquest cap de setmana. "Hi ha moltes línies vermelles a l'altra banda" digué Gabriel a Mònica Terribas per intentar explicar que no s'hagi avançat gens, bàsicament perquè el famós "qui" condiciona tota la resta.
Menys contundent es mostrà Antonio Baños que sembla que visqui en una bombolla, perquè ahir encara afirmava que no descarten que Artur Mas sigui President, això sí, sempre que l'assemblea nacional ho dictamini. Un raonament semblant a l'utilitzat pels unionistes que es dediquen a fer trampes al solitari quan argumenten que per permetre un referèndum només cal una majoria suficient per canviar la constitució, quelcom que fins i tot faria dimitir Santa Rita (patrona dels impossibles) al veure's superada per la situació.
L'esperança que teníem alguns que es repetissin les Bases de Manresa per fer un front comú independentista va quedar més que descartada diumenge, al veure la prepotència i odi d'algunes intervencions, creant el fals miratge de trobar-nos més en un congrés de C's que no pas d'un partit que diu defensar la independència.
I si als cupaires se'ls acaba la paciència, no cal dir a can Junts x Sí, un fet que també es va evidenciar ahir al convocar inesperadament una compareixença del grup parlamentari per explicar que no pensen oferir més fórmules imaginatives per complaure als que havien de ser companys de viatge. "O Mas o març", així de simple és la qüestió, que a dia d'avui alguns dirigents revolucionaris encara titllen d'engalipada convergent.
Òbviament, el famós "tenim pressa, molta pressa" ha quedat tan aigualit que sembla més aviat un acudit de mal gust. La no investidura, no només ha paralitzat el Parlament sinó també tot el procés que viu moments difícils, condicionats en gran mesura per l'afició a celebrar mil i una assemblees que no m'estranyaria que a aquest pas es convoquessin fins i tot el mes d'abril vista la calma.
Mentrestant a les Espanyes, jugant als debats preelectorals versió 3.0, on la norma sembla ser l'absència del cap de govern i únicament la convocatòria selectiva de determinades forces.
En fi internautes, com podem anar bé a Catalunya si "Espanya és geomètrica: té problemes angulars i diagonals que es discuteixen en taules rodones per un munt de caps quadrats."
Sacrifici
Bon dia i bon dilluns internautes. 'El nostre sacrifici conscient és la quota per pagar la llibertat que construïm.' La frase no els deu pas resultar indiferent a la gent de la CUP, donat que forma part de les moltes cites que deixà un dels revolucionaris mundials per excel·lència, Ernesto Guevara. I és que fins i tot el Che sabia perfectament que s'ha de pagar determinats peatges per tal d'assolir el somni de la llibertat.
Aquest però no sembla haver estat el plantejament dels més de 1.200 militants que aquest diumenge s'han aplegat a la capital del Bages per debatre sobre la negociació amb Junts x Sí. Les discussions a porta tancada no han estat precisament una bassa d'oli, si més no perquè el tema no era precisament menor. A manca d'una altra assemblea extraordinària, ahir és reiterà novament la negativa de la formació per tal d'investir Artur Mas com a President de la Generalitat.
Lluny del ja famós "NO tranquil", ahir el que vàrem veure al pavelló Nou Congost és que el mur cupaire segueix infranquejable, malgrat les petites esquerdes d'alguns dels seus prohoms que qüestionaven públicament el preu a pagar si no mostraven certs gestos cap a JxSí. Però ahir, la majoria dels assistents que teòricament no havien de votar res van decidir per àmplia majoria, que no els arrencaran ni la "S" ni la "Í" del Sí, perquè Artur Mas continua vetat i ben vetat.
I segurament la cara més visible i contundent vers el president en funcions fou altre cop la d'Anna Gabriel, la qual s'atreví a presentar la CUP com l'autèntic garant de la Independència i acusà el partit guanyador de no moure fitxa per donar via verda al nou govern. Cosa que ens fa pensar que o la diputada està tant capficada en odiar Artur Mas o és que quan se seu a la taula de negociacions no escolta cap de les múltiples propostes de l'altra part.
