Bon dia i bon dimecres internautes. 'El dolor és inevitable però el patiment és opcional'. Això que és un dels principis del budisme hauríem de començar a aplicar-nos-ho a casa nostra, tenint en compte que el desànim independentista fa més de dos mesos que plana sobre el país.
I és que mentre a París, mandataris i experts mundials segueixen debatent sobre el canvi climàtic per mirar d'evitar que la temperatura del planeta pugi 2 graus, a casa nostra la temperatura no fa més que pujar. L'olla independentista no només fa dies que fa xup-xup, sinó que comença vessar per tot arreu a causa del cada cop més visible discordança dels protagonistes.
De l'estira i afluixa inicial habitual en tota negociació hem passat a la fase més crítica, on retrets i propostes impossibles semblen haver encallat qualsevol avançament. Òbviament, el desencís guanya adeptes cada dia que passa i el tema ja no és si caldrà convocar noves eleccions sinó quin dia de març es faran.
Probablement, una nova cursa electoral no sigui la millor solució però és evident que el temps no passa debades en aquesta cursa contrarellotge. I es clar, és aleshores que s'obra més d'una incògnita que pot acabar enterrant el procés o bé revifar-lo. Segurament, el principal enigma és la repetició o no de Junts x Sí, una fórmula transversal pensada per aglutinar pensaments i sensibilitats diferents en un moment excepcional i decisiu.
Si bé va donar els seus fruits el 27-S, les clavegueres estatals condicionaren en gran manera el mateix model pel 20-D, i caldrà analitzar si els principals actors consideren viable reiterar aquest patró donat que la ingovernabilitat encara és més excepcional que l'anterior. Tot i això, tampoc sembla cap garantia de res perquè les enquestes serien gairebé calcades als resultats anteriors i ben segur que si la CUP s'ha taxativa i enrocada ens el postulats amb 10 diputats, no vull pas imaginar-me com serà si augmenten a 12 o 14.
Mentrestant, a terres unionistes i mai millor dit, el candidat Josep Antoni Duran i Lleida continua fent sang a costa dels sobiranistes i especialment dels seus exsocis. Així, el líder d'Unió ha reiterat en el col·loqui organitzat per Nova Economia Fòrum la seva total predisposició a entrar en un govern de coalició que ajudi a tirar endavant la seva segona o primera pàtria. L'escenari madrileny també ha servit perquè el client més fidel del Palace afirmés que la manca de govern a Catalunya és el fracàs més sonat d'Artur Mas. Aquest comentari, gratuït com sempre, pot haver causat certa preocupació en alguns lobbies com el Pont Aeri, Foment del Treball, Banc de Sabadell... que comencen a plantejar-se si el democristià comença a patir pèrdues de memòria, especialment quan el fracàs més sonat l'ha tingut ell i la seva mà dreta al veure's fora de la Cambra catalana.
En fi internautes, no defallim perquè si la revolució dels somriures va iniciar-se al carrer, no necessàriament cal que s'acabi al Parlament. Per tant, no ens ofeguem abans d'hora, ja que com bé deia l'alemany Georg Christoph Lichtenberg: "S'ofega més gent en els gots que en els rius", i el nostre encara és ben cabalós.
