Bon dia i bon divendres internautes. 'Una mentida no tindria sentit si la veritat no fos percebuda com a perillosa.' Una reflexió del psiquiatre Alfred Adler que sumada a la famosa cançó "Puro Teatro" de la cubana Lupe Victoria Yolí Raymond (La Lupe) conformen el binomi perfecte per entendre les falses medalles que aquests dies es posen el PoPulars catalans. Si fem cas de la tornada ("estribillo"): 'Teatro, Lo tuyo es puro teatro/Falsedad bien ensayada/Estudiado simulacro' ; i això és precisament el que ha fet Xavier García Albiol atribuint-se el mèrit d'haver paralitzat la proposició de desconnexió amb l'Estat de Junts x Sí i la CUP.
De fet, era materialment impossible que d'una "eminència intel·lectual" com la d'ell pogués sorgir un tecnicisme tan acurat i primmirat com aquest, bàsicament perquè d'on no n'hi ha no en pot rajar. I ahir començaren a filtrar-se les veritables causes d'una estranya coincidència que, en un primer moment, hauria salvat els mobles del PPC. Segons apunten diverses fonts, els mals resultats del 27-S no només han provocat cares llargues sinó també "capelletes" entre la família dels fidels a la "desapareguda" Sánchez-Camacho i García Albiol, no tan per qüestions ideològiques sinó per assegurar-se càrrecs remunerats ara que les coses pinten magres.
La imposició de l'exalcalde de Badalona, un frustrat jugador de bàsquet vingut a menys, va crear certes desconfiances al partit, les quals s'amagaren a l'espera del miracle i ressorgir electoral. Però la fredor de les urnes i la deriva dels votants cap a C's han desfermat les lluites fratricides, especialment a l'hora de nomenar el nou portaveu del grup al Parlament. Un càrrec que inicialment estava pensat per Antonio Gallego, un home proper a Jorge Moragas i en perfecta sintonia amb el discurs xenòfob d'Albiol.
Quan del "tants caps tants barrets" es passa als "més caps que barrets", aleshores sorgeix un problema que es tradueix en una deslocalització forçosa d'un personal que sovint prefereix refugiar-se en cementiris com el Senat o en d'altres premis de consolació, com si no hi hagués vida fora de la política. I es clar, els principals damnificats del moment són Alicia
Sánchez-Camacho i Enric Millo, que a dia d'avui no saben si acabaran a les llistes de la Cambra Alta o Baixa.
Mentrestant, als altres límits continuen fent els deures. Coincidint amb el 60è. aniversari de l'entrada d'Espanya a les Nacions Unides, Rajoy va aprofitar la presència del secretari general de l'organització, Ban Ki-moon, per tornar a fer un particular exercici d'història fet a mida. Així, el president espanyol va manifestar que els principals conflictes del segle passat foren causats per la violació de la integritat dels territoris, deixant molt clar que aquells agosarats que s'atreveixin a qüestionar les actuals fronteres estan condemnats al fracàs.
Llàstima que Don Mariano obviés que la integritat d'aquests països es trenca a causa d'invasions bèl·liques externes i no per motius domèstics i pacífics. I és que el cap de govern que és tan procliu a posar exemples primaris a l'estil del Barri Sèsam hauria de discernir entre "il·lusió" de creure's les pròpies mentides i "il·lús" per obviar la gravetat del que realment succeeix.
Per concloure i seguint el fil de l'enunciat no em ve altra cosa al cap que la magnífica cita del gran Julius Henry Marx (Groucho Marx): "He gaudit molt amb aquesta obra de teatre, especialment al descans."