Els crits que s'escoltaren afirmant que se'ls acaba la paciència denoten una intransigència supina, molt de l'estil prepotent de Barcelona en Comú, que lluny de tenir una majoria folgada només té un regidor més que la segona força. Una paciència mal entesa perquè després del cop de porta de diumenge la imaginació de Junts x Sí no pot donar més de sí del que ja ho ha fet amb ells.
La filosofia del partit més assembleari de Catalunya a vegades sembla inspirar-se més en la llar de Peter Pan (El País de Mai Més) que no pas en la revolució, bàsicament perquè algunes decisions s'encaminen més en la rebequeria imaginativa dels nens que no pas en el món real dels adults. Bona mostra d'això la trobem en la filtració que La Directa feia publica explicant que una de les "curioses" demandes de la CUP en la taula de negociacions fou investir el president del Consell Assessor per a
la Transició Nacional, Carles Viver Pi-Sunyer, prèvia renuncia d'escó de Mas. Per tant, se'ls pot titllar de moltes coses als cupaires però d'imaginació no els en falta.
Evidentment un excés d'aquesta no sempre és bona, si més no per Catalunya perquè ens condemnen inexorablement a convocar noves eleccions i no serà perquè no s'hagin buscat mil i un croissants de xocolata que els fessin el pes. Diuen els experts que més tard o més d'hora la història acaba passant factura a cadascú, però el que està clar és que a dia d'avui, qui acaba aplaudint el fre a la independència per l'actitud de la formació de Baños i Gabriel és el "bo i milloret" de l'unionisme (PP, C'S, PSC, UDC i CSQEP).
Oportunitats
Bon dia i bon divendres internautes. 'És genial tenir diners i les coses que pot comprar ells, però també és fantàstic tenir les coses que els diners no poden comprar.' Això és el que publicava fa uns anys el periodista nord-americà, George Horace Lorimer, tot parlant de la societat de consum. Un tema que com tant altres passa per no perdre el cap i menys quan fa anys que les butxaques se'n ressenten.
D'aquesta manera, no és pas estrany que invents tan poc nostrats com el "Black Friday" triomfin emmirallant a més d'un amb gangues i bicoques que sovint entren més pels ulls que pel cap. En aquest sentit i si som honestos estarem d'acord que Catalunya fa temps que està de rebaixes. La devaluació de l'autogovern és un fet i cada dia ens llevem amb una nova retallada de competències i/o sentències d'anticonstitucionalitat que converteixen lleis en paper mullat.
Ja de per si, és més que constatada la inoperància de l'Estat per solucionar el que Mariano Rajoy i Carmen Chacón anomenen "el lío catalán". El problema simplement radica en l'estretor de mires i en la repressió als "rebels" per fer-nos tornar al que ells anomenen "sentit comú i solidari". Una solidaritat mal entesa, que força i de quina manera l'encaix a Espanya amb un calçador rescentralitzador.
Es clar que la gallina dels ous d'or, malgrat estigui més prima i pongui menys, no es pot pas deixar anar així com així. Per tant, no ens ha d'estranyar pas que l'unionisme faci mans i mànigues per evitar qualsevol mesurar que permeti emancipar una au que vol canviar de corral perquè amb prou feines li donen pinso per sobreviure.
En aquest sentit, el món de les rebaixes s'ha començat a instal·lar en els votants independentistes, perquè passats 2 mesos de les eleccions catalanes encara no hi ha govern. Diuen que l'esperança és el darrer que s'ha de perdre en aquesta vida i és per això que la majoria d'ulls estaran centrats aquest diumenge a la capital del Bages. El desori palpable d'aquests dies a les files de Junts x Sí, podria acabar el cap de setmana si finalment els sentit comú dels militants de la CUP s'adonen que sense independència no hi ha revolució possible.
