Bon dia i bon dimecres internautes. 'Un efecte essencial de l'elegància és amagar els seus mitjans.' La cita del famós novel·lista Honoré de Balzac descriu en gran manera la sensació que molts de nosaltres tenim al veure l'apassionant món del camuflatge. Un art aquest que compta amb diverses disciplines, una de les quals la política. En un moment en que les mitges tintes ja no tenen una raó de ser, si és que alguna vegada l'han tingut, no deixa de sorprendre'ns determinades actituds com les que ahir vàrem veure al Congrés dels Diputats.
Mentre Rosa Díez aconseguia el suport de la bancada PoPular per aprovar la moció que garanteix a Catalunya l'ús del castellà en tots els àmbits (com si no ho estés ja), Joan Tardà demanava a la Cambra un posicionament clar de "reconeixement" i "negociació" per abordar una solució per Catalunya. Com ja era d'esperar ni PP ni PSOE van baixar del burro, i s'aferraren al discurs immobilista i numantí. Però el que sí sorprengué en certa manera fou la intervenció del representant dels ecosocialistes a Madrid, el qual tornà a donar mostra del seu fidel compromís d'espanyolitat.
Així, Joan Coscubiela va tornar a criticar la visió oferida pel republicà i tornà a defensar l'idíl·lic dret a decidir acordat amb l'Estat. Sembla estrany que a hores d'ara encara ens vulguin fer creure que si hi ha moviment de fitxes al govern espanyol, el nou executiu acabarà pactant un referèndum. Coscubiela, però que és gat vell en l'art de la dialèctica, va reservar-se la carta que en cas de no produir-se cap canvi "la ciutadania pot pujar el to i seguir mobilitzant-se", com si això pogués alterar d'alguna manera la visió imperialista dels governants.
Aquests dies que tothom s'omple la boca de "transversalitat", em costa veure i sentir el corrent independentista d'Iniciativa o CSQEP. Encara que sembli paradoxal en una formació d'esquerres, em temo que la "suposada" existència deu ser qüestió de fe, donat que ni els millors mediums han aconseguit que es manifestessin. Al final, un que acostuma a ser malpensat de mena acaba pensant que això d'independentistes a IxCV-EUiA o bé es fruit d'una llegenda urbana o és que s'amaguen a la panxa del bou on no neva ni plou.
On sembla que sempre hi hagi tempestes de llamps i trons és a la Moncloa. En mig de la pertorbació atmosfèrica la cara del govern espanyol era tot un poema al referir-se a Carme Forcadell, després que ERC la proposés com a president del Parlament. Soraya Sáenz de
Santamaría va tornar a insultar la intel·ligència dels catalans afirmant que Forcadell no era la persona idònia perquè no havia estat votada per la majoria dels ciutadans. Curiosa reflexió la de la filla d'un general franquista, que deu ser partidària que els càrrecs es nomenin manu militari i no per la legitimitat de les urnes, que òbviament mai seran del grat de tothom.
Tampoc ha estat precisament del grat dels barcelonistes la nova multa imposada per la UEFA al Barça. 40.000 Euros que se sumen als 30.000 anteriors a causa dels milers d'estelades exhibides pels socis en partit de la Champions. El més trist és que ja en la primera sentència el club optés per fer mutis i posar la galta, vestint-ho com a diplomàcia perquè les coses no anessin a més. Doncs i tant que hi han anat, fonamentalment perquè els tentacles de les autoritats espanyoles també estan pressionant i de quina manera els organismes esportius internacionals per castigar qualsevol signe d'identitat que no sigui el de la roja y gualda.
En fi, que com diu un vell proverbi: "La primera vegada que m'enganyis, serà culpa teva; la segona, la culpa serà meva."
