Bon dia i bon divendres internautes. 'La dictadura és el sistema de govern en què el que no està prohibit és obligatori.' Així de clar ho expressava l'escriptor Enrique Jardiel Poncela en una de les seves obres. Tot i així, malgrat que faci 40 anys de la mort del dictador, Espanya continua arrossegant una democràcia "peculiar" que sovint ens recorda que els lligams amb el passat segueixen ben presents avui en dia. De fet, tampoc ens ha d'estranyar massa perquè el 1969 ja ens ho advertia el Generalísimo en el discurs de cap d'any explicant-nos que "todo está atado y bien atado".
I a fe de Déu que ho estava, vist que quatre dècades després, un nombre important d'institucions i poders fàctics continuen en les mateixes mans, o si més no en els seus hereus. Ja hem advertit en més d'una ocasió que "España sigue siendo diferente", especialment quan encara és l'hora que hi hagi una condemna unànime del franquisme o que la famosa Llei de la memòria històrica encara faci nosa, segons diuen per no obrir velles ferides.
El cert és que per molt que ens hagin volgut vendre la transició com a modèlica, res més lluny de la veritat. Aquell pacte de silenci i d'aspiracions, continua ben vigent a dia d'avui. L'intent dels darrers anys de fer un rentat d'imatge de Francisco Franco, presentant-lo en diverses biografies com un vellet venerable que degut a les circumstàncies va tenir "algun que altre tic autoritari", és no només escandalós sinó a més insultant pels morts i víctimes que deixà enrere.
I una de les falses virtuts que fins ara mantenen els seus seguidors/deixebles és l'austeritat, honradesa i treball del personatge. Doncs bé, aquesta gran falòrnia queda perfectament desmentida pel magnífic llibre de l'historiador Ángel Viñas,
'La otra cara del caudillo', en que desvela fil per randa totes les "corrupteles" i negocis tèrbols de Franco i el seu entorn.
'La otra cara del caudillo', en que desvela fil per randa totes les "corrupteles" i negocis tèrbols de Franco i el seu entorn.
En aquest sentit, recordo una mítica anècdota que m'explicava a la ràdio el desaparegut Ramon Barnils tot parlant de la personalitat del dictador. Segons el periodista, en certa ocasió al cunyat del caudillo, Ramón Serrano Suñer, se'l vinculà en un sonat cas de corrupció. L'aleshores màxim responsable de la investigació fou citat al Palau del Pardo per donar comptes al cap d'estat i aquest li entregà un munt de fitxes amb els sospitosos. Franco, que no era precisament un passerell, li digué el comissari: "¿Verdad que Serrano Suñer no está implicado? Tot i que el primer a la llista entregada era precisament el seu cunyat, el policia no se la jugà i respongué: "Claro que no, Excelencia".
El trist doncs és que en ple mil·leni encara haguem de veure com el cap d'Estat continua sent hereu del franquisme, la Fundación Francisco Franco segueixi existint gràcies a les subvencions estatals, el patrimoni de la família d'aquesta família ignominiosa no s'ha expropiat o que l'ombra d'en Paquito continua ben visible en certs elements de la magistratura i l'exèrcit.
La perla del dia l'ha posada les darreres hores la mateixa Fundació, al explicar obertament que el caudillo estimava molt Catalunya i la seva llengua, motiu pel qual afirmen que "Franco nunca prohibió el catalán y además ayudó a fomentarlo con la creación de diversos premios literarios". La hipocresia a l'hora d'espolsar-se les puces no és nova, i si no que li preguntin als hereus de Sabino Alonso Fueyo, director del diario falangista Arriba el qual va veure's sorprès per la resposta rebuda a les queixes per les pressions de determinats dirigents del Movimiento. Franco, amb aquella veueta que tenia li etzibà: "Usted haga como yo y no se meta en política."
En fi internautes, que tal com deia el gran Charles Bukowski: "La diferència entre una democràcia i una dictadura és que en una democràcia, primer votes i després reps ordres. En una dictadura no has de perdre el temps votant."