Les llargues i maratonianes converses entre ambdues formacions no poden acabar en un no res, i més tenint en compte la "ciclogènesi Montoril" arribada des de la capital del reino. Ben segur que l'acord en algun moment ha d'arribar. Tot i així, calen gestos bilaterals que fructifiquin en acords, perquè allò que volem vestir és un nou Estat amb cara i ulls, i no pas una nova autonomia a base de saldos sense dret a devolució.
Sigui com sigui, malgrat el que diguin i desitgin alguns, les expectatives són força altes, tant com perquè a Madrid tornin a veure les orelles del llop. En fi internautes, si la cosa surt bé, a ells sempre els quedarà la saviesa de Freud: "Hi ha dues maneres de ser feliç en aquesta vida, una és fer-se l'idiota i l'altra ser-ho."
Aigües tèrboles
Bon dia i bon dijous internautes. A començament dels 80 i en plena ressaca de la transició, una transgressora Trinca continuava abanderant la crítica i paròdia política a través d'una original fórmula musical. Present i futur es presentaven convulsos i la formació de Canet incorporà al seu repertori El Danubi blau, una adaptació satírica del clàssic de Johann Strauss II que tenia perles com: "Aigües tèrboles, aigües tòxiques/clavegueres enciseres/aigües fètides, aigües pútrides..."
Doncs bé, la fotografia àcida d'aleshores continua més vigent que mai. Malauradament, l'Estat fidel a la tradició postfranquista ha preferit seguit abocant residus perillosos enlloc d'instal·lar una depuradora o directament deixar de generar aquest vessaments tòxics. El darrer exemple de la seva política de clavegueres el publicava ahir El País, el qual informava sobre el "presumpte" tracte que el comissari Villarejo havia ofert a Jordi Pujol Ferrussola per tenir immunitat absoluta en tots els processos que té oberts.
El preu no era precisament baix, ja que el que asseguren és el màxim responsable de la lluita contra l'independentisme, hauria demanat que la família de l'expresident influís sobre el partit obligant-los a desestimar "aquesta bogeria independentista". Si el que publica el rotatiu és cert, demostraria la perfecta sincronia entre l'Executiu i el Judicial, posant novament en evidència la manca d'independència d'uns i altres, així com la desesperació d'un govern amb majoria que es veu superat pel tsunami català. Pel que es veu, malgrat que l'oferta era més que temptadora per restablir l'honor de la família, no acabà fructificant, tenint en compte com han evolucionat els esdeveniments.
En aquest sentit, el que és evident és que "l’autonomia, tal com l’havíem conegut, s’ha acabat, no existeix'. D'aquesta manera tan gràfica resumia Artur Mas l'actual conjuntura en una àmplia entrevista a Catalunya Ràdio, on repassà els darrers atacs de Montoro, així com les feixugues i denses negociacions de JxSí amb la CUP. El president en funcions es mostrà poc esperançat d'arribar a un acord abans del 20-D i deixà sobre la taula una afirmació que ben segur podria canviar l'actual "NO tranquil". Així, Mas va reconèixer que si finalment es convoquen eleccions per falta d'acord podria replantejar-se el seu compromís de deixar la política, ja que no s'hauria aconseguit culminar el procés tal com marca el full de ruta.
Un missatge velat per la CUP que enlloc d'enviar-lo a casa l'hauria d'aguantar uns quants anys més. Indirecta que ben segur tindran en compte en l'assemblea que el proper diumenge celebraran prop d'un miler de cupaires a Manresa on debatran sobre l'estat de les negociacions amb Junts x Sí. Mentrestant, el diputat Benet Salellas, afirmava ahir en una entrevista a Ariet.cat que les darreres setmanes se senten profundament pressionats per l'opinió pública. Aquest fet ha provocat que comencin a sorgir "visions diferents" (discrepàncies) entre dos dels corrents principals de la formació, Endavant i Poble Lliure.
I mentrestant el Constitucional carregant-se un article de la Llei de l'Hisenda catalana, i el Ministeri d'Exteriors torpedinant una missió comercial a Xina. I Rajoy? Doncs, "brutalment bé, gràcies". Fent " eslàlom esquivant debats televisius amb els candidats, però xalant fent de comentarista de la Champions amb els amics de la COPE.
