Bon dia i bon dimecres internautes. N'hi ha que neixen estrellats fou una de les sèries mítiques que TV3 ens presentà als 80, en la qual se'ns retratava en clau d'humor la poc afortunada vida de Frank Spencer (Michael Crawford). Ahir aquest personatge va tornar a les nostres retines de la mà de Xavier Garcia Albiol, l'exsheriff de Badalona, convertit ara en showman i monologuista del PPC. La tarda no resultà massa plàcida al nou líder del PoPulars però si a la resta de l'hemicicle que a hores d'ara encara continua amb mal d'estómac pel fart de riure provocat.
Tot sigui dit que l'home s'hi esforçà, hi posà voluntat i un discurs carregat de fal·làcies en inversions inexistents que ni ell mateix es creia. Però es clar, no és qüestió de demanar impossibles ni lledons a la figuera, perquè tot i tenir una alçada l'home és més aviat "limitadet". Malgrat que l'horabaixa prometia, el nivell baixà i de quina manera davant una intervenció poc rigorosa i nerviosa que afavorí diversos gags en la segona sessió d'investidura.
Un vella dita la literatura japonesa explica que 'el temps que un passa rient és temps que passa amb els déus' i després l'actuació estel·lar d'Albiol, ben segur que la majoria de diputats havien canviat els seus escons per bancs a l'Olimp. Digueu-li falta de concentració, manca de comprensió lectora o com vulgueu vestir-ho, però cal reconèixer que l'actuació fou memorable en dos moments. Primer al no assabentar-se de la indirecta d'Artur Mas quan li etzibà que "no li costarà gaire superar el nivell de la seva antecessora" i segon quan va pensar que la presidenta del Parlament el renyava, quan en realitat demanava silenci als diputats.
No estàvem acostumats a tenir tardes de "glòria" com les d'ahir i menys en actes grandiloqüents com és un debat per la investidura del president. Però aquesta sembla ser la nova la filosofia del PP que com que ja dóna per perduda la seva aposta a Catalunya, ara es dedica a fer riure i a practicar la mala educació (vídeo Andrea Levy) mofant-se del president en funcions amb gesticulacions i actituds més pròpies d'adolescents malcriats i consentits que de representants del poble.
També foren significatives les imatges captades pel 3/24 en les que durant la intervenció d'Artur Mas, l'únic diputat de la bancada popular que prenia apunts era Enric Millo, el qual els passà seguidament al seu president de grup per tal que aquest últim fes les rèpliques. Quelcom semblant deuria passar al matí amb Inés Arrimadas, la barbie de C's que demostrà tenir més taules que no pas el seu competidor unionista. A la cap de l'oposició no li calgueren assistents durant el ple, però si que és nota i força la mà d'Albert Rivera en el discurs que pronuncià, amb expressions tan de l'estil d'ell com "eso no cuela Sr. Mas.
La resta de grups, exceptuant la CUP, passaren més aviat amb més pena que glòria. En especial CSQEP amb el qual debutava Lluís Franco Rabell, el qual continua mirant d'evitar el primer cognom. El seu parlament el centrà fonamentalment en la corrupció i en la necessitat de fer net, criticant retallades i emplaçant les altres forces a reivindicar un referèndum pactat amb Madrid, òbviament sense posar dates límits i posant a prova la nostra paciència.
De tota manera, el titular del dia es resumí en els resultats de la primera votació, rebutjant per 73 vots contra 62 al candidat de Junts x Sí. Res que no s'esperés, perquè la CUP es mostrà fidel a la seva paraula i tornà a negar la presidència a Artur Mas. El discurs però no fou tan agre com s'esperava, i Antonio Baños debutà amb cert èxit, malgrat l'excés de cites en el seu discurs. El millor és que es mostrà obert a entendre's per no bloquejar el procés.
En fi internautes, acabem amb un fil d'esperança tot recordant un popular proverbi anglès: "Mai tinguis por del dia que ho has vist."