Ja ho veieu internautes, 'quan la hipocresia comença a ser de mala qualitat, comença ser hora de dir la veritat.' (Bertolt Brecht)
El cavall de Montoro
Bon dia i bon dimecres internautes. 'És fàcil esquivar la llança, més no el punyal ocult.' La frase que bé podria atribuir-se-li a algun dirigent català té el seu origen en la rica literatura de proverbis xinesos. La cita no és pas menor ja que descriu força bé l'estratègia emprada per aquest malèvol personatge que dirigeix aquest Ministeri que disfressa opressió i humiliació d'obres caritatives quan parlen de Catalunya.
L'aventura de Cristóbal Montoro converteix el mític cavall de Troia en un joc de nens, si tenim en compte el cinisme d'aquest individu de riure "hienil". Així, seguint els manuals de les clavegueres de l'Estat i de La Razón, van presentar a bombo i platerets el sistema de denúncia que els funcionaris podran usar per informar a l'autoritat competent de Madrid, sobre negligències i mala praxi que observin en les institucions catalanes.
La nova tàctica, incentiva el funcionariat a delatar tot allò que es desviï de les directrius estatals que miren de blindar encara més el control de l'unionisme vers el que ells anomenen l'autonomia rebel. El sistema digital emprat promet la confidencialitat pels treballadors públics i segurament alguna gratificació pels serveis prestats. D'aquesta manera, els lampistes de Moncloa miren de furgar en la ferida d'uns treballadors que "incomprensiblement" per Madrid s'han mantingut comprensius i fidels a l'executiu català, malgrat les retallades i la paga extra del 2012 que encara els deuen.
Això, sumat a les darreres "almoines" del FLA feu reaccionar amb contundència l'encara president en funcions de la Generalitat en la compareixença després del consell executiu de cada dimarts. Artur Mas no es va mossegar pas la llengua i va titllar la maniobra inquisidora del govern central com una "agressió institucional contra tota la població catalana" que tindrà conseqüències jurídiques. Vist com van les coses, caldrà estar atents si el govern català opta pels tribunals espanyols o cenyint-se a l'experiència apel·la a òrgans internacionals.
La fermesa del president català no trigà a ser contestada des de les files PoPulars. La que fou líder del PPC i excomensal d'honor de La Camarga, sentint-se òrfena de micròfons i càmeres, sortí del seu ostracisme per defensar les mesures restrictives del FLA assegurant que només pretenien evitar "el finançament d'ambaixades il·legals i qüestions independentistes."
Evidentment, el titular d'Hisenda també va voler dir-hi la seva i es va limitar a aconsellar al dirigent català que s'abstingui de "discursets" i es preocupi pel benestar dels catalans, complint les condicions imposades. A més, Montoro amb el seu personal estil manipulador, sorneguer i burleta afegí que des de fa un temps es constata que "l'especialitat de la Generalitat és fer política a través del victimisme, però som nosaltres qui paguem les factures."
D'altra banda, força decepció ahir a l'Hotel Ritz de Madrid, on Josep Antoni Duran i Lleida participà en el cicle d'esmorzars informatius que Nova Economia Fòrum organitza entre els principals candidats a les eleccions generals. El desencís no fou tant per la generosa "manduca" servida, sinó per la poca afluència de personalitats i en general l'absència de notables de la societat madrilenya, que pel que sembla donen per amortitzat el líder d'Unió.
Duran però deixà un titular en la seva presentació de candidatura: "Faré un últim servei a Catalunya, Espanya i Europa en la propera legislatura." A casa, ja ens havíem il·lusionat pensant que aquest era l'anunci de la retirada definitiva, però no, Duran encara pensa que malgrat tot, el seu partit serà decisiu per arreglar el "món mundial".
En fi internautes, "Un cínic és un home que, quan olora flors, busca un taüt voltant." (Henry-Louis Mencken)
El ciri
Bon dia i bon dimarts internautes. Fa uns quants anys, Rabindranath Tagore deixava escrit que 'La fe enganya als homes, però dóna brillantor a la mirada.' D'aquesta manera, el filòsof i escriptor indi mostrava la importància de tenir creences que generin confiança. Tot i així, sovint la realitat és tan tossuda que aquesta fe es veu qüestionada o si més no minimitzada per les circumstàncies terrenals.
I ahir aquells homes i dones de poca fe, afectats també per la sequera financera de la Generalitat, van acabar de perdre-la del tot després que el secretari general del departament d'Economia i número dos d'Andreu Mas-Colell, recomanés als farmacèutics catalans que posin una "espelmeta" al seu sant o verge si volen cobrar els més de 300 milions d'euros que els deu l'administració catalana. Declaracions políticament incorrectes o simplement un exercici de sinceritat davant el nou ofec del govern central?
Però el que sí sortí per petaneres o si més no amb un ciri trencat, fou novament el diari de Paco Marhuenda que en un exercici de cocteleria matussera tornà a barrejar independentisme i jihadisme aprofitant la sensibilitat a flor de pell que té la ciutadania. Així, el rotatiu del Grup Planeta titulava amb àmplia riquesa tipogràfica:"Islamistas vinculados a
Nous Catalans de Mas y Junqueras se unen a l'ISIS". Un fet menyspreable i de jutjat de guàrdia, però en realitat molt habitual en aquest pamflet barroer i groc.
Ara bé, no massa lluny d'aquestes fal·làcies, Màrius Carol deixava anar en un article de La Vanguardia que els darrers atemptats a la capital francesa faran replantejar la política de la UE, blindant les seves fronteres i rebutjant qualsevol aventura independentista com la catalana, en la qual hi ha actors clarament antisistema i antieuropeus que lluny de beneficiar els interessos de la Unió, afavoreixen els discursos dels terroristes. Llàstima que aquell que presumeix de ser tot un senyor barceloní, dissimuli tan malament la seva estima pel bon gust i la rigorositat periodística. A Moncloa i la Zarzuela el tindran present a les seves oracions i a l'hora d'enviar les postals nadalenques.
I a qui sembla apagar-se la flama del ciri, és a Convergència la qual té els dies comptats, segons anunciava Artur Mas el cap de setmana i ratificava ahir Josep Rull. Els nous objectius i els reptes que planteja Catalunya, semblen haver estat decisius per confirmar la refundació del partit. Això i el fet de voler netejar la imatge després dels darrers escàndols que han deixat tocat el partit ha accelerat la creació d'una nova formació que inclourà sensibilitats liberals, socialdemòcrates i democristians amb una clara voluntat de construir un nou estat partint de zero. Tot i que el nom no fa la cosa, a vegades en política hi ajuda i bé que ho saben els assessors.
Qui en canvi sembla no estar massa ben assessorat és el president del Cercle d’Economia,
Anton Costas, que ahir en una conferència de Josep Sánchez Llibre es dedicà a lloar la figura de Duran i Lleida i la formació extraparlamentària que encara lidera. Per Costas, "el paper que jugarà UDC serà molt important en el futur immediat". Resulta sorprenent que determinats personatges de la burgesia encara pensin que són ells qui trien els polítics i no la ciutadania quan posen la papereta a les urnes.
Un altre que tampoc sembla viure en aquest món és Lluís (Franco) Rabell, el "líder"de Catalunya Sí que es Pot, que per si no el teniu present és aquell senyor calb i gordet que acompanyava a Pablo Iglesias en la campanya catalana. Ahir, lluny de posicionar-se a favor del govern català que s'ha vist castigat per les noves mesures de Montoro, va mostrar-se implacable tot dient que "la fanfarronada de la desconnexió tindrà conseqüències com aquestes".
En fi internautes, que com deia el novel·lista Jean Giradoux: 'Només els mediocres estan sempre en el seu millor moment.'
